Datasets:

projecte-aina

/

CoQCat

like 2

Follow

Projecte Aina 120

books

I, amb aquesta jaculatòria, s'apartà del llit i féu cap a la sala. Mossèn Joan se'n despedí amb una estreta de mà i amb sa dolça mitja rialla. En Montbrió, aplanat i atorrollat per lo que veia i sentia, seguí el doctor, preguntant-li, amb la major innocència, què n'hi semblava de l'estat del malalt. L'interrogat el mirà fit a fit, i, pensant sens dubte que encara no havia parlat prou clar, li contestà bastant secament: -Què vol que me'n sembli? Que és home mort. El diagnòstic és ben senzill. Estem al davant d'una naturalesa gastada pels anys, aniquilada per una activitat excessiva, per afeccions morals dissimulades, que són les més funestes, i… qui sap si també per una deficiència d'alimentació. Això com a factors passius. Com agents actius tenim una congestió a la freixura amb irradiacions cardíaques, i s'ha iniciat ja un estat serós. El pronòstic és més senzill encara. La potència és molt superior a la resistència. L'enemic ens envesteix de sec a sec i no tenim municions per a fer foc. Doncs el resultat no pot deixar d'ésser fatal. Continuïn la mateixa medicina, l'objecte de la qual és sols reanimar momentàniament i refrescar-li la boca, i… pax vobis. De miracles els metges no en sabem pas fer.

mitologia

Segons la mitologia grega, Argos (en grec antic Άργος), també conegut com a Argos Panoptes va ser un fill d'Arèstor (o d'Agènor, entre altres genealogies diverses) i germà de la nimfa Io. Era besnet d'Argos, el fill de Zeus. Les tradicions divergeixen sobre el seu aspecte. Hi ha qui diu que només tenia un ull. Altres que en tenia quatre, dos que miraven endavant i dos enrere. Finalment altres li atribueixen una infinitat d'ulls repartits per tot el cos. Sempre en mantenia alguns d'oberts. Tenia una força prodigiosa, i va alliberar l'Arcàdia d'un brau que devastava el país, el va espellar i es va vestir amb la seva pell. Més endavant va matar un sàtir que robava els ramats dels arcadis. També va matar Equidna, una filla monstruosa del Tàrtar i de Gea (la Terra), que atacava tots els que passaven. Hera li encomanà que vigilés Io, amant de Zeus metamorfosada en vedella, de la qual estava gelosa. Argos va lligar l'animal a un oliver d'un bosc sagrat de Micenes. Gràcies als seus múltiples ulls, la podia vigilar, ja que només en tancava la meitat per dormir. Una tradició diu que sempre en tenia tants d'oberts com de tancats. Però Zeus envià Hermes amb l'encàrrec d'alliberar la nimfa. Les llegendes varien sobre com ho va fer. Algunes expliquen que li va llençar una pedra des de lluny i el va matar. Altres, que, disfressat de pastor, el distragué força estona explicant contes i tocant la seva flauta de Pan fins que Argos s'adormí del tot, i llavors el degollà. I altres que el va sumir en un somni màgic amb la seva vareta divina. Sigui com sigui, Hermes matà Argos. Hera per agrair per sempre a aquell que l'havia servida, posà els ulls d'Argos a la cua del paó, l'ocell que li era consagrat.

mitologia

Segons la mitologia romana, Píram fou un jove babiloni. La font més coneguda de la seva història amorosa es troba en Les Metamorfosis. S'enamorà de Tisbe, veïna seua, però no s'hi podia casar per l'oposició dels seus pares. Un dia, van prendre el comú acord d'escapar-se i trobar-se en un indret dels afores, al costat d'una morera. Tisbe hi arribà primer, però en veure un lleó que s'hi acostava cuità a amagar-se i en la fugida va perdre el vel. La fera l'estripà i el tacà amb la sang de la seua darrera víctima. Quan Píram hi arribà i trobà el vel allà abandonat, tement el pitjor, es matà amb el seu propi punyal. Tisbe, en tornar al lloc i trobar-se'l mort, es clavà el mateix punyal per morir al seu costat. La sang dels amants va regar la morera i va fer que els seus fruits, que fins aleshores havien estat blancs, es tornessin vermells. El mite va ser recollit amb alteracions en el Decameró de Giovanni Boccaccio, centrant-se en la comunicació entre els amants a les seves llars i va servir de base per a Romeu i Julieta, especialment pel tràgic final on una falsa mort de la noia provoca la mort veritable dels dos amants.

books

Les amistats estivals solen durar com les papallones. La ciutat i la rigidesa del vestit d'hivern modifiquen les ànimes. Adéu, generoses i elàstiques llibertats! Aquella senyora de la bata lila i les espardenyes, que vas veure venir, un dia, de cal forner, amb un pa de barra sota l'aixella; aquella apreciab1e senyora que et va explicar la confecció d'unes sopes i et va dir que el seu marit estava trencat; ara passa per la teva vora i fa veure que no et coneix. La simetria dels pisos i els carrers, la policia urbana, han eixugat tot aquell doll d'afectes que corria per les fontetes i les rieretes, i ja no queda res de l'intercanvi i la sol·licitud mútua de les famílies. Jo em temia que amb els Buxareu passés una cosa semblant, encara que, en despedir-nos, en Víctor va obrir-me el seu domicili barceloní, que era a l'Avinguda de la República Argentina. No cal dir que em pregaren molt, que hi anés; però els primers temps d'estar instal·lat a Barcelona, tenia altres coses que em distreien i m'interessaven més que el record d'unes hores estivals. Un dia vaig trobar en Víctor Buxareu al tramvia. Va parlar-me amb una amabilitat tan viva, que jo vaig prometre formalment anar a casa seva. Però és allò que passa: un deixa les coses per a l'endemà, i mai arriba el moment de fer-les; fins que vaig trobar una altra vegada els Buxareu en unes funcions d'abonament organitzades per una senyora molt lletja i on es feien comèdies castellanes d'aquelles tan ensopides. Jo els vaig saludar una mica avergonyit, però amb el ferm propòsit d'anar-los a veure el primer dia que pogués. Era un diumenge a la tarda. Feia una temperatura deliciosa: estavem en ple estiuet de Sant Martí. Vaig agafar el tramvia de l'Avinguda, i cap a cals Buxareu falta gent!

mitologia

Dochia și Traian (en català: dòquia i trajà) és considerat per George Călinescu el mite de l'etnogènesi, la llegenda popular romanesa Dochia şi Traian descriu la llegenda de Dochia, la filla de Decèbal, que, sota l'amenaça romana, per no abandonar la seva terra i nació, es transforma al costat "la seva gent" a la roca. La llegenda popular de Dochia ha estat objecte de diverses obres literàries. Vasile Pârvan diu que roques tan antropomòrfiques com la roca de Dochia i les ovelles són el símbol d'un ídol pagà que va perdurar durant segles als dacis lliures dels Carpats orientals. A Dochia i Traian de Gheorghe Asachi, la Dochia petrificada es troba "entre Piatra Detunată, i de Sahastrul Picior". La llegenda popular se situa a Moldàvia, a la zona del massís de Ceahlau on hi ha formacions rocoses amb un aspecte especial. En la creació d'Eminescu, la llegenda és la base de l'obra, deixada en el projecte, Decebal. Aquí Dochia és la neboda de l'antic rei Diurpaneus. I per a Mihai Eminescu, Dochia, l'estiu primari del príncep daci Boris, havia de simbolitzar (segons les notes d'Eminescu) la roca petrificada, no poder separar-se de la seva terra. Segons l'opinió de Peter Creţia, Dòquia representa el rostre antitètic de Decèbal: el rostre de Dòquia, retornat a Roma com a principi de superació de la violència destructiva de la història, com a estabilitat i ordre superior, i el dolor de la vida que no pot vèncer.

vilaweb

Les autoritats de l'Irac han anunciat avui l'inici de la segona fase de les operacions contra l'autodenominat Estat Islàmic a Mossul. Segons les informacions recollides per la cadena de televisió iraquiana Al Sumaria, l'ofensiva ha començat en diversos punts de la zona occidental de la ciutat. El cap de la unitat anti-terrorista, Abdul–Ghani al-Asadi, ha recalcat que les operacions ‘continuaran fins al col·lapse d'Estat Islàmic'. Per la seva banda, fonts del Ministeri de l'Interior citades per Reuters han confirmat que les forces de seguretat han iniciat el seu avanç en diversos barris de l'est de Mossul. ‘Les nostres tropes estan avançant. En els primers cinc o deu minuts han avançat 500 metres. Ara estan començant a disparar', ha indicat un oficial de la Força de Resposta Ràpida. Ahir, el comandant de les operacions a Nínive, Nayim al-Yaburi, va recalcar que les forces de seguretat esperaven les ordres del primer ministre, Haider al-Abadi, per començar la segona fase. L'ofensiva per recuperar la ciutat de Mossul, el principal bastió dels gihadistes a l'Irac, va començar el 17 d'octubre. La seva caiguda suposaria una derrota estratègica i simbòlica per al grup. En les operacions hi participen més de 100.000 efectius que pertanyen a l'exèrcit iraquià, milícies xiïtes i els peixmerga kurds. Les forces iraquianes també tenen el suport aeri dels Estats Units. Tot i que s'estima que no hi ha més de 5.000 milicians a l'interior de la ciutat, l'avanç de les tropes iraquianes està sent lent i difícil, ja que els gihadistes han col·locat una gran quantitat de mines anti-persona i artefactes explosius casolans durant la seva retirada de les zones alliberades, i han causat la mort de centenars de civils que ha endarrerit l'ofensiva iraquiana.

books

La Margarida restava immòbil, aclofada i esmaperduda, sense poder dir ni una paraula. En Quel en veure-la tremolar va sentir per ella una pietat tendra, desconeguda i estemordidora, i romangueren tots dos llarga estona sofrint una emoció que els torturava amb crueltat. A la fi, la Margarida va esclafir en un plor retingut i sofridor i En Quel mig penedit de la seua feta, s'acostà vers la Margarida i va dir-li amb apasionament: -Margarida!… Margarida!… meva! ¡fa tant temps que t'estimo! No em facis sofrir més. No és que ho hagi endevinat això del ram, ho he vist! ¡T'he seguit amagant-me perquè no em veiessis! Sempre et segueixo quan vas a mercat! Així et veig!… ¿L'ets posat per a mi el ram? No ploris! Maleït siga!… Ni mai que hagués… -Què!… què vols dir?- va exclamar la Margarida amb una serietat plena d'esverament. -No res! com que veig que plores! ¡Veig que só fet una bestiesa! -digué En Quel posant-se a plorar entendrit.

bios

Marta Tafalla (Barcelona, 1972) és una filòsofa i professora universitària catalana. Es va llicenciar en Filosofia per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) mentre treballava com a voluntària per a Amnistia Internacional. Posteriorment, va ser becària FPI, període durant el qual va fer estades d'investigació a les universitats de Friburg i Münster, així com cursos complementaris a les universitats de Heidelberg i Bamberg. L'any 2002 es va doctorar en Filosofia amb una tesi sobre Theodor Adorno, publicada per Herder Editorial (Theodor W. Adorno. Una filosofía de la memoria, 2003). El 2004 va ser becària postdoctoral DAAD a la Universitat de Potsdam, i el 2006 va fer una estada d'investigació a la Universitat de Londres gràcies a un programa de la UAB i a una beca de la Generalitat de Catalunya. Des de 1998 imparteix docència a la UAB i compagina la seva feina com a professora i investigadora en filosofia amb la creació literària. És membre del consell científic del Center for Animal Ethics de la Universitat Pompeu Fabra. La seva recerca se centra en la relació entre animals, humans i natura des d'una perspectiva ètica i estètica. És autora de diverses publicacions, entre les quals destaquen les novel·les La Biblioteca de Noé (Herder, 2006) i Nunca sabrás a qué huele Bagdad (UAB, 2010). També és editora de l'antologia de textos Los derechos de los animales (Idea Books, 2004). L'any 2011 va rebre el premi Aposta 2011 pel seu estudi Olfato y anosmia en la apreciación estética. La seva darrera publicació es titula Ecoanimal (Plaza y Valdés, 2019), un assaig en el qual repensa la nostra relació amb la natura i desplega una proposta estètica plurisensorial, ecologista i animalista imprescindible per abordar els reptes actuals.

books

Joanín, que ha passat un munt de dies disparant l'arma per a assajar-se, és l'únic que rep l'alenada de l'hivern amb un somriure gojós. L'esgarrifança que sent En Joanín és d'alegria. Demà mateix és la cacera i tot està a punt i En Guim és el d'abans i tresca per les costes sense sentir gota de dolor en aquell os que el Sant va guarir amb simplicitat i destresa. Pare i fill senten l'emoció del goig falaguer; el fill perquè sent la il·lusió esperada al seu devora com una mirada amorosa, i el pare perquè es troba en el camí a què van conduir-lo les meditacions deixondides en aquelles hores de repòs que el Sant va recomanar-li. «Sort de la cama trencada! ¡sinó no hauria fet cabal del noi! i i fent contrabando m'hauria fet vell sense donar-li l'ofici de caçador! Demà veurem! Això és una caixa tancada!… ¡Tira dret com si apuntés amb els meus ulls! Demà veurem!»… En Guim, no havia dit res a ningú. Però a En Joanín, ¿qui podia fer-li callar aquella joia que li omplia tot el cor? ¡L'amor i l'alegria, quan brollen de dins, són com el fum de les fogueres que s'escampen sempre; com més flames, més fum i, sia amb rialles, sia amb sospirs, tothom coneix de lluny l'enamorat i el venturós! De primer, va dir-ho a un amic dels dos únics que hi havia en aquell poble de vint cases; després va pensar que podia dir-ho a tots dos; més tard, va afegir-hi el senyor rector, l'oncle i el padrí; les dones no, perquè eren porugues! l'oncle i el padrí no hi eren i en sortir de llurs cases va veure En Biel, un vell que duia calça curta i caminava amb un bastó alt, gruixut i pesant de boix. En Biel, en sentir-lo, va mirar-lo amb indiferència i gairebé no va escoltar-lo. En Joanín atuït va allunyar-se'n. ¡Tot un estiu que espera l'hora i ara no res, ni una paraula, ni una pregunta, ni una moixada! ¡La fredor més arrupidora de la indiferència aspra i crudel! En Joanín, tenia ganes de plorar, de plorar amagat en un recó i anà vagant pels carrers estrets i pedregosos que feien pujades i baixades fins que sota una balconada de fusta s'aturà a garlar amb una flota de dones que prenien el sol. Allí, de moment no esclataven les exclamacions, però, després quan baixà la Tereseta, la pageseta de rossor d'espiga, d'ulls amarats de bellesa i dolçors, de veu que entrava a l'ànima i de cor desficiós que patia per tothom, les admiracions, i els planys se sentien a riuades.

books

-Ahir vaig anar a donar una volta, perque feia bon sol, i, ai Senyor!, ¡com se torna Barcelona! Vaig veure una botiga nova d'apotecari, que, com hi ha món, me pensava que era de perruquer. Quina cosa més informal! ¡Uns homes amb unes barbasses! i unes capsetes, que semblen per posar-hi sabó o confitures. -Oh!- diu, animant-se, l'apotecari -avui en dia les farmàcies semblen cases de quinquillaires; no inspiren aquell respecte d'abans: vull dir que no són sèries com correspon. Desenganyin-se, senyors: tot lo del nostre temps desapareix. Vostè parla de les farmàcies! Però, ¿i la farmacopea clàssica? A on és? La major part dels nostres apotecaris no tenen més que futeses comprades a França. Molta monada: entén? Tot molt bonic, molt ben embolicadet, això sí, però aquella antiga confiança en l'autenticitat del medicament, aquella convicció íntima, evident, del farmacèutic conscient, que feia els preparats per ses pròpies mans, tot se n'ha anat a rodar; i és una vergonya que el govern s'ho miri amb tanta indiferència; perquè aquest punt és dels principals. -Ja ho crec!- diu el senyor Nofre tossint. -Lo primer de tot és la salut.

vilaweb

Oriol Junqueras finalment no serà dilluns al ple del Parlament Europeu a Estrasburg. L'eurodiputat i president d'ERC continuarà empresonat per decisió del Tribunal Suprem espanyol, que li ha aplicat la inhabilitació suspesa amb la sentència condemnatòria del 14 d'octubre. El mateix tribunal va deixar-la en suspens perquè tenia dubtes i esperava la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea. Manuel Marchena i els altres sis magistrats del tribunal del procés han fet una interpretació particular de la sentència del Tribunal de Luxemburg, amb una resolució que ha alçat la indignació entre l'independentisme i també entre els eurodiputats. La sentència de Luxemburg reconeixia la condició d'eurodiputat i la immunitat de Junqueras d'ençà de la proclamació del resultat de les eleccions europees, el 13 de juny, i la sessió constitutiva de l'eurocambra, el 2 de juliol. Immediatament, el Parlament Europeu va reconèixer-li aquesta condició, quan feia mig any que el Suprem havia formulat la qüestió pre-judicial a Luxemburg. Però el Suprem no va esperar-se a rebre una resposta per a condemnar Junqueras i els altres presos polítics a cent anys de presó. Marchena va arribar a enviar una carta a Luxemburg comprometent-se a acatar la sentència, però malgrat tot el Suprem ha decidit que la situació de Junqueras no canvia. Ni llibertat ni immunitat ni suplicatori. La interlocutòria del Suprem dóna un cop de porta a Junqueras i al Tribunal de Luxemburg, i l'eurocambra acceptat la decisió argumentant que, segons la jurisprudència de Luxemburg ha de ‘prendre nota sense dilació' de les decisions dels tribunals estatals. La defensa de Junqueras ha anunciat, poc després, que presentaria un recurs contra la decisió del Parlament Europeu al Tribunal General de la Unió Europea, que forma part del Tribunal de Luxemburg. La via interna fins a Estrasburg La defensa de Junqueras presentarà ben aviat un recurs de súplica al Suprem contra la decisió de Marchena i la sala segona. Ho va anunciar Aragonès, que també va demanar al Parlament Europeu que protegís la immunitat de Junqueras. Aragonès va assegurar que s'exhauririen totes les vies judicials per a defensar Junqueras, inclosos els tribunals europeus. Si el Suprem tomba aquest primer recurs, la defensa pot recórrer al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració dels drets polítics de Junqueras i els seus electors. Si el Constitucional no concedeix l'empara, obrirà la via per a acudir al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Alhora, ERC confia que el cas de Junqueras s'inclogui en l'informe jurídic del Parlament Europeu sobre la recollida de les credencials dels eurodiputats, que es votarà al ple entre el 29 i el 30 de gener. Nota: Aquest article s'ha actualitzat després que el Parlament Europeu hagi acceptat la decisió del Suprem espanyol.

mitologia

El santuari d'Íria (en grec, Ύρια) és un jaciment arqueològic situat a l'illa de Naxos, Grècia. El seu ús com a lloc de culte no ha cessat des del s. XIV ae fins a l'actualitat. El jaciment arqueològic fou identificat al 1982; fou excavat entre 1986 i 1996 i rehabilitat entre 1992 i 1996 per equips procedents de la Universitat d'Atenes i de la Universitat de Munic. Aquest santuari tingué una època inicial en què sembla que l'adoració es realitzava a l'aire lliure, entre el període micènic i el geomètric mitjà (és a dir, aproximadament entre els anys 1300-1100 i 800-750 ae). Cap al 800 ae s'hi construí un temple que probablement fou destruït per una inundació. Aquest fou reemplaçat, cap al 730 ae, per un edifici cerimonial que constava de quatre sectors allargats separats per columnates i bancs exteriors per als fidels. L'edifici fou arrasat per raons desconegudes i s'hi va construir un altre temple, a principis del s. VII ae, de forma quadrangular, amb tres naus. A la fi del segle el culte va tornar a ser a l'aire lliure. El següent temple, les restes del qual s'han conservat, fou construït cap al 580-570 ae. És un hekatómpedon d'estil jònic, dividit en tres passadissos per columnes. Constava d'un altar de marbre i s'hi retia culte a Dionís. Al voltant del santuari hi havia una estructura en forma d'estoa que tenia la funció d'albergar banquets cerimonials. En aquesta àrea es trobaren molts utensilis de ceràmica i de cuina. En l'època romana, cap al s. I ae hagué de ser rehabilitat. Cap al s. V es convertí en una basílica paleocristiana. Posteriorment s'edificà a la rodalia l'església bizantina de Sant Jordi.

bios

Nora Navas Garcia (Barcelona, 24 d'abril de 1975) és una actriu catalana. Formada a l'Institut del Teatre de Barcelona, ha desenvolupat la seva carrera artística entre el teatre, la televisió i el cinema. La seva interpretació a la pel·lícula Pa negre, d'Agustí Villaronga, li va valer diversos premis a la millor actriu protagonista, entre els quals el Goya, el Gaudí i la Conquilla de Plata del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. Ha participat en pel·lícules com Un banco en el parque; Plorar és bo; Les vides de Cèlia; Una carta para Evita, Tots volem el millor per a ella, amb què tornà a guanyar el premi Gaudí i els premis del festivals de Valladolid (2013) i d'Angers (2014), Tres mentiras, que li valgué el guardó a la Millor Actriu al World Premieres Film Festival Philippines, L'adopció, de Daniela Féjerman, Dolor y gloria, sota la direcció de Pedro Almodóvar, La vampira de Barcelona, dirigida per Lluís Danés i presentada al Festival de Sitges, i Libertad, de Clara Roquet. En televisió, ha treballat a Polseres vermelles; Jet Lag; El cor de la ciutat, Porca misèria o Les de l'hoquei, entre altres. Navas també compta amb una dilatada carrera com a actriu de teatre, amb la participació en obres com Calígula (2003), d'Albert Camus, dirigida per Ramon Simó; Les tres germanes (2005), d'Anton Txékhov, dirigida per Ariel García Valdés; La fam (2005), de Joan Oliver, dirigida per Josep Pla; La casa de Bernarda Alba (2009), dirigida per Lluís Pasqual, i Doña Rosita la soltera (2014), per Joan Ollé, totes dues de García Lorca; Els veïns de dalt (2015), escrita i dirigida per Cesc Gay (2015), El quadern daurat, una adaptació de l'obra de Doris Lessing. Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià Premis Goya Premis Gaudí Setmana Internacional de Cinema de Valladolid

bios

Perpetua Barjau Martí (València, 24 de març de 1902 - 9 de gener de 1991), també coneguda com a Peua, fou una burgesa modista i mestra que es va exiliar. Casada amb Max Aub. Tres filles: Maria Luisa, Elena i Mari Carmen. Filla de Maria Martín Caruana i Ignacio Barjau Crasas. Símbol de la invisibilitat de la dona al costat d'un gran home. Havia cursat les carreres de piano i magisteri, fet que la situa entre les avançades dels anys 20. La seua vida va transcórrer en principi plàcida i interessant, com la de Max mateix, en la seua casa del carrer de l'Almirall Cadarso 13, ja que tot indica que va compartir amb ell amistats, inquietuds i l'ambient intel·lectual i artístic de la València dels anys 30. Quan en 1936 Max Aub es va instal·lar a París com a agregat cultural de l'ambaixada d'Espanya, Peua i les seues filles el seguiren l'any següent i visqueren amb ell el suport a la causa republicana i la derrota d'aquesta. A París, Peua es defensava econòmicament representant una coneguda casa francesa de llenceria. Alguna vegada va acompanyar el seu marit i les filles van continuar estudis residint a cases d'amics. Quan Max fou empresonat el 1940, elles tornaren a la València de la postguerra, ara sí menys plàcida i amb la preocupació per l'absent en camps de concentració i amb por. La casa d'Almirall Cadarso havia estat confiscada i visqueren amb l'àvia al carrer del Mestre Gozalbo. El 1946, després de peripècies diverses, Max Aub les va reclamar a Mèxic. I allà, a Euclides 5, Peua Bajau es va buscar la vida per ajudar econòmicament la seua família. Hi trobem la realització del vestuari per a l'obra d'Enrique Rivas Chérif, La vida es sueño, segons disseny de Miguel Prieto. Des de 1972, en què va morir Max Aub, ella i la seua filla Elena en custodiaren el llegat, fins que ella va morir quasi simultàniament i els papers, la biblioteca i l'arxiu d'Aub tornaren a València (Sogorb).

bios

Agnès Casadesús i Riba (Igualada, 2 de novembre de 1891 – Igualada, 20 d'octubre de 1984) fou una compositora i professora de piano. Fou compositora d'una trentena de peces musicals, sent-ne també la lletrista, majoritàriament quadres rítimics infantils. Algunes partitures són Caça grills, Bazar de las muñecas, La banda modernista o L'escolanet enamorat. També va compondre algunes nadales com Campanita navideña o Per nadal cada ovella al seu corral, aquesta darrera cançó premiada en el certamen de Ràdio Barcelona organitzat a S'Agaró el 1965. També va compondre els Goigs a llaor de Ntra. Sra. de Gràcia el 1983.[cal citació] Va ser professora de música en diferents escoles i cors d'Igualada com els Escolapis, la Divina Pastora o l'Escola Nocturna per Obreres. Fundà l'Escolania de la Pietat i el Cor de la Soledat. Va compondre el Himno del Pensionista que es va estrenar el dia que es van inaugurar les noves dependències de l'Hospital Comarcal d'Igualada, amb la visita del ministre de Treball l'any 1974. Aparegué en la premsa comarcal de l'època en diferents ocasions en motiu de concerts de piano en què participava, en concerts de coral que dirigia, en alguna entrevista i va escriure un article en motiu de Santa Cecília, la patrona de la música.

mitologia

Segons la mitologia grega, Èsac (en grec: Αίσακος), fou un heroi fill del rei de Troia Príam, les seves aventures succeïren abans de l'inici de la Guerra de Troia. Segons Les Metamorfosis d'Ovidi, Èsac era un fill il·legítim del rei de Troia Príam, nascut de la seva relació secreta amb la nimfa Alexírroe. Els seus avis paterns eren a Laomedó de Troia i la nimfa Estrimo mentre que el seu avi matern era el déu fluvial Granic. Èsac vivia al camp prop de Troia i un dia va topar-se amb la nimfa Hespèria, filla de Cebrèn, de qui es va enamorar, però aquesta morí per la picada d'una serp i Èsac, desesperat, es llançà de cap al mar. En la seva caiguda, però, va aparèixer la seva besàvia Tetis i el va convertir en un cabussó. Segons la Biblioteca d'Apol·lodor, Èsac era fill del rei Príam i una de les seves esposes, Arisbe. Els seus avis paterns eren Laomedó de Troia i la nimfa Estrimo mentre que el seu avi matern era Merops, rei de la ciutat mísia de Percote i de qui va heretar el do d'interpretar els somnis. En una ocasió, l'esposa del seu pare Hècuba va contar-li un somni que havia tingut i Èsac li va revelar que tindria un fill (en referència a Paris) que causaria la ruïna de Troia. Posteriorment es va casar amb la nimfa Asterope, filla del déu fluvial Cebrèn, però aquesta morí per la picada d'una serp i Èsac, desesperat, es llançà de cap al mar.

vilaweb

‘La Marató' compleix avui la seva 24a edició per recaptar fons per a la recerca científica sobre la diabetis i l'obesitat amb l'objectiu d'impulsar projectes d'investigació sobre la prevenció i la cura d'aquestes malalties. El tret de sortida del programa es donarà des de Catalunya Ràdio a les vuit del matí, amb Ricard Ustrell, i a les deu s'hi incorporarà TV3, amb Ana Boadas i Toni Cruanyes al capdavant. Més d'un milió de persones implicades en les 2.000 activitats convertiran ‘La Marató' en un espai que va més enllà de la televisió pública, transgredint tot el país. ‘1 de cada 4 tenim diabetis o obesitat i la meitat no ho sabem'. Amb aquest lema, ‘La Marató' torna a cridar els catalans a mostrar la seva solidaritat en el programa més llarg de la televisió pública. Una nova edició que tornarà a combinar sensibilització, entreteniment i divulgació amb l'objectiu de recaptar fons per finançar projectes de recerca i que implicarà d'una manera directe Catalunya Ràdio, que encetarà l'espai i inaugurarà el marcador. Durant el programa es podran veure les actuacions de Vaivé amb Brodas Bros, Nyandú, Pepet i Marieta, Els Pets, Sopa deCabra, Estopa, el Super3 o la Fundación Tony Manero, entre molts d'altres. En paral·lel, diverses personalitats catalanes protagonitzaran ‘crides' a través de petits vídeos per engrescar la ciutadania a col·laborar amb ‘La Marató'. Així, Viggo Mortensen, Javier Cámara, Ona Carbonell, Mònica Terribas, Carme Ruscalleda, Jorge Javier Vázquez, Julio Manrique, Laia Sanz i part de la plantilla del primer equip del Barça i l'Espanyol faran arribar als catalans el lema d'aquest any acompanyat de l'eslògan del programa: ‘Truca a La Marató. Diu molt de tu'. En l'edició d'aquest any es comptarà també amb un miler de línies telefòniques distribuïdes entre la Fira de Barcelona, Fira de Girona, el Port de Tarragona i la Universitat de Lleida gràcies al suport de 2.400 voluntaris. En aquests 23 anys, ‘La Marató' ha recaptat ja 142.256.675 euros per a diverses malalties.

vilaweb

El primer ministre de Malta, Joseph Muscat, ha anunciat que deixarà el càrrec el 12 de gener, un cop la seva formació, el Partit Laborista, tri un successor. Muscat s'ha vist esquitxat per la investigació de l'assassinat de la periodista Daphne Caruana Galizia. ‘El meu moment s'ha acabat', ha afirmat Muscat en un discurs televisat en el qual ha subratllat que també deixarà la direcció del Partit Laborista, segons recull la televisió maltesa TVM. En aquest sentit, Muscat ha anunciat que ha començat les gestions perquè el Partit Laborista elegeixi un nou cap, un procés que hauria d'haver conclòs el 12 de gener. Per això ha informat al president de la República, George Vella, de les seves intencions. Quant a l'assassinat de Caruana Galizia, Muscat ha assegurat que ha mantingut la paraula que facilitaria la resolució del cas, ha destacat que la investigació avança i ha insistit que ‘ningú no està per sobre de la llei'. Muscat ha explicat que aquests dos últims anys ha hagut d'assumir el pes de les decisions que ha hagut de prendre sol, ‘però aquest pes no és res comparat amb el pes que ha hagut de suportar la família de Daphne Caruana Galizia'. ‘No està bé que una persona, amb les seves coses bones i dolentes, que va contribuir a la democràcia, hagi estat assassinada així . La ira i el desencantament són comprensibles i no s'ha de justificar de cap manera l'assassinat, però tampoc el desordre i la violència es poden justificar amb la disfressa de la protesta', ha argumentat. El primer ministre havia promès que dimitiria si finalment era imputat per l'atemptat contra la periodista el conegut empresari Yorgen Fenech, contra el qual finalment es van presentar càrrecs dissabte. Fenech ha implicat en l'assassinat el cap de gabinet de Muscat, Keith Schembri, amb qui compartia interessos en empreses amb seu a Panamà o Dubai. Schembri va ser detingut i interrogat i posteriorment va ser posat en llibertat davant l'absència d'elements que permetessin mantenir-lo a la presó, ha explicat la policia. Assassinat de Caruana Galizia Caruana Galizia, una de les periodistes d'investigació més conegudes de Malta, es va morir el 16 d'octubre del 2017 per l'explosió d'un artefacte col·locat en el seu cotxe. Tres homes estan a l'espera de judici per haver col·locat la bomba en el vehicle. Una investigació de Reuters va revelar el 2018 que Fenech era el propietari d'una empresa secreta anomenada 17 Black, que apareix esmentada com el vehicle per finançar empreses secretes de Panamà que són propietat de Schembri i de Mizzi. Es desconeix si els fons finalment van canviar de mans, tot i que Schembri i Mizzi han negat reiteradament haver comès irregularitats. Caruana Galizia va denunciar des del seu blog diversos casos de corrupció que suposadament implicaven membres del govern encapçalat per Muscat, inclòs Schembri. La periodista va esmentar 17 Black en un article del seu blog abans de ser assassinada, però va assenyalar que desconeixia qui controlava l'empresa.

books

-Oh, la Montserrat!- exclamava en Ramon conversant amb son oncle. -¡Aquell sí que és un cor d'àngel dins d'un cos de serafí! Si vostè l'hagués vista aquesta matinada vagant per l'horta amb el cistell curull de fruita al braç i la falda trossada plena de flors, amb sa vesta del color de la celístia amb son cos escultural cenyit de rosada filoja, amb sos braços nusos i blancs com un glop de llet, amb sa cabellera negra i ondulada de rinxos vaporosos encloent-li sa hermosíssima fesomia, encesa per la sufocació, i abrillantada tota sa figura pels raigs del sol pujant, que la ferien de descuit… Vostè que es recorda encara dels clàssics de la Universitat de Cervera, l'hauria cantada com a altra deuesa Ceres, recollint les primícies de la terra sa filla. Més jo, que formo amb els romàntics, l'he presa per una princesa encantada, com si diguéssim la filla genial d'aquella vella pàtria dels meus somnis, que, presonera de vils tirans, reclosa en oblidat castell i guardada per escarceller servil, antipàtic i egoista, està esperant el cavaller que vinga a desencantar-la, sentant-la de nou en son antic trono de majestat i glòria. -¿Saps que et trobo filòsop i poeta com cap dia?- féu Mossèn Joan somrient al sentir els esclats del seu nebot. -No gastis pas tants embuts: digues que n'estàs enamorat i… llestos. -És que val molt, aquesta minyona!- insistí el jove com si l'altre li digués lo contrari -però, sobretot, val per son cor senzill i noble… ¡Quina diferència del seu pare! Ella sí que em comprèn! ella sí que s'identifica amb mos propis sentiments, que copsa en l'aire com les flors la rosada matinal. Quan a mi la intensitat dels afectes de l'ànima me sobreïx per la boca, la miro a ella, tota tremolosa i transportada, nodrint-se de la mateixa substància; i allavors, m'apar que son cor batega al compàs del meu, com l'afinada corda de l'arpa vibra per simpatia, al sol ressò de la nota germana. -Doncs, home,- reprengué son oncle bromejant encara -si tant bé vos aveniu, anima't, que al cap i a la fi un i altra esteu per merèixer, i ja saps que diu l'adagi: «Una nina és per a un rei». -Sí, com ho diu vostè!- contestà el jove seriament. -¿Qui som jo per a propassar-me sense més ni més? Quatre dies fa que passava jo desconegut i fugitiu com un ca encalçat, davant d'aquella porta que la Providència m'obrí de bat a bat. Allí vaig trobar-hi atencions, afalacs i carinyos que no podré oblidar mai. Aquella bona senyora em mimà com a un fill, i el mateix don Eudald, amb qui per lo demés no ens entenem gaire, està amb mi correcte i atent com un gentleman anglès. Doncs ¿tinc jo de correspondre a tantes fineses amb una trastada d'estudiant cursi, fent l'amor a la filla l'endemà que m'han recollit com qui diu del fang de la carretera? ¿Quin dret tinc jo per a pertorbar així inconsideradament la pau d'una família que m'ha cobert d'atencions, de les quals podrien tal volta arrepentir-se'n demà?

bios

Maria Rosa Tamburini i Borràs (Sant Cugat del Vallès, 21 d'agost de 1985) és una ex-jugadora i entrenadora d'hoquei sobre patins catalana, que jugà tota la seva vida esportiva en la posició de davantera al PHC Sant Cugat. Formada com a davantera al club esportiu de la seva ciutat natal, el Patí Hoquei Club Sant Cugat, i ascendí a l'OK Lliga femenina amb el primer equip la temporada 2009-10. De fet, amb nou anys ingressà al club després de practicar patinatge artístic a l'Escola de Patinatge Artístic (EPA) Sant Cugat durant tres temporades, amb dotze s'integrà al primer equip i amb vint es convertí en capitana. Amb el club cugatenc, va aconseguir dues Lligues Nacionals Catalanes, una Copa Catalana, una Copa Generalitat i dues Supercopes Nacionals Catalanes. Internacional tant amb la selecció catalana com l'espanyola, amb la primera guanyà dues Golden Cup, el 2007 i el 2009, i fou subcampiona a la Copa Amèrica de 2007. Amb la selecció espanyola va aconseguir una medalla d'argent del Campionat del Món de 2006. A nivell esportiu, dirigí diversos equips de formació del PHC Sant Cugat, com ara el seu segon equip femení que milita al Primera Catalana o també la direcció tècnica de l'hoquei de base. El maig de 2020 es retirà com a jugadora. D'aquesta forma, romangué vint-i-cinc anys al club vallesà, catorze dels quals com a capitana. Actualment és la segona entrenadora del primer equip del PHC Sant Cugat.

books

I en Melrosada, que tampoc hi ha estat mai, repeteix, també commogut: -Itàlia! Itàlia! En Víctor diu, dolçament, a en Melrosada: -Allò és la terra per a vostè! Com fruïria! I en Melrosada respon: -No me'n parli, no me'n parli! Tantes coses volem, que no podrem aconseguir mai! Itàlia és un dels meus somnis daurats; però què s'hi ha de fer!… Aquest to elegíac d'en Melrosada ha entristit una mica la conversa. La Lluïseta, amb la seva alegria animal, i passant la mà per les galtes del seu marit, vol animar la concurrència. El marit, complagut per aquella pública expansió de la seva dona, guaita la Lluïseta amb una estúpida tendresa; i la tia Paulina, confidencialment, s'acosta a en Melrosada. -Ja ho veu, Melrosada! Ells són feliços!

bios

Shaudin Melgar-Foraster és una escriptora catalana nascuda a Barcelona durant el franquisme. Mentre va viure a Catalunya, i fins que emigrà a la ciutat de Toronto (Canadà), estudià dansa i arqueologia i també donà classes de dansa. Un cop al Canadà, obtingué una llicenciatura, un màster i un doctorat de la Universitat de Toronto; s'especialitzà en literatura hispànica i crítica i teoria literària. Començà a ensenyar llengua i cultura catalanes a la Universitat de Toronto l'any 1995. El 2003 entrà a formar part del Departament d'Estudis Hispànics del Glendon College de la Universitat de York, també a Toronto. D'ençà aquell any ha estat a càrrec de l'ensenyament de totes les classes de català –gràcies al suport de l'Institut Ramon Llull. Shaudin Melgar-Foraster ha combinat la seva carrera com a professora amb la seva passió més gran: escriure. Durant els anys passats a les universitats canadenques, primer com a estudiant i després com a professora, ha escrit nombrosos contes per a adults –alguns publicats i d'altres llegits a diverses conferències de literatura en universitats canadenques. L'any 1991 va guanyar el premi del Simpòsium d'Escriptores Hispanocanadenques organitzat per les universitats de York i Ottawa (Canadà). I aleshores, el 2005, va emprendre la creació d'una obra extensa, dividida en diverses novel·les, escrita en català i adreçada majorment a lectors adolescents. El primer d'aquests llibres, Més enllà del somni, fou publicat el 2008. La versió anglesa –traduïda per l'autora canadenca Caroline Roe– es publicà el 2009 com Beyond the Dream. Ha publicat també la novel·la juvenil El secret de L'oreneta (2011). És sòcia de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i de l'Associació de Relataires en Català.

vilaweb

Es diu Blanca Pujals, té vint-i-sis anys, va estudiar dret, però després s'ha decantat pel món de l'edició, havent fet el màster en edició de la UPF. I avui s'ha presentat com la nova incorporació de Viena Edicions. Es fa càrrec de dirigir la col·lecció ‘Petits plaers', que publicarà novel·les curtes, allò que és conegut per roman, de cent a cent cinquanta pàgines, adreçades a un públic general, a qui agrada llegir però diu que té poc temps, i a preus assequibles. Pujals va detectar entre les seves amistats un tipus de lector intermitent, que sovint es perd dins una llibreria, perquè no està gaire al dia de les novetats, que canvien molt sovint. Un lector que a voltes se sent cohibit quan sent el nom d'autors clàssics, que li semblen inabastables. Doncs la col·lecció ‘Petits plaers' cerca aquest segment de lector, amplíssim. També un lector d'alt nivell adquisitiu, que vol aprofitar un viatge amb el TGV o amb avió per llegir una novel·la curta, de qualitat, que pot començar i acabar en dues hores o tres. I que el prestigiarà. Diu Blanca Pujals: ‘Poder dir que has llegit un Balzac o un Txèkhov. Publicarem títols representatius d'aquests clàssics i, a més, una part molt important dels títols que publicarem seran traduïts al català per primera vegada. Amb traductors de gran nivell des de la llengua original, com Albert Nolla del japonès o Jaume Creus del rus.' Els primers títols de la col·lecció són El regne de les dones d'Anton Txèkhov i Retrat de Shunkin de Junichirô Tanizaki. I després arribaran petites obres mestres de Dinesen, Némirovsky, Turguènev, Colette… L'editora va detectar que en l'àmbit de les novel·les breus hi havia un nínxol de mercat i va posar fil a l'agulla. Va posar-se en contacte amb Viena Edicions, que ja té la prestigiosa col·lecció de clàssics moderns ‘El cercle de Viena'. Amb ‘Petits plaers' no remodelarà cap altra col·lecció, sinó que s'afegirà, de manera que augmentarà la producció editorial d'un 25%. La col·lecció publicarà uns set títols l'any en català i quatre en espanyol.

books

El temps de segar, va ser-ho, per a en Biel, de gros tragí. Com que a treballador ningú el guanyava, no li va mancar feina; i com que volia que, quan arribés el comte, trobés, a la torre i a les terres que l'enrondaven, senyals del canvi que havien de sofrir, en lloc de dormir a les cases per a on treballava, se n'hi anava al seu refugi, furtant hores a la son per poder-les esmerçar artigant tot el que havia de ser camp i hort, acabant d'enllestir l'estable, i fistonant de paret seca el pendís on tenia el propòsit de fer vinya. I era tanta la febre amb què s'havia emprès la tasca, que fins va estar uns quants dies sense recordar-se gairebé de la Malena ni fer cap marrada amb l'intent de topar-s'hi. No eren pas marrades el que li calia. A la nit, quan s'ajaçava, capolat, al damunt de la palla, semblava que ho fes amb certa recança, com si cometés una mala acció. I si bé el lassament de tot el dia l'obligava, vulgues no vulgues, a donar al cos el descans que li demanava, dormia amb un son prim, que s'esvaïa a la més lleugera remor o al més petit cruiximent. Molts cops, ni adormit reposava, puix que la seva testa, bullent del gavadal de cabòries que l'omplien, començava a portar-lo pels viaranys del somni, presentant-li un benvenir rialler, una existència de pau i d'amor, una vida de treball honrat. I així com de dies, enfebrat per la tasca, no tenia temps de pensar en els seus amors, de nit no deixava mai de sentir-se'n la testa plena. Alguna matinada, passant pel poble desert, havia tingut la pensada de llançar un roc a la finestra de la Malena, amb l'intent de garlar una estona; però, uns cops perquè anava amb la colla dels segadors, i altres perquè la feina l'esperava, sempre havia passat de llarg. ¡Bé tindria prou temps, més endavant, per a pensar en els seus intents de casori! Amb tot, un dia, cap a les acaballes de la sega, quan la feina ja afluixava, va passar per davant de la ferreria a entrada de fosc; i, veient la mossa asseguda al pas de la porta, se li va plantar al davant. -Santa nit, Malena. -Ditxosos els ulls!- va fet ella en to mig de reny, mig de recança.

bios

Felicidad Gracia i Alconchel (Barcelona, 1937) és una dirigent veïnal catalana. Va néixer al carrer de l'Est del barri del Raval. El 1953, amb 16 anys, es va traslladar al barri de la Via Trajana. Va estudiar Peritatge Mercantil, però no va exercir, sinó que va dedicar la seva vida laboral a treballar de modista. Un any després de la seva arribada al barri, el 1954, es va constituir l'Associació de Veïns de la Via Trajana. La Felicidad sempre ha estat estretament lligada a l'associació, bé com a sòcia activa o bé com a presidenta de la comunitat, impulsant i promovent un ample ventall d'accions reivindicatives per aconseguir la millora de la qualitat de vida dels habitants del barri. El 1991 va ser elegida vicepresidenta i, l'any 1992, presidenta de l'Associació de Veïns i Veïnes de la Via Trajana. La seva implicació i participació activa en tots els projectes de millora del barri, tant en qualitat urbanística com en cohesió social, han contribuït a potenciar i dinamitzar la vida associativa de la Via Trajana. Actualment, l'Associació de Veïns i Veïnes de Via Trajana forma part de la Coordinadora d'Entitats Eix Prim. El 2004 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.

bios

Nely Reguera (Barcelona, 25 de desembre de 1978) és una directora de cinema, guionista i actriu espanyola. Nely va iniciar la seva carrera al cinema servint com a assistent de direcció en pel·lícules de baix pressupost. Es va exercir en aquesta rúbrica en els curtmetratges Upside Down (dirigida per Guillem Morales), Business (dirigida per Álvaro de la Herrán) i Rawal Recycle (dirigida per Marc Giralt), i va tenir l'oportunitat de ser l'assistent de direcció en la segona unitat en l'enregistrament de la pel·lícula El perfum: història d'un assassí sota la direcció de Tom Tykwer. Després d'escriure i dirigir el seu propi curt, titulat Ausencias (2002), en 2007 va participar com a assistent en El Greco, llargmetratge dirigit per Yannis Smaragdis i basat en la vida del reconegut pintor. Dos anys després va escriure i va dirigir un altre curtmetratge, titulat Pablo, comptant amb la col·laboració dels actors José Ángel Egido, Pablo Derqui i Carla Pérez. També en 2009 va servir com a assistent de direcció en la sèrie de televisió de caràcter costumista Pelotas, produïda per la companyia El Terrat i emesa entre 2009 i 2010. María (y los demás) de 2016 va ser el primer llargmetratge escrit i dirigit per Regueró. La cinta va tenir com a protagonista a Bárbara Lennie, que va obtenir un premi Feroz a la millor actriu protagonista de 2016 per la seva actuació. La pel·lícula va ser presentada en la secció "Nous Directors" de l'edició No. 64 del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià. María (y los demás) va aplegar excel·lents crítiques per part de la premsa especialitzada, i li va valer a la seva directora ser nominada en la categoria Millor director novell dels prestigiosos premis Goya. En 2018 va dirigir tres episodis de Benvinguts a la família, sèrie de televisió creada per Pau Freixas i Ivan Mercadé. El 2019 va començar la producció del seu segon llargmetratge com a directora, El nieto.

mitologia

El drac és un element del folkore de Solsona. El drac és l'element per antonomàsia de la Festa Major de Solsona, juntament amb el Gegant Vell. Ha destacat sempre pel seu elevat pes, de 96 kg, ja que és fet per una estructura totalment de fusta i revestida per un conjunt de prop de 10.000 escates; igualment, la seva antiguitat de més de 300 anys ha potenciat l'interès per conservar-lo. Data de l'any 1692 i només ha sofert petites restauracions com a les ales i les escates. És, per tant, un dels tres dracs més antics de Catalunya, juntament amb el de Vilafranca del Penedès i el de la Bisbal d'Empordà. Per això, i per la seva excel·lent figura, una reproducció a escala va ser adaptada com a premi d'un certamen atorgat per la Generalitat de Catalunya en l'àmbit cultural. A més de la seva antiguitat de més de tres segles, és destacable la gran bellesa escultòrica i detallista d'aquesta figura, en comparació amb la resta de dracs històrics. El seu ball és progressiu i agònic, i culmina amb l'esclat de dos fuets. També és present a la "Roda de foc".

mitologia

Èdip i l'Esfinx és un quadre de pintor Gustave Moreau, realitzat en 1864, que es troba en el Museu Metropolità d'Art de Nova York. Amb aquesta obra, Moreau va rebre el reconeixement de la crítica de la sala de París. Èdip era descendent del rei tebà Laios, que el va abandonar al néixer perquè un oracle va pronosticar que moriria a mans del seu fill. Criat pel rei de Corint a qui va ser lliurat per un pastor que el va trobar a la muntanya Citeró, al créixer va voler saber qui era en realitat, pel que va decidir visitar l'oracle el qual li va dir que estava condemnat pel destí a desposar a la seva mare i matar el seu pare. Èdip no va tornar a Corint per no complir amb el seu destí i es va encaminar a Tebes. A l'entorn de la ciutat de les set portes, la esfinx, monstre que reptava a tot viatger que passava a desxifrar un enigma sota pena de mort a ell no encertar, es va enfrontar a Èdip. L'heroi tebà desxifraria el famós endevinalla, (Quin és l'ésser que amb una sola vegada té quatre potes, dues potes i tres potes? Èdip va encertar al contestar que l'home és quadrúpede al néixer, bípede en la seva maduresa i camina amb tres potes a l'usar bastó en la seva vellesa) que motivaria al monstre al suïcidi. És un episodi freqüentment representat en l'art, per exemple, en un quadre de Jean Auguste Dominique Ingres, Èdip i l'esfinx del Louvre. En una descripció molt colorista i de temàtica alguna cosa onírica, pròpies del simbolisme, Moreau representa l'heroi tebà amb els seus atributs iconogràfics (el mantell maragda i el bastó a la mà dreta) i a l'esfinx enfilant sobre d'ell. L'esfinx és un monstre amb cos de lleó amb ales i bust i cara de dona. Una bellesa enganyosa, com demostra les restes humanes a peu de la columna on espera l'esfinx el pas de les seves víctimes. Moreau va dedicar altres quadres a el tema, com L'esfinx derrotada , 1878, al Louvre o L'esfinx victoriosa (1886). L'esfinx victoriosa , 1886

mitologia

En la mitologia grega Mides o Midas (Midas, Μίδας) era el rei de Frígia, fill de Gòrdios I. Va tenir un fill, Ancuros. Fou un rei deixeble d'Orfeu i promotor del culte a Dionís. A la seva riquesa proverbial s'al·ludeix en una història de la seva infància que diu que les formigues portaven grans de blat com a símbol de la seva futura riquesa, però sobretot per un fet mític: Un dia, Silè, havent begut més del normal, es va perdre i va anar a parar a les terres de Mides, que l'acollí i li oferí la seva hospitalitat. Dionís, que el buscava, el va trobar allà i per agrair a l'amfitrió haver-lo allotjat, li atorgà un desig. Mides demanà llavors la facultat de transformar en or tot el que toqués, cosa que li fou concedida, però llavors també el menjar que tocava es tornava d'or. Incapaç de menjar i de beure, suplicà al déu de retornar al seu estat anterior i que l'alliberés del seu do. Dionís li ordenà llavors rentar-se les mans a les aigües del Pactol, prop de la muntanya Tmolos; aquest bany va eliminar el poder de Mides i des de llavors la sorra del riu es va convertir en or. Aquesta llegenda explica el caràcter aurífer del riu, al qual la Frígia degué una bona part del seu imperi. En una altra llegenda, els seus talents de músic (havia estat l'alumne d'Orfeu) foren sol·licitats i va ser designat per ser jutge en el concurs entre el sàtir Màrsies, joglar de flauta, i Apol·lo, que tocava la lira. (Ovidi, al llibre XI de les seves "Metamorfosis", situa el concurs entre Pan i Apol·lo). Mides va designar Màrsies vencedor, mentre que les Muses, que també jutjaven, preferien a Apol·lo. Aquest darrer, com a venjança, li va fer créixer orelles d'ase. Mides va intentar amagar-les sota una gorra frígia, però un barber va descobrir el seu secret quan li va tallar els cabells. Incapaç de mantenir el secret, el barber acaba cavant un forat en la sorra on hi va deixar el secret: «el rei Mides té de les orelles d'un ase», i va tapar el forat de seguida. Desgraciadament, van créixer unes canyes que van obrir el forat i el vent, en passar entre les canyes, va crear una música que va escampar el secret repetint la frase fatídica la qual es va difondre arreu del món. La seva homosexualitat és descrita per Filostrat. A les comèdies gregues era representat amb les orelles d'un sàtir més tard engrandides per esdevenir orelles d'ase. Se li atribueix la fundació d'Ancira. Viccionari

bios

Antònia Aguiló i Sellarés, coneguda com a Antonieta Aguiló-Donatutti i de vegades Antonietta pel costum de l'època d'italianitzar els noms, (Girona, 10 de novembre de 1817 - Barcelona, 10 de març de 1892) fou una soprano catalana. Filla del mallorquí Joan Aguiló i Fuster i de Ventura Sellarés i Ferrer. Mor a Barcelona a l'edat de 74 anys al carrer Claris, 7. Apareixia sovint en els mateixos cartells que Caterina Mas i Porcell actuant en els segons papers. Havia estudiat al Conservatori del Liceu. Tot i que la seva carrera no va ser gaire llarga, Aguiló va destacar com a representant catalana entremig de l'univers musical italià que havia conquerit Barcelona. El seu nom apareix com a cantant d'una companyia d'òpera a Palma els anys 1833 i 1834, i més tard italiana al Teatre de Barcelona per a la temporada 1837-1838 i posteriorment al Liceu Filodramàtic de Barcelona el 1838, com intèrpret del rol principal de l'òpera Il conte d'Essex de Saverio Mercadante. Va participar en altres òperes, com ara Zelmira de Rossini, La Caritea de Mercadante i Zampa de Hérold. Com a confirmació de la seva qualitat, sabem que a l'òpera Uggero il danese de Mercadante es va afegir una escena per tal d'allargar el paper d'Alpaide, massa curt per a una cantant de la talla de l'Aguiló. A diferència de Caterina Mas, Antonieta Aguiló rebia de tant en tant crítiques menys positives, sobretot en referència a la seva mímica. Segons va escriure el crític Aben-Abulema al Diario de Barcelona el 28 de maig de 1839, Antonieta Aguiló tenia una "voz regular y buen método de canto, y no le falta gusto, pero a las veces se echa de menos en ella un poco de entusiasmo y de energía, tal vez por un descuido involuntario, tal vez por economizar la sensibilidad de su corazón”. Va cantar també a la companyia d'òpera el Teatro Real de Madrid, apareixent el juny de 1851 com a "cantant disponible". En la cronologia del Liceu torna a aparèixer en les temporades del Liceu 1851-1852 i 1854-1855. Es va casar amb el músic italià Pietro Donatutti, per la qual cosa apareix sovint amb el cognom del seu marit. Probablement es van casar abans de 1837, any probable del naixement de la seva filla Carolina. L'any 1840 apareix ja casada amb aquest cognom a la Revista de Girona. El marit es esmentat com a "mestre al cèmbal" i ella com a prima donna. Pietro Donatutti fou també tenor, professor de cant i director de cors del Liceu. Com a tal apareix ja en la inauguració de la primera temporada del Gran Teatre, la temporada 1847-1848. Van tenir una filla que també va cantar al Liceu, la mezzosoprano Carolina Donatutti i Aguiló, nascuda cap al 1837, que va ser l'esposa del guitarrista, compositor i director d'orquestra barceloní Josep Viñas i Diaz. Ambdós, filla i gendre, apareixen juntament amb Antonieta Aguiló en una companyia lírica italiana al Almanac del Diari de Barcelona de 1860: Josep Viñas com a director d'orquestra, Antonieta Aguiló com a seconda donna comprimària i Carolina Donatutti com a seconda donna mezzosoprano.

bios

Eulàlia Fàbregas Jacas, més coneguda pel seu nom de casada com Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (Barcelona, 1906 - Esplugues de Llobregat, 27 de desembre de 1992) va ser una escultora catalana. S'inicià en l'escultura als 50 anys, a partir de la mort del seu fill en un accident de cotxe. Es va formar llavors amb l'escultora Rosa Martínez Brau, i el 1964 va exposar per primer cop a la Sala Parés de Barcelona. De tendència figurativa, es va dedicar especialment al nu femení, generalment en peces de gran format, i va realitzar també imatges religioses. La majoria de les seves obres es troben a Barcelona, entre les quals destaquen: Mediterrània, al Palau Reial de Pedralbes (1962); Serenitat, al Parc de Cervantes (1964); Nu femení, als Jardins de Joan Maragall (1965); A Francesc Matheu, a l'Avinguda Diagonal 696, davant de l'Escola Universitària d'Estudis Empresarials (1968); i Dones a la Cascada, als Jardins de Joan Maragall (1970). També té diverses obres a Esplugues de Llobregat, especialment a Can Sentmenat: Despertar, Eva, Joventut, Diana, Maternitat, Ballarines, Sense nom I i II i Deessa mediterrània; així com La Dona del Parc, al parc Pou d'en Fèlix. També va escriure dos llibres de poemes: En tu silencio i Lejano Azul, ambdós de 1965. Dona a la cascada. Nu femení. A Francesc Matheu. Serenitat.

mitologia

Terme (en grec antic Θέρμη) era una ciutat d'Etòlia, la capital del país i el lloc on es feien les reunions de la Lliga Etòlia. Era al bell mig de la regió, al nord del llac Triconis i a tocar de la muntanya Penatolion (Viena). Era considerada inexpugnable i com a tal era l'acròpoli de tota l'Etòlia i lloc de refugi quan calia. Una via la unia a Metapa, a la riba del llac Triconis, passant per Pàmfia. La ciutat tenia un famós temple d'Apol·lo. Tot i la seva fama d'inexpugnable fou conquerida per Filip V de Macedònia el 218 aC, que va sortir de Limnea a Tessàlia i va travessar el riu Aquelos entre Estratos i Conope, i va seguir cap a Terme deixant a la dreta Estratos, Agrínion i Tèstia i a la dreta Conope, Lisimàquia, Tricònion i Fiteon. Va arribar a Metapa, a la riba del llac Triconis, des d'on va marxar contra Terme passant per Pàmfia. Filip va sorprendre la ciutat i la va ocupar i es va apoderar del tresors i d'armes i material bèl·lic, tot dipositat a la ciutat pels etolis confiats en la seva inexpugnabilitat. El rei macedoni s'ho va emportar gairebé tot i va incendiar part de la ciutat, destruint unes 2000 estàtues (només va deixar sense destruir les estàtues dels déus). De tornada va seguir el mateix camí però des Metapa va passar per una ciutat anomenada Acre. Dotze anys després els etolis eren aliats de Roma, i altre cop Filip V va sorprendre la ciutat i la va ocupar (206 aC) i va destruir el que restava després de la seva anterior conquesta. Terme ja no torna a aparèixer a la història i probablement va quedar despoblada i va desaparèixer. Es conserven les restes d'una muralla i un edifici a l'interior molt deteriorat. Una ciutat macedònia va portar també el nom de Terme, i fou reanomenada més tard Tessalònica.

bios

Rosana Pastor (Alboraia, Horta Nord, 7 d'agost de 1960) és una actriu i política valenciana, diputada al Congrés dels Diputats en la XI i XII legislatures. Va estudiar a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de València, on va rebre classes d'Antonio Díaz Zamora i de Francisco Romá (Tres en raya). A part de la seua extensa carrera com a actriu de cinema i televisió, també ha exercit com a actriu de teatre en obres com La pell en flames (Barcelona, 2005). Va debutar com a directora de cinema amb la producció de El quinto jinete (2013), pel·lícula homenatge de la figura de l'escriptor valencià Vicent Blasco Ibáñez durant el context de la Primera Guerra Mundial. Forma part de l'Associació de dones cineastes i de mitjans audiovisuals. A les eleccions generals espanyoles de 2015 va ser diputada a les llistes de la Coalició Compromís-Podem-És el moment. Com a conseqüència d'això, va renunciar a dirigir el seu primer llargmetratge de ficció. Al 2017 va assumir el càrrec de l'Àrea de Cultura del Consell Ciutadà Valencià de Podem. Fou una de les veus protagonistes que al 2018 impulsaren l'Estatut de l'Artista, actuant com a vocal de la Comissió de Cultura i de la corresponent Subcomissió per l'elaboració d'aquest Estatut, aprovat el mateix any al Congrés dels Diputats, actualment en procés de desenvolupament. Finalment, en març de 2019 va abandonar la política, renunciant a la seua candidatura autonòmica a les Corts Valencianes. En el camp de l'activisme social destaca per la seua implicació en la defensa de drets de diversos col·lectius, com per exemple amb la Plataforma Cultura Contra la Guerra. Membre també de la Plataforma per l'Horta, al 2019 va participar en la defensa de l'Horta d'Alboraia front als projectes d'ampliació de la V-21.

vilaweb

Ciutadans ha decidit d'expedientar i suspendre temporalment la militància de Francisco Ferrer, regidor de Sant Just Desvern, que va criticar l'actitud del partit al parlament i, concretament, durant el ple de la cambra de dilluns, com ha avançat el diari Ara i ha pogut confirmar l'ACN. Durant el ple municipal de dijous, Ferrer va demanar disculpes a tots els ciutadans, perquè els diputats de la formació ‘van perdre les formes', i va fer una crida al respecte a la institució. Ciutadans ha dit a l'ACN que el regidor ‘sempre ha anat a la seva, des del primer dia' i han justificat l'expedient dient que ‘no havia seguit directrius'. Concretament, han posat d'exemple el fet que votés a favor del pressupost municipal sense avisar-ne prèviament la direcció del partit. I afegeixen que el discurs del regidor ‘no hi ha ajudat gens'. Ara, Ferrer té deu dies hàbils per a presentar al·legacions i, passat el termini, el comitè de garanties del partit valorarà el cas i prendrà una decisió, que pot anar des d'estimar les al·legacions del regidor fins a expulsar-lo. Si s'arribés a aquesta situació, el partit ja ha dit que li demanarien que deixés el càrrec al consistori. Tot i això, ha remarcat que no es volen avançar als fets i que el procés serà ‘amb totes les garanties'. Ferrer va denunciar que feia mesos que era objecte de mobing dins el partit i que era tractat ‘com si fos Llucifer'. Va recordar que en una moció on es demanava que es reconegués la immunitat d'Oriol Junqueras d'acord amb el TJUE ell es va abstenir. ‘Des de llavors no he parat de rebre pressions', va lamentar.

books

-Doncs no és pas el mateix que sortia a cantar el Profeta… Prou que el coneixeria, perquè el vaig venir a veure dos vegades… Aquell no era tan moreno… -Què saps, tu, dona!… -Prou que ho preguntaré a la senyora Rita, que té dues filles que avui surten en el barco. * * * -Home, dispensi'm: vostè que té el llibret ¿sap què hi vénen a fer aquests índios davant dels bisbes?… -Sí, senyor: prou!… A la cuenta, pobra gent, van arribar d'Amèrica sense batejar ni rebre cap sagrament… i ara conto que els porten aquí a confirmar. * * * -Senyora Mariagneta… Què tal! -Ai, filla!… ja ho veu a on ens hem tingut de posar… Ditxosa vostè que està bé! -Prou m'ha costat!… Miri's: a les dugues ja havia rentat els plats i a les quatre ja ens passejàvem amb en Narcís per davant de les voltes. -Què me'n diu, d'això? -Ai, filla!… que els bisbes m'han agradat molt!… Ja ha vist quines capes… -Calli, dona!… si allò és tota una crosta d'or… Jo ja ho sabia, que eren tan hermoses!

vilaweb

El primer secretari de la mesa del congrés espanyol i ex-primer tinent batlle de Barcelona, Gerardo Pisarello, avisa als ‘poders fàctics' que no faran un govern antiindependentista. ‘Si els poders fàctics volen que a Barcelona hi hagi un govern antiindepependentista, no el tindran. No renunciarem al projecte de transformació social ni a la voluntat d'acabar amb la perspectiva judicialitzadora amb Catalunya', ha dit en una entrevista a Ser Catalunya. Pisarello ha defensat que els comuns no renunciaran al seu projecte pel que fa a la doble agenda: justícia social i posició de diàleg envers Catalunya, ha dit que veu ‘realista' un acord amb ERC i PSC i ha recordat que ‘hi ha moltes coses que semblaven impossibles en un context i que després han esdevingut possibles'. En aquest context, ha assegurat que tenen l'obligació de no renunciar a aquest acord a tres, no tirar la tovallola i superar la situació de ‘vetos mutus' perquè, segons ha dit, ‘la gent no ho entendria'. Segons Pisarello, es donen les condicions perquè a Barcelona hi hagi un govern de majoria d'esquerres i que posi fi a la situació de blocatge amb el conflicte a Catalunya. I, de fet, situa Barcelona com a ‘laboratori' per resoldre els ‘dos grans temes de país': afrontar la crisi social i trobar una sortida dialogada al conflicte polític. ‘Si podem avançar cap a un escenari en què s'acabin els blocs confrontats i avançar amb una agenda progressista, ens hem de deixar la pell perquè sigui possible fins a l'últim moment', ha defensat per després assenyalar que en altres ciutats de Catalunya és possible un acord entre comuns, ERC i el PSC. L'informe dels lletrats del congrés espanyol és ‘incongruent' Com a membre de la mesa del congrés espanyol, també s'ha referit a l'informe dels lletrats de la cambra baixa, que conclou que la suspensió dels diputats presos no ha d'alterar la majoria absoluta de 176 diputats. Segons Pisarello, aquest segon informe és ‘incongruent' amb el primer, que apostava per suspendre els diputats en presó preventiva. ‘Si no pot alterar majories, tampoc podria deixar sense cap mena de prerrogativa uns diputats que no han estat condemnats i s'hauria de respectar la presumpció d'innocència', ha defensat. També s'ha mostrat molt crític amb la decisió ‘precipitada' de la mesa de suspendre'ls i ha considerat que es va prendre abans de les eleccions del 26-M per ‘oportunisme polític i càlcul electoral'. Segons el secretari primer de la mesa, la decisió l'havia de prendre un jutge i en cas que ho hagués de fer el congrés espanyol s'havia de sotmetre a la votació del ple. De totes maneres, Pisarello ha considerat que la ‘part bona' de l'informe és que sigui partidari de no alterar majories.

vilaweb

El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, ha demanat la ‘descentralització del poder concentrat a Madrid, un “dúmping fiscal” antipatriòtic i perjudicial per a la resta de comunitats', i ha proposat d'obrir el debat sobre la fiscalitat perquè impostos com el de patrimoni o el de successions estiguin harmonitzats. Ha reconegut l”efecte de capitalitat indiscutible' en la política fiscal de Madrid, encara que ha atribuït l'augment dels seus ingressos en els últims anys al ‘conflicte català i al fet que s'hi hagen implantat més empreses'. ‘Hi ha una absorció del poder econòmic que en el passat no era així', ha recalcat. ‘La macrocefàlia política, econòmica i financera que aglutina la capital d'Espanya és ineficient, injusta i insostenible', ha sentenciat, posant com a exemple que Madrid absorbeix el 29% de funcionaris de l'estat: ‘El quàdruple de què li correspon'. Ha puntualitzat, això sí, que aquesta postura ‘no va contra Madrid, sinó a favor de la racionalitat, la cohesió i l'harmonia'. I ha reivindicat: ‘Qui siga incapaç d'entendre bé totes les mirades d'Espanya, i d'apreciar-les com es mereixen, serà impossible que la governe bé'. Després d'això ha citat un discurs d'Obama per a advocar per la unió ‘sense complexos, prejudicis ni centralismes'. A la ronda de preguntes, ha remarcat que no pretén ficar-se al ‘jardí' de què seria necessari descentralitzar de Madrid a altres ciutats com València, encara que ha apuntat ‘algunes institucions que no tenen sentit que siguen allí com l'Institut Oceanogràfic'. També ha ressaltat l”orientació interessant' de la política territorial de Pedro Sánchez: ‘És d'agrair per a entendre Espanya'. En tot cas, ha reiterat la seva exigència d'un canvi del finançament autonòmic davant la situació ‘crítica' de les arques de la Generalitat, una cosa totalment inacceptable' i que ara ‘és més urgent que mai i no pot retardar-se més'. ‘Ja no caben excuses; la nostra reivindicació no és identitària', ha puntualitzat, ‘només una qüestió de justícia, igualtat i respecte'. Demana d'abolir la prostitució En la intervenció, ha exigit al govern espanyol que aboleixi la prostitució a tot l'estat i ha anunciat que ha demanat un informe a l'Advocacia de la Generalitat per a ser ‘el màxim contundent que permeti la llei per a una terra que posi fi a l'explotació sexual de les dones'. A més, ha reivindicat l”Espanya real' contra el discurs polític basat en les ‘pors neuròtiques i que propugna la fòbia i la ira com a respostes'. Ha arrencat recordant als 13 morts pel temporal ‘Gloria', entre ells una dona sense llar a Gandia, que ‘obliga a una reflexió col·lectiva'. Puig, acompanyat per diversos ministres del gabinet de Sánchez, ha apuntat com a reptes per al nou govern espanyol la justícia social, el desenvolupament sostenible i la cohesió territorial. Així mateix, ha remarcat la importància de la paraula, ‘tan necessària en temps de soroll i fúria'. A més, ha tret pit del govern del Botànic: ‘Deien que no era possible un canvi, que un govern de coalició no funcionaria', ha rememorat, i ha defensat que ‘després d'aquesta experiència, el debat espanyol necessita menys soroll, fúria i temors'.

books

-Tots ací!- va cridar. La Tecla i sa mare van restar espalmades. L'Andreu tenia posat d'un boig que retrobant un moment de serenor, anés a revelar una veritat terrible. El metge l'observava amb sorpresa, esverament i curiositat. -Tecla! agenolla't ací; vós, sogra, agenolleu-vos allà- i signà imperiosament els dos cantons del bressol. I quan les dues dones foren agenollades, féu atansar llurs testes amb ses manasses fins que els fronts bullents d'angúnia de les dones van tocar la faç glaçada del mort. Llavors ell s'agenollà com elles i plorant va fer-los dir a cor, com si fessin una oració macabra: -Filló meu, perdona'ns!… ¡perdó, que t'hem mort!… I la cara del cadàver va restar sembrada de llàgrimes de dolor i penediment i fins va semblar que somreia com si el darrer alè de vida fos una guspira d'amor que els perdonava. En alçar-se, l'Andreu i la Tecla van mirar-se fixament. Ses nines eren plenes de serenitat. La correntia de la dolor se n'havia dut com una riada folla tots els dubtes i recels. Els cors sagnaven reflorits de l'amor perduda.

vilaweb

La premsa internacional s'ha fet ressò de les multitudinàries Marxes per la Llibertat. L'arribada de milers de manifestants a Barcelona en les sis columnes s'ha guanyat un espai destacat en diverses capçaleres, mentre que la premsa espanyola minimitza la vaga general o, directament, amaga les impressionants imatges de les Marxes per la Llibertat. Le Monde: ‘Les “Marxes per la Llibertat” bloquen els principals accessos a Barcelona per la vaga general'. Le Soir: ‘Vaga general a Catalunya: vols anul·lats i vies blocades'. France Info: ‘Cinc preguntes sobre les manifestacions gegants de Catalunya'. The Guardian: ‘La vaga general de Catalunya tanca Barcelona'. Reuters: ‘Milers de persones arriben a Barcelona en el cinquè dia consecutiu de protestes'. La Repubblica: ‘Catalunya, enfrontaments i disturbis: s'ajorna el Barça-Madrid, es tanca la Sagrada Família'. AFP: ‘Vaga general a Catalunya i “Marxes per la Llibertat” arriben a Barcelona'. Euronews: ‘Com apareixen les protestes a Barcelona amb les de Hong Kong?'. BBC: ‘Les protestes a Barcelona tanquen el temple de la Sagrada Família'. Daily Mail: ‘Milers de manifestants marxen per Catalunya'. The Independent: ‘Milers de catalans marxen després de l'empresonament dels líders independentistes'. L'OBS ha fet un vídeo d'una de les marxes. En canvi, bona part de la premsa espanyola amaga les marxes. Mentre que El País, Público i ElDiario.es ho destaquen, El Mundo, La Razón, l'ABC i El Español minimitzen la vaga general.

bios

Juliana Canet i Pedemonte (Cardedeu, 29 de gener de 1999), coneguda inicialment pel seu primer nom d'usuari a les xarxes socials @animalliureojuliyuli, és una creadora de continguts audiovisuals, influenciadora, col·laboradora i presentadora de programes radiotelevisius en llengua catalana. Va néixer i créixer a Cardedeu. És primogènita i té dues germanes i un germà. L'any 2016, després de descobrir el contingut a internet de l'influencer català Joan Grivé, va decidir començar a pujar contingut a YouTube. Des de llavors, ha anat guanyant popularitat fins a convertir-se en una de les creadores de contingut en català més conegudes i una de les principals referents. A partir de la seva creixent popularitat a internet, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha comptat amb ella en diversos programes. A la ràdio i a internet, copresenta des de 2018 el programa Adolescents iCat, a l'emissora iCat, i des de 2020 col·labora a Adolescents XL, de Catalunya Ràdio. Puntualment, també ha participat a El Matí de Catalunya Ràdio i a la versió radiofònica de l'APM. A la televisió, se l'ha pogut veure com a col·laboradora a una secció del Tot es mou de TV3 i com a presentadora a Món Maker, del canal infantil Super 3. Paral·lelament a la seva dedicació a les xarxes socials i a la comunicació, estudia filologia catalana a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

vilaweb

L'Advocacia de l'Estat espanyol considera que la Generalitat Valenciana s'ha de comunicar en castellà amb les administracions catalana i balear perquè ‘el valencià només és oficial a la Comunitat Valenciana'. Ho justifica dient que l'estatut del País Valencià es refereix a la llengua compartida com a ‘valencià', mentre que als estatuts de Catalunya i les Illes Balears s'utilitza el terme ‘català'. L'advocacia, que depèn del govern espanyol, ha remès l'escrit a la secció quarta de la sala tercera del Tribunal Suprem que analitza els recursos del Consell i la Intersindical Valenciana a una sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià d'ara fa un any en què es va declarar la nul·litat d'onze articles i una disposició final del decret que establia l'ús preferent del valencià en l'administració autonòmica. En concret, la norma fixa el valencià com a llengua ‘destacada' en les notificacions, la retolació d'edificis, la comunicació entre els treballadors públics i amb els ciutadans, les publicacions i la publicitat institucional, la contractació pública i la senyalització de carreteres i camins. Els magistrats de la sala del contenciós-administratiu van argumentar la decisió dient: ‘No existeix el deure de saber valencià i sí castellà.' En la resolució judicial també s'establia l'obligació de traduir al castellà els documents o expedients enviats per la Generalitat Valenciana a les administracions de Catalunya i les Illes Balears, perquè es considerava que la norma contravenia ‘el sistema de fonts determinat en la constitució espanyola, a més de no respectar el principi de jerarquia dins el subsistema normatiu autonòmic valencià'. La decisió de l'Advocacia de l'Estat espanyol ha estat durament criticada per Escola Valenciana, l'Associació de Pares i Mares d'Alumnes i el sindicat Intersindical Valenciana. El president d'Escola Valenciana, Natxo Badenes, ha acusat l'advocacia de passar per alt que tots els postulats científics refermen la unitat de la llengua. ‘El valencià és el català que parlem al País Valencià, igual que el balear és el català que parlen a les Illes Balears', ha dit. Badenes també ha remarcat que aquesta unitat la reconeix el Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua.

books

Ja penses en mi quan treus la petaca? Cuida't molt, no t'acaloris; procura suar. Adiós, vina aviat; per mor de Déu no t'estiguis a Barcelona. Ahir cinquanta set: ja ho sé. Vamos: si no véns cauré malalta. Vés ben abrigat. Adiós. P. D.-Sobretot vina aviat. Adéu. Cuida't. Adiós. -D. Nos alegrem molt de què no tingueu novetat en mig dels desastres d'aqueix Barcelona. En aquest poblet no ens hi entenem, perquè estem com les sardines al barril. Molta pols, molta calor, mosquits, i sempre pensant en vosaltres: ai què faran, si estaran bons, si això, si allò. Digueu a la minyona que oregi la roba per mor de les arnes. Les claus de l'armari gran són a la tauleta petita, i en una repisa de la sala hi ha la del rellotge. Per dar-li corda es dóna la volta, no cap al recó, sinó cap a la finestra del quarto de la dida. Quan vos vinga bé, envieu-nos la capsa de la noia per fer filoja, i fiqueu-hi dos parells d'estrenyacaps, que són al calaix de baix. -E.

books

I quina nit! ¡Fou pitjor que una agonia lenta entre dolors terribles i pensaments de paüra que torturessin l'anima! La guerra malastruga havia clavat l'urpa folla en aquell poble de cases brunes, petites i fosques i voltat de muntanyes gegantines. ¡Podria dir-se que tots els camperols havien viscut les esgarrifors de la mort que voltà i passà mormolant i sinistra en l'aire com una mena de burinot infernal i inexorable! En Jani i l'Elena no es creien pas tornar-se a veure. Ell, tota la nit fent foc fins que el fusell li cremava les mans i en cercava un altre; ella, sota les voltes revingudes d'un celler humit, petit i fosc, sentint el davassall dels canons irats i els terratrèmols de les cases que queien alçant en la foscúria de la nit una nuvolada de pols que invisible s'enlairava i silenciosa s'estenia i després queia entre les fumeres de pólvora que cuidaven ofegar els morents que s'anaven amuntegant espantosament. Vilabruna estava ferida de mort. El poble més petit de la rodalia. Símbol de pedra de la humilitat austera i la misèria arraulida sota l'esplendorosa bellor d'una natura feréstega i soliua. Vilabruna com un nin vergonyós s'amagava entre un aulet centenari, i temerós; era el primer poble que tocava a temps quan veia voleiar un núvol per damunt ses cases baixes de teulat de lloses fosques. Quan hi entrava un foraster, tothom s'amagava. Fins la mort li tenia llàstima i no els segava les vides; allí sols morien, amb la resignació dels anacoretes, els vells tremolosos i corbats de tant viure regant la terra que conreaven amb la suor del treball. -Elena, o Elena!

books

Al passar pels barris dels pescadors, una riuada de mirades seguí la inconeguda que feia bracet amb la Monja. La captaire nova amparada per sa distinció, joventut i bellesa, va deixondir la bunior de mil converses misterioses. -Ai la mare! tu, mira què porta sa Monja! -Qui deu assé… sembla filla de senyossus. -Diriu que la só vista i no sé on! -Mal aventurada… deu haver fet algún cappatuf. -No me'n fiariu pas d'una noa aixís! La església del poble mig enrunada és al cim d'un turonet. Els murmuris de la mar hi arriben com una oració llunyana. La ventada flairosa hi entra confiada com una devota, i els Sants barrocs apar que somriguin joiosos en els ninxos en veure la munior dels pobres de l'art que hi entra consirosa. Uns cerquen la pica, tot palpant la fosca fins que senten la fredor de l'aigua quieta que'ls mulla els dits negrosos, i després de senyar-se, cerquen l'altar il·luminat on diran la missa. Altres, es lleven la gorra i avancen lentament entre els bancs arrenglerats, obrint els ulls i arrossegant els peus amb temença d'entrebancar-se. En Perot, malmirós, s'amaga la pipa de canya mig encesa a la butxaca per a aprofitar el tabac; i la Monja, de parella amb la desconeguda, s'agenolla, i mouen els llavis atiades per una devoció que'ls fa trenar oracions eixides del fons del cor.

bios

Eva Alcón Soler (Castelló de la Plana, 1963) és una filòloga valenciana, catedràtica de filologia anglesa a la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló i rectora d'aquesta des de juny de 2018. Doctorada en Filologia Anglesa per la Universitat de València, Eva Alcón és catedràtica de l'UJI des de 1993 i directora del grup d'investigació "Applied Linguistics to English Language Teaching". Abans però fou professora agregada de batxillerat (1988) i professora numerària d'escoles de mestratge industrial (1989). Les seues principals àrees d'investigació se centren en l'adquisició de la llengua anglesa com a segona/tercera llengua, publicant nombrosos artícles d'investigació i capítols de llibres al voltant d'aquests temes en l'àmbit internacional i nacional. Ha estat professora visitant a les universitats de Cambridge, Liverpool, Londres, Trinity College (Dublin), Califòrnia (Los Angeles) i Macquaire (Austràlia). A l'UJI fou vicedegana de Filologia Anglesa (1999-2001), vicerectora d'ordenació acadèmica i estudiants (2001-2006) i vicerectora de cooperació internacional (2006-2010). El 2015, el candidat del Partit Socialista del País Valencià (PSPV-PSOE) a la presidència de la Generalitat Valenciana Ximo Puig la fitxà com a número dos per la circumscripció de Castelló encapçalada pel mateix Puig. Fou triada per tant diputada a les Corts Valencianes a les eleccions de maig d'aquell any. En abril de 2017 presenta la renúncia per a dedicar-se a la universitat. En 2018 fou triada rectora de la Universitat Jaume I amb una participació rècord, convertint-se en la primera dona en ocupar aquest càrrec en la història d'aquesta universitat.

vilaweb

Els eurodiputats d'ERC-NeCat i Convergència han informat tots els membres del Parlament Europeu de l'acord per a crear un candidatura conjunta amb la societat civil liderada per Raül Romeva. Josep-Maria Terricabras, Ernest Maragall i Ramon Tremosa han escrit a tots els companys parlamentaris per explicar-los que els seus partits havien decidit ‘d'unir forces amb la societat civil catalana per presentar-se plegats a les eleccions' amb una candidatura que tindrà ‘un únic objectiu: aconseguir un mandat per a la independència'. Destaquen, a més, que Romeva liderarà la llista i que si guanyen ‘començarà immediatament un procés per aconseguir la total independència'. ‘El número u de la llista pro-independència serà l'ex-eurodiputat verd Raül Romeva, un gran polític i vertaderament pro-europeu que durant deu anys va ser un membre honorable i molt treballador d'aquesta cambra', diuen en l'escrit, enviat als 751 diputats del Parlament Europeu, de vint-i-vuit estats. ‘Les eleccions catalanes del 27 de setembre —continuen— seran, “de facto”, un referèndum sobre la independència de Catalunya, car Rajoy i l'establishment polític espanyol ens han negat repetidament el dret de decidir el nostre futur a través d'un referèndum com el que van permetre Cameron i el Regne Unit a Escòcia.' En el text, els tres eurodiputats expliquen també la trajectòria de Romeva, molt conegut a Brussel·les. ‘Després de donar suport, durant la major part de la seva vida, a una solució federal per a resoldre el cas català, aquests últims anys ha canviat de visió.' Romeva, diuen, creu que la independència ‘és la millor solució que té el poble català per a aconseguir justícia social, una societat pròspera i una total integració en la UE'. I prediuen: ‘Aquests mesos vinents seran emocionants per al poble català i per a la democràcia europea.' Terricabras, Maragall i Tremosa també adjunten als eurodiputats l'informe del CEPS i el CIDBO que es va presentar ahir a Brussel·les, i que indica que a llarg termini una Catalunya independent tindria una situació econòmica millor que no una Catalunya autonòmica, fins i tot en cas de declaració unilateral.

vilaweb

La nova presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, Maria Carme Ferrer, ha encapçalat la conferència de premsa dedicada a comentar les expectatives amb vista a Sant Jordi, acompanyada del president de la Cambra del Llibre de Catalunya, Patrici Tixis. En l'acte s'han destacat dos elements. En clau interna: el gremi ha treballat conjuntament amb la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona per guanyar espai per a la festa i mirar de racionalitzar una mica més el centre de Barcelona i evitar aglomeracions, i ha reforçat la seguretat. I en clau externa: amb el suport de l'Agència Catalana de Turisme, coincidint amb l'Any del Turisme Cultural, la festa de Sant Jordi se celebrarà en 150 ciutats del món de 25 països. Guanyar espai al centre de Barcelona L'any passat, el dia de Sant Jordi, la Guàrdia Urbana de Barcelona va comptabilitzar que hi havia a la via pública, en hora punta, entre 1,2 i 1,5 milions de persones passejant per la Rambla, la Rambla Catalunya i el passeig de Gràcia. Són els trams que concentren el 66% de les parades de la ciutat. Per això, enguany s'ha treballat per millorar la mobilitat, minimitzar les aglomeracions i prendre les mesures de seguretat i d'antiterrorisme pertinents, per afavorir que la gent arribi a les parades, que les famílies puguin passejar amb infants, etc. Entre les mesures preses, s'habilitaran quaranta metres més al carrer del Consell de Cent, entre la Rambla de Catalunya i el passeig de Gràcia. També s'allargaran vuitanta metres de la Diagonal, del passeig de Gràcia en amunt. S'augmentaran, doncs, els connectors transversals i en l'espai de la Rambla de Catalunya i el Consell de Cent es crearà una mena de plaça de parades, com a prova pilot. Alhora, la festa continua creixent cap als Jardinets de Gràcia i es manté l'espai del passeig de Sant Joan, especialitzat en el llibre infantil i juvenil i el còmic. Tendències Els responsables del sector del llibre esperen que sigui un bon Sant Jordi, pel fet que serà un dilluns laborable, amb un cap de setmana just abans, que repartirà les vendes. Diumenge, la majoria de llibreries obriran, sobretot les de Barcelona. Editors i llibreters preveuen de repetir la facturació de 21,8 milions d'euros de l'any passat. Tant Maria Carme Ferrer com Patrici Tixis han insistit a minimitzar la importància de la llista dels més venuts, que només representa el 4% de les vendes de la diada i els dies del voltant. I defensen que és una festa on es ven també molt llibre de fons. Entre les tendències, han destacat els llibres vinculats al procés d'independència, la novel·la negra i també les obres sobre el moviment feminista, a més de la literatura escrita per autores. També han desmentit un rumor segons el qual el primer trimestre de l'any la venda de llibres havia caigut d'un 16% en relació amb l'any passat. Tixis ha explicat que no es podia fer la comparació amb els tres primers mesos perquè enguany Setmana Santa havia caigut més aviat, entre més variables. I la presidenta dels llibreters ha negat categòricament que hi hagi hagut aquesta caiguda de les vendes.

books

La molinera mirant pel forat del pany, sanglotava i sentint tota una riuada de llàgrimes que es tenyien amb sang de les esgarrapades, deia baix, ben baixet, com si pregués, bo i ullejant el seu marit plena d'amor: -No puc obrir-te, perque et faria més desgraciat… Magí del meu cor… no puc obrir-te perque et mataria… adeu Magí… tingues força compte dels fills d'aquesta borratxona… adeu Magí…;- i va anar-se'n amb pas insegur, tirant petons pel forat del pany, i abraçant-se ella mateixa. Quan va ser a dalt, va mirar els seus fills amb ulls plorosos, va besar-los fins que ja es removien en el llit mig desperts; i obrint amb por la porta que donava a la bassa, va desaparèixer. -Teresa! Teresa!- i el picador ressonava més que mai en aquella nit que seguia trenant belleses sens fi. Una remor d'ampolles que s'omplen d'aigua, va sentir-se del cantó de la bassa, i l'aigua va remoure's com si sentís una esgarrifança. Tot l'endemà el molí va romandre parat. Es sentia una engúnia estranya com si l'aire fos mort. La foscor hi feia basarda, les clarors hi daven un neguit com si hi hagués uns ulls que miressin. El silenci era feridor com el dels cementiris. Els sacs eren com una munió de gent que anava a un enterro, les tramuges obertes cap al cel i buides com unes campanes que clamessin al cel amb el toc dels morts, les piles de sacs buits semblaven les mortalles, els cabassos i garbelles, les corones, la farinera, la fossa… En Magí sentia ofec i anava d'un cantó a l'altre sense esma, com si tingués encantàries, esbarrellat, retut. Tot ho havia trobat en son lloc, tot endreçat. Els fills nets i ben peixats, els animals grassos, i la Teresa fora… La nena gran, la que va obrir-lo després de molta estona de trucar, va dir que ella havia sentit que la mare la besava, i a les galtes va trobar-se una mica de sang…

mitologia

Estenebea (en grec antic Σθενέβοια) o Anteia (Ἄντεια) va ser una princesa lícia, filla del rei Iòbates. Les comèdies gregues l'esmenten amb el nom d'Estenebea. Es casà amb Pretos, rei de Tirint, quan aquest va ser expulsat del seu país pel seu germà Acrisi i emigrà a l'Àsia menor. Amb ell va ser la mare de diverses filles, les Prètides, i d'un fill, Megapentes. Quan el seu marit acollí Bel·lerofont, ella, pertorbada per la bellesa del noi, intentà seduir-lo, però fou debades i, per venjar aquest menyspreu, el calumnià davant Pretos. El rei, que sentia afecte per Bel·lerofont, i que, per haver-lo purificat un cop d'un homicidi no el podia matar amb les seves pròpies mans sense cometre sacrilegi, l'envià a Lícia a casa de Iòbates amb l'encàrrec que el matés. Bel·lerofont va haver de superar moltes proves i aventures que li proposà Iòbates, i al final va tornar de Lícia amb el propòsit de venjar-se de les calúmnies d'Estenebea. però Pretos va permetre que la seva dona fugís amb el cavall alat de Bel·lerofont, Pegàs. Mentre fugia, Pegàs la va fer caure i Estenebea es precipità al mar i morí ofegada. Uns pescadors van recollir el seu cos prop de l'illa de Melos i el van portar a Tirint. Aquesta versió l'explicava Eurípides en una tragèdia perduda, Estenebea. Una altra tradició deia que Estenebea es va suïcidar en assabentar-se de la tornada de Bel·lerofont.

books

En Janet caminava cap-jup. Tot just clarejava quan va arribar a la platja de Sabanell per a endegar els ormeigs de l'art. Prop de la cabana dels carrabiners hi havia una noia jove recolzada en un pi, amb el mentó apoiat en els genolls i els ulls perduts en l'infinit. En Janet en veure-la va dir-se: -Ja en tindré una més a la colla.- Lentament, amb una lentitud trista, van anar arribant la gent de l'art. Avançaven feixucs i ensonyats damunt la sorra polsosa que llindava amb la pinada atapeïda, on creixien les mates de romaní, semprevives i clavells. Un a un, en veure a aquella jove arrecerada en la soca revinguda del pi, que mirava fixament la mar com si hi cerqués un nàufreg engolit per una onada, van pensar: -Un altre a patir misèria.- La desconeguda restava indiferent a tot. Immòbil com una estàtua, amb la pensa xuclada per un pensament i el cos cargolat per la gebror de la nit, sembla l'imatge vivent d'un dolor constant, d'aquells dolors que nit i dia cauen damunt l'ànima com cau el degotall eternal en la ubagor de la bauma misteriosa. En la quietud de la matinada plàcida, se sent la cridòria dels homes i el caro de l'art és varat; negre i amb els banyots a popa, apar un escarabat gegantí que camini a flor d'aigua. Els pescadors boguen de pressa, a posta, per a fer cansar en Perot, aquell vell de l'art que sempre botzina i el patró entre tant, dret a popa va llençant al mar una corda que s'enfonza en la foscor de l'aigua fent una munior de bombolles petites que pugen tot seguit i es fonen. Després llença la xarxa eixuta i fosca que resta una estona ensurada i amb la gola oberta arriba lentament al fons de la mar inflant-se com una bomba de paper. Ja són en terra. A cada cop de corda s'hi fa un ramell de pobres… és el pelegrinatge del treball que cada matinada compleix, com una cordada de damnats, la sentència que sentí Adam fugint del Paradís. De primer anduvi, la corda regalimosa costa poc de fer seguir; després esdevé feixuga i els cossos s'inclinen tivant de la singla, i els peus s'enfonzen en la sorra humida de la mulladina matinal, les frontaleres se sembren de gotes de suor i els respirs se senten plens de fadiga. De tan en tant, les dues colles s'atancen als crits que fa el patró:

books

De sobte va corre de camp a camp, resseguint la plana com un llampec, la nova de que anaven a sagramentar a l'Albert… que el metge, al tornar-ne, havia dit que n'hi havia per poques hores… El silenci es tornà més anguniós, l'esgratinyar de les aixades més aspre… I quan les campanes de l'església tocaren a Combregar, una alenada de feresa va passar subtil i invisible de cap a cap del pla… Qui ho havia de dir!… l'un l'havia vist el dia abans!… l'altre hi havia enraonat feia dos dies!… I tant valent com era!… I una ira sorda s'anava alçant en tots els cors… A l'última campanada es va veure sortir del poble llunyà una clapeta blanca, sota un punt vermell, caminant ràpidament; era Nostre Senyor… va seguir un tros de carretera, després tombà a la dreta, camps a través, cap els boscos del fons, emportant-se'n les mirades de tota aquella gent. A son pas les dones s'agenollaven fent el senyal de la Creu; els homes romanien drets, però acotaven el cap, fent voltar la gorra entre les mans. Quan s'hagué fós pel camí del bosc, tornà a omplir el pla la remor sorda del treball; però el record de l'home sà i fort el dia abans i ara moribund, anava i venia, fent més viu el dolor de la desfeta. I fou en mig d'aquest ambient, quan el sol se'n anava a la posta, que un vell que seguia cavant, va veure a un jove que treballava amb ell, parat, meditant, i va dir-li: -Post-hi a jugar que penses amb l'Albert!… -Oidà, sí que hi pensava:.. i fins penso vatua el món! que no val pas gaire… viure així!… El vell va somriure… -És que jo ho he rumiat molt aixó… i penso que una hora o altra hi ha d'haver… alguna cosa… així… vaja: una altra cosa, vatua el món!… El vell ventà cop de càvec, deixant-lo clavat a terra; s'escupí les mans i tot fregant-les una amb altra, digué amb una rialleta que feia mal: -Sí!… diuen que després… un cop morts… saps?… Arrencà l'eina, la va brandar; quan tenia el cop enlaire, a punt de descarregar, afegí molt sèrio: -Però ves… prova-ho…

books

-Víctor: pots creure que la primera cosa que he volgut escoltar ha estat la paraula de Déu, i el director espiritual ja està al corrent d'aquestes coses: a tu et parlo com a cap de família i res més. -Doncs, jo, tia Paulina, com a cap de família, no poso cap inconvenient que vostè es casi: el senyor Melrosada és home de totes les meves simpaties, i el crec persona honrada i decent. -Prou, prou, Víctor, fill meu: tota la vida t'agrairé aquestes paraules. La tia Paulina, amb gran torbament d'en Víctor, s'abraonà al coll del seu nebot i plorà llàgrimes d'infinita tendresa. En Víctor no hi veia de cap ull; però, encara que es rebel·lés contra el sentimentalisme, s'arribà a posar tou com una cera. -Pobra tia Paulina!- pensava en Víctor. -Pobra tia Paulina! A quin extrem de guilladura ha arribat! La tia Paulina impressionava l'ànima d'en Víctor de dues maneres distintes: l'una manera era francament grotesca; l'altra manera era francament sentimental. Ell, com tothom, veia en la tia Paulina aquella color extraordinàriament còmica que la caracteritzava tan bé; però en Víctor no podia oblidar tampoc la tia Paulina de quan era petit: la que es sacrificava per tothom; la què havia fet de mare a la seva germana; la que havia vetllat els seus nens quan estaven malalts. Aquests dos aspectes es barrejaren tèrbolament i enutjosa: el plor sincer de la seva tia li causava una certa indignació, i una tendresa instintiva que li feia espurnar els ulls. -Tia Paulina, calmi's, calmi's; calmi's; assereni's; deia en Víctor, afadigat, col·locant la dolça Paulina, mig desmaiada, en una butaca confortable. Paulina Buxareu es calmà. Aleshores cap d'ells dos no sabia què dir. Ella inicià amb veu feble:

bios

Mariona Moncunill (Tarragona, 1984) és una artista catalana. Actualment viu i treballa a Barcelona. És llicenciada en Belles Arts i màster en Gestió Cultural per la Universitat de Barcelona. Fa el doctorat en Societat de la Informació i el Coneixement a la Universitat Oberta de Catalunya. Ha cursat part dels estudis a la Koninklijke Academie van Beeldende Kunsten de la Haia. Des de la seva primera mostra individual al 2007, ha tingut un excel·lent recorregut, que l'ha portat a ser una de les artistes de la seva generació amb major projecció al nostre país. Entre les seves exposicions destaquen Especialització de la biblioteca (Espai Cultural Caja Madrid, Barcelona, 2010), Requalificació del cub (La Capella, Barcelona, 2009) i Institut d'Estadística Alternativa de Valls (Capella de Sant Roc, Valls, 2007). Al 2009 va presentar un documental, Requalificació del Cub. Espai Cub, a La Capella, Barcelona, la qual esta estretament relacionada amb el món de l'art. En el documental es mostra el desmuntatge del cub blanc de la capella destinat a artistes emergents i la seva conversió en una escultura. El 2012, Mariona Moncunill va dur a terme una obra de crítica institucional traslladant a l'Espai 13 de la Fundació Joan Miró el registre fotogràfic dels diferents menjadors de museus i centres d'art de la ciutat. Visibilitzant un lloc de trobada fonamental per al desenvolupament de la feina i les relacions col·lectives a la institució artística, però mai visible per al públic en general, aconseguia establir diferències comparatives entre institucions. Això es feia més evident a la revista que recollia aquests diversos menjadors tot apropiant-se de l'estètica d'una publicació o catàleg comercial sobre decoració domèstica. L'any 2013 Moncunill, va passar dos mesos al Centre d'Art i Educació Rupert, ubicat en un bosc als afores de Vílnius, Lituània. Un edifici revestit interiorment i exteriorment de fusta. L'artista es va proposar estudiar la relació del centre amb tres espais  diferents que contribueixen a fer del bosc una representació simbòlica i ho presenta a través d'una instal·lació fotogràfica. Els espais són: el Parc Regional de Verkiai, el Jardí Botànic de la Universitat de Vílnius i l'Uno Park. Obra: Des de les seves primeres creacions, Mariona Moncunill, implica el públic en el procés creatiu. També, en els seus treballs, mostra una càrrega de crítica i de compromís social i polític amb l'art.

books

-Miri que la nostra comitiva ja es posa en marxa… Què no ve?. Quin remei tenia? Vulgues no vulgues, vaig haver de seguir el dol, perdent de vista a les pobres noies. Però encara no feia cinc minuts que caminàvem, que les vaig tornar a veure per entre uns salzes, al trencar per un rengle de panteons. I com corrien les poca pena! Tanmateix es devien haver determinat a gaudir de l'esbarjo a tutiplè… perquè tombes a través s'enfilaven cementiri amunt. Jo vaig deixar passar el meu acompanyament a fi d'espiar a les noies, baldament fos d'un tros lluny. I com trescaven! Com corrien! Amb quin gust respiraven l'aire fi de la muntanya! Aixeribides per una mena d'enjogassament que les pessigollava el cos, les mústigues criatures prenien aires escaients i desinvolts. Amb la mica de cansament de la pujada, fins les més grogues començaven a agafar color, com si els hi nasqués un clavell a cada galta. Talment semblava que haguessin pres l'enterrament per una festa i el cementiri per un verger.

mitologia

Agamèmnon és la primera obra de la trilogia de l'Orestea, d'Èsquil, que va ser representada l'any 458 aC. Èsquil narra en aquesta tragèdia la tornada d'Agamèmnon, rei de Micenes (encara que se l'anomena rei d'Argos, i aquí Argos es refereix al Peloponès i no a la ciutat d'Argos), de la guerra de Troia només per trobar la mort. Esperant-lo a casa està la seva esposa, Clitemnestra, qui s'ha plantejat la mort d'ell en venjança pel sacrifici de la seva filla, Ifigenia. Més encara, durant els deu anys que ha durat l'absència d'Agamèmnon, Clitemnestra ha establert una relació adúltera amb Egist, cosí d'Agamèmnon i descendent d'una branca desheretada de la família, que està decidit a recuperar el tron que creu que legalment és seu. L'obra comença de nit, quan tothom espera el retorn dels herois que han vençut Paris i els troians, els violadors de les lleis d'hospitalitat. La deessa Àrtemis havia predit a Agamèmnon la victòria, però la mort d'innocents que el rei duria a terme no li seria grata. Arriba un herald davant de Clitemnestra anunciant la victòria dels grecs, i ella pensa amb els saqueigs de Troia, la mort dels innocents, que com la seva filla Ifigènia han caigut a mans del seu marit, i la destrucció dels temples. Arriba Agamèmnon amb tota la seva majestat i Clitemnestra el fa entrar al palau amb tota pompa "trepitjant púrpura". Apareix Cassandra que denuncia el seu assassinat fet pel rei i anuncia la venjança de Troia. Clitemnestra el degolla orgullosa d'haver venjat la seva filla, i el pare criminal ha pagat la seva culpa. Els ancians del cor l'acusen d'haver-lo matat pel seu amor cap a Egist, i acusen també a Egist d'incitador del crim. L'obra acaba aquí, donant peu a l'inici de la següent part de la trilogia, Les Coèfores. Per ordre d'aparició:

bios

Mar Giménez Gascó (Bicorb, juliol del 2000) és una pilotaire valenciana coneguda com a Mar de Bicorp. S'aficionà al raspall als set anys, veient jugar a son pare. En 2015 va guanyar l'Individual de Raspall contra Noèlia de Beniparrell, i en 2016 va guanyar el sots-18. En joc indirecte, ha estat campiona d'Europa a l'Open de Bèlgica en categoria professional, i sots-15 en el primer Junior Open Wall de 2015. També ha estat campiona sots-15 amb la selecció valenciana, i campiona per parelles del Pro Tour de la CIJB. El 2018 va guanyar l'obert de One Wall de Londres en parella amb una jugadora basca, Patri, i perdé la final individual contra una pilotari estatunidenca. El mateix any guanyà l'individual europeu de la mateixa especialitat a Franeker i començà els estudis de Medicina a València, després de traure un 12,33 sobre 14 en les proves d'accés a la universitat. Frontó: Autonòmic Individual · Autonòmic per Parelles · Diputació de València Galotxa: Copa Generalitat · El Corte Inglés · Interpobles · Supercopa Llargues: Lliga a Llargues · Lliga a Palma · Lliga a Perxa

bios

Meritxell Margarit i Torras (Manresa, 1970) és una periodista i escriptora catalana especialitzada en continguts per a un públic infantil, juvenil i familiar. Sovint escriu sobre temes relacionats amb la natura i sobre literatura infantil i juvenil. Llicenciada en ciències de la informació, especialitat periodisme, per la Universitat Autònoma de Barcelona (1993). Durant més de vint anys, va formar part del Seminari de Bibliografia Infantil i Juvenil de l'Associació de Mestres Rosa Sensat (Barcelona). Des de 2003, és membre del jurat del Premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes (Editorial Mediterrània i Obra Social Sant Joan de Déu). Actualment, dirigeix diversos clubs de lectura infantils i juvenils, i treballa com autora de projectes educatius per a infants i joves. L'any 2016, va debutar com a guionista: amb Julio Mazarico i Unai Canela, va ser l'encarregada d'escriure el guió de la pel·lícula documental El viatge de l'Unai, dirigida per Andoni Canela i candidata oficial als Premis Gaudíi als Premis Goya. Ha publicat més de vuitanta títols, principalment dirigits a un públic infantil i juvenil. Dins la seva obra, hi ha novel·les, contes, guions de còmic, guies de viatge i textos divulgatius (biografies, recopilacions històriques, llibres de text, projectes educatius, etc.). Entre els llibres per a infants i joves, destaquen les guies d'itineraris i activitats per a escolars i famílies Catalunya en un conte (1997) i Catalunya en una llegenda (2001), els contes divulgatius L'acolliment de la Maria (2006) i El pare té càncer (2007), i els guions de còmic per a adolescents La veu dels Kats (2005), De cara a la paret (2006) i Els correus de la Samira (2007). Recentment, ha publicat els primers contes de la col·lecció d'àlbums il·lustrats d'El viatge de l'Unai: El meu millor no amic (2017) i El tresor del calau (2019), també editats en castellà. Leonardo (2019), escrita en castellà, és la seva primera novel·la juvenil: es tracta d'una biografia novel·lada de la vida de Leonardo da Vinci. Els seus llibres han estat traduïts a diferents idiomes. Ha publicat articles i reportatges, sobretot de viatges i temes relacionats amb la natura, a diferents revistes i diaris: el Magazine de La Vanguardia, Ara, Avui, Geo, Altaïr, Rutas del Mundo, Descobrir Catalunya, Viure en família, Cavall Fort, Tretzevents i La Revista dels Súpers.

bios

Anna Crusafont Sabater (Sabadell, 1937) és una farmacèutica i escriptora catalana. Es llicencià en Farmàcia a la Universitat de Barcelona, on també cursà dos anys de Filologia catalana. També obtingué la titulació de visitadora social, psicòloga a l'Escola de l'Hospital Clínic. Regenta l'oficina de farmàcia familiar a Sabadell des de fa mes de trenta anys. Des de l'any 2000 dedica les tardes a escriure. És filla del paleontòleg Miquel Crusafont i Pairó i germana de l'historiador Miquel Crusafont i Sabater. Al llarg de la seva trajectòria ha fet treballs en diferents diaris i revistes de Sabadell i semblances de pintors locals per a catàlegs del Museu d'Art de Sabadell. Ha participat en diversos tallers d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès, on va tenir de professora l'escriptora Maria Barbal. Pel que fa a la narrativa, ha publicat Les dones conten (2002), un recull de relats il·lustres d'autores sabadellenques; Venim de fa milions i milions d'anys (2003), conte infantil i juvenil; Fets pols (2004), llibre de relats amb altres escriptors i il·lustradors de Sabadell; Científics lletraferits (2007), un monogràfic de narrativa d'autors ficció amb formació científica publicat per la Universitat de València i tres novel·les: Rellotge d'arena (2007), el pròleg de la qual és de Maria Barbal, Isola Bella (2009) i Quadres d'una exposició (2014), presentada per Maria Barbal. La novel·la Isola Bella està traduïda al castellà, al portuguès i al grec.

mitologia

Mari Jaia o Marijaia (del basc, Senyora de les Festes) és un personatge fictici, icona o símbol de la Setmana Gran de Bilbao (Aste Nagusia). Va ser dissenyada per la pintora i gravadora Mari Puri Herrero per encàrrec de la Comissió de Festes, presentada el 19 d'agost de 1978 després de cinc dies de treball. Herrero va concebre aquest personatge com una dona d'aspecte tradicional basc, amb vestidures rurals i mocador al cap. El seu rostre és còmic, de trets prominents i rosat. En senyal d'optimisme i ball, porta els braços enlaire. Seguint el disseny d'Herrero, cada any s'elabora un exemplar de Marijaia a gran escala, a la manera dels antics gegants i capgrossos. L'inici de les festes, el dissabte següent al 15 d'agost, el marca la lectura del pregó per part del pregoner/a i el llançament del txupin (coet) per part de la txupinera des d'un balcó de l'Arriaga Antzokia. Instants després apareix al balcó la gran Mari Jaia, que presidirà l'Aste Nagusia o Setmana Gran de Bilbao. L'últim dia és cremada a la plaça de l'Arriaga Antzokia, marcant el final de nou dies de festa, tot i que des de l'any 2009, la «crema de la Marijaia» no es fa a la plaça de l'Arriaga, sinó que és cremada mentre fa un passeig per la ria a manera de comiat. Des de 1997, Mari Jaia té una cançó pròpia, anomenada «Badator Marijaia» (Ja arriba la Mari Jaia), composta per Kepa Junkera (música) i Edorta Jimenez (lletra). El 2018, es va afegir a Mari Jaia adhesiu amb el missatge «EZ BETI DA EZ / NO ES NO» contra els atacs sexistes.

mitologia

Segons el Gènesi, Aser (en hebreu אשר בן-יַעֲקֹב Āšēr ben Yahăqōb) és el segon fill de Jacob i l'esclava Zilpà. És el vuitè dels dotze fills de Jacob i patriarca de la tribu d'Aser. Aser va ser un dels delators del seu germà Rubèn, perquè va explicar al seu pare Jacob que Rubèn s'havia allitat amb l'esclava Bilhà, com feia el seu pare. Així, Aser es va enemistar amb els seus germans. Aser es casà, segons les tradicions jueves, dos cops. La primera amb una dona anomenada Adon, descendent del seu besoncle Ismael. El segon casament el va fer amb una vídua de nom Hadurà, que li donà diversos fills: Sèrah, una descendent directe d'Aser va ser qui, segons la Bíblia, mostrà a Moisès on estaven dipositades les despulles del patriarca Josep per tal que poguessin ser tretes d'Egipte i enterrades a Nablús, tal com aquell volia. Un dia Aser, juntament amb els seus germans envejosos de Josep, el van vendre a un mercader d'esclaus ismaelita que anava a Egipte i van dir al seu pare que havia estat mort per una fera. Quan hi va haver temps de sequera, baixà amb els seus germans a Egipte per comprar aliments. Allà van trobar el regent del país, qui els confessà que era el seu germà Josep i els perdonà a tots. Aleshores la família s'instal·là a Egipte.

vilaweb

Jordi Turull, Josep Rull i Jordi Sànchez, tots tres representats per Jordi Pina, han presentat recursos d'empara davant del TC contra la sentència del Tribunal Suprem en la qual demanen la suspensió de la condemna com a mesura cautelar. Són els primers presos que presenten tals recursos. Les defenses d'Oriol Junqueras, Jordi Cuixart i Raül Romeva els presentaran en els pròxims dies. En els recursos, Sànchez, Tururll i Rull apel·len a l'article 56 de la llei orgànica del Tribunal Constitucional segons la qual, un tribunal pot suspendre una pena sempre que ‘no ocasioni una pertubació greu a un interès constitucionalment protegit, ni als drets fonamentals o llibertats d'una altra persona'. En els recursos es demana diligència en la resolució i es ressalta que el TC ha tardat aproximadament ‘dos anys o més' en resoldre els previs recursos. ‘Això vol dir que l'eventual estimació de l'empara i la consegüent nul·litat de la condemna es produiria quan el demandant ja haurà passat un període mínim de quatre o cinc anys com a pres, el que indubtablement faria perdre a la present demanda bona part de la seva raó de ser'. El recurs d'empara al TC és el pas posterior a que el Suprem resolgués els incidents de nul·litat de la sentència presentats per les defenses. Ara l'alt tribunal espanyol haurà d'admetre el recurs a tràmit o no. En cas que sigui que sí, discutirà si admet la mesura cautelar de suspendre a tots els efectes la senència. Si l'admet, hi haurà una vista per tractar el cas i en els vint dies següents -aquí sí que hi ha termini-, haurà de dictar sentència. Si és a favor del recorrent, cas tancat, perquè haurà dictaminat que hi ha hagut vulneració de drets fonamentals i que concedeix l'empara. Si és en contra del recorrent, llavors s'activa la via cap al Tribunal Europeu dels Drets Humans.

mitologia

Segons la mitologia grega, Hemó (en grec antic Αἵμων, Aimon), va ser un príncep tebà, fill de Creont i d'Eurídice. Hi ha dues versions diferents sobre aquest Hemó: segons la primera, a Hemó, fill de Creont, el va devorar l'esfinx, i el seu pare, per venjar-ne la mort, va prometre el regne de Tebes a qui deslliurés el país del monstre. Segons l'altra tradició, Hemó estava promès a Antígona, la filla d'Èdip, i se suïcidà quan aquesta fou condemnada a mort per Creont. Aquesta segona versió és la que utilitza Sòfocles a l'Antígona. De vegades s'atribueix a Hemó i Antígona un fill anomenat Mèon. Així ho explica Eurípides a la tragèdia desapareguda Antígona. Un altre Hemó va ser l'heroi epònim de l'Hemònia, el nom antic de Tessàlia. Era fill de Pelasg i pare de Tèssal, que després donà nom al país. En una altra genealogia, Hemó forma part dels cinquanta fills de Licàon, fill de Pelasg. Aquesta tradició el considera fundador de la ciutat d'Hemònia, a l'Arcadia. Una tradició antiga parla d'un Hemó net de Cadme i fill de Polidor, que havia matat per descuit un company durant una cacera, i per això va haver de fugir a Atenes. Els seus descendents van emigrar a Rodes, i d'allà a Agrigent, a Sicília. Es relacionava al tirà Teró amb aquest llinatge.

mitologia

La mitologia creek és la mitologia pròpia del poble indígena creek que originalment habitava el sud-est dels Estats Units; també s'anomenen muskogee (en muskogi: mvskoke [məskoke]), que és el nom pel qual s'identifiquen en l'actualitat. Els muscogees moderns viuen principalment en els estats d'Oklahoma, Alabama, Geòrgia, i Florida; el seu idioma és el muskogi. Els seminola són parents dels muscogee i també parlen el mateix idioma. Els creeks són considerats una de les cinc tribus civilitzades. Després de la guerra creek molts d'ells van escapar a Florida per crear la tribu seminola. Els creek eren probablement descendents dels pobles de la cultura del Mississipí, que vivien al llarg del riu Tennessee. Els creek creuen que en els seus començaments tot estava cobert d'aigua. L'única terra exposada era un turó anomenat Nunne Chaha, i en el turó hi havia una casa, en la qual habitava Esaugetuh Emissee ( "mestre de l'alè"). Ell va crear la humanitat modelant-la amb l'argila del turó. Els creek també veneren a Sint Holo, la Serp banyuda, qui es manifesta a homes joves savis escollits. Al món primigeni, només hi havia caos i criatures estranyes. El Mestre de l'alè va crear al Germà Lluna i a la Germana Sol, i les quatre direccions per sostenir al món. Els primers habitants van ser els descendents de la Germana Sol i de la Serp banyuda. Els primers dos creek van ser el Caçador Afortunat i la Dona Blat de moro, que evidencien els seus rols en la societat creek. Hisagita-imisi (el qual "preserva l'alè", o també anomenat Hisakitaimisi) era el Déu Suprem, una deïtat solar. També se l'anomena Ibofanga ( "el que es troba assegut per sobre nostre").

mitologia

Reo (en grec antic Ῥοὶω, Rhoeo «la Magrana»), va ser, segons la mitologia grega, una filla d'Estàfil i neta de Dionís. Tenia dues germanes, Molpàdia (o Hemitea) i Pàrtenos. Quan Lircos va passar per les seves terres, Reo s'enamorà del seu hoste i va disputar amb la seva germana el dret de convertir-se amb la seva amant. Més endavant va ser amant d'Apol·lo. El seu pare, Estàfil, no es va creure que es tractés d'un déu, sinó que el responsable havia de ser un mortal. La va tancar dins d'un cofre i la va llançar al mar. El cofre va arribar a Eubea (o potser a Delos). Rea va tenir un fill, Anios, a qui Apol·lo li va atorgar el do de la profecia. Més endavant es va casar amb Zàrex, fill de Carist, amb el que va tenir cinc fills (en algunes versions només dos). Viccionari

bios

Matilde Font Sariols, (Barcelona, 1923 - 1975). Fou una arqueòloga catalana, llicenciada en filosofia i lletres, secció d'història per la Universitat de Barcelona. Va signar els seus treballs amb el nom de Matilde Font de Tarradell. L'any 1952 es va casar amb el Dr. Miquel Tarradell Mateu. Va realitzar juntament amb el seu marit excavacions en la necròpoli de Cartago, sector Ard el-Morali, convidats pel també arqueòleg Pierre Cintas. Va residir en Tetuán (el Marroc) de 1952 a 1956, on va col·laborar en les excavacions de la ciutat de Lixus (jaciment romà, punicomaurità i fenici) i en els diversos treballs que Miquel Tarradell va realitzar a la zona de l'antic Protectorat espanyol del Marroc. Va viure a València de 1956 a 1970. Durant aquest període va col·laborar en les excavacions i treballs de Miquel Tarradell, entre els quals destaca La romanització al País Valencià, treball (inèdit) que, signat per Tarradell va rebre el premi Martorell d'Arqueologia (Fundació Martorell i Ajuntament de Barcelona). Va començar a treballar en la tesi doctoral sobre les necròpolis púniques del Mediterrani occidental, desgraciadament va morir abans de concloure-la. A partir de 1970 va viure a Barcelona. Al setembre de 1971 va participar amb l'equip de la Universitat de Barcelona en els treballs de recuperació de les fons del Museu Arqueològic d'Eivissa, format per M. Tarradell i ella mateixa, amb la col·laboració de Caterina Ensenyat, en aquell temps directora del museu, M. Roca, professora ajudant d'arqueologia de la Universitat de Barcelona i Jordi H. Fernández i Núria Tarradell, llavors estudiants de la mateixa universitat. Fruit d'aquests estudis van ser els llibres Eivissa Cartaginesa (1975); Necròpolis rurals púniques a Eivissa (2000), amb la col·laboració de Miquel Tarradell, amb qui també va signar l'article Materials púnics d'Eivissa en el Museu de Lluc (1976). També s'han publicat altres treballs pòstums dedicats a l'Eivissa púnica: La forma Eb. 29 de la ceràmica púnico-ebusitana (1973), Algunes formes poc freqüents de la ceràmica púnica d'Eivissa (1974) i Una màscara púnico ebusitana de terracota, excepcional (1978). Un dels seus treballs encara inèdits és el Catàleg de la ceràmica púnica d'Eivissa.

bios

Alba Ventura (Barcelona, 13 de novembre de 1978) és una pianista catalana amb una precoç trajectòria concertística. Va realitzar el seu debut com a solista a l'edat de 13 anys amb el Concert núm.9 "Jeunehomme" KV 271, de W.A. Mozart, amb l'Orquestra de Cadaqués dirigida per Sir Neville Marriner a Sant Sebastià i a l'Auditori Nacional de Música de Madrid. Va iniciar els seus estudis amb Sílvia Llanas i posteriorment ingressa a l'Acadèmia Marshall on estudia amb Carlota Garriga i rep classes magistrals d'Alicia de Larrocha. Als onze anys se li concedeix una beca per estudiar amb Dimitri Bashkirov a l'Escola Superior de Música Reina Sofia. Després d'una audició a Berlín, Vladimir Ashkenazy es fa càrrec del seu desenvolupament musical passant a ser el seu tutor i organitza els seus estudis amb la professora Irina Zaritskaya a la Purcell School del Regne Unit i posteriorment al Royal College Of Music. Ha rebut classes magistrals de Nikita Magalof, Maria Joao Pires i Radu Lupu. Va guanyar les audicions internacionals del Young Concert Artist Trust (YCAT). Ha realitzat actuacions internacionals com a solista als auditoris europeus Wigmore Hall, Barbican i St. Martin in the Fields de Londres, Concertgebouw d'Amsterdam, Musikverein de Viena, Cité de la Musique de París, Laesizhalle d'Hamburg, Köln Philharmonie, Bozar de Brussel·les i la Sala Svetlanovsky de Moscú, actuant també, a més de les principals sales espanyoles, en l'Auditorio Mario Laserna de Bogotà i en l'Auckland Town Hall de Nova Zelanda. Ha estat dirigida per personalitats com Giovanni Antonini, Howard Griffiths, Miguel Harth-Bedoya, Christopher Hogwood, Salvador Mas, Eiji Oué, Antoni Ros Marbà i Tamas Vasary, i ha col·laborat amb importants orquestres i conjunts de cambra, com la Philarmonia Orchestra, Hallé Orchestra, London Mozart Players, Orquestra Filarmònica Nacional d'Hongria, la Simfònica Nacional Txeca i les principals orquestres espanyoles. Alba Ventura és, a més, una devota músic de cambra i ha col·laborat amb els quartets Brodsky, Takacs i Casals, els violinistes Boris Belkin, Gordan Nikolic, Leticia Moreno, Tai Murray i Lina Tur Bonet; la violista Isabel Villanueva i els cellistes David Cohen i Astrid Siranossian. En la temporada 2009-2010 va ser seleccionada com a única pianista solista pel programa Rising Stars que promou ECHO (European Concert Hall Organisation). L'any 2014 va ser-li atorgat el Premi IMPULSA de la Fundació Príncep de Girona i la Medalla de la Fundació Isaac Albéniz al 2019. Alba Ventura és professora titular al Conservatori Superior de Música del Liceu. MOZART PIANO SONATAS Vol.1 (2020) Aquest doble CD, editat pel segell aglae música i enregistrat al Petit Palau de la Música al juliol de 2019, s'hi trobaran les sonates K.279, K.280, K.285, K.311, K.331 i K.545. És el primer volum del que serà la integral de les sonates de Mozart. Aquest disc fou premiat amb el Premi MIN 2021 en la categoría de clàssica. ÉTUDES (2016) El formen una sèrie d'estudis per a piano. Ha seleccionat una col·lecció de pàgines musicals que grans compositors, que eren també virtuosos, van escriure pensant d'aconseguir la perfecció interpretativa. S'inclouen estudis romàntics de Czerny, Mendelsshon, Chopin o Liszt i d'altres amb innovacions del segle xx amb autors com Prokofiev, Scriabin, o Rautavaara, El resultat és d'una gran bellesa compatible amb l'extrema dificultat de les obres interpretades. RACHMANINOFF (2009) Conté la Sonata núm. 2, op. 36 i Moments Musicaux, op. 16.

vilaweb

L'advocada Olga Tubau ha tallat de soca-rel l'intent d'un agent de la Guàrdia Civil de criminalitzar el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero. Durant la declaració de l'agent a l'Audiència espanyola, la fiscalia ha volgut aprofundir en la suposada passivitat de la policia catalana l'1-O a Lleida i en l'espionatge dels Mossos als cossos policíacs espanyols. Han declarat com a testimonis dos guàrdies civils –l'instructor i el secretari dels atestats del cos–, que han assegurat que la cúpula dels Mossos volia tenir un ‘control ferri' de totes les actuacions durant el Primer d'Octubre. Tanmateix, Tubau ha explicat al tribunal que tant el jutjat 4 de Lleida com l'Audiència de Lleida ja han arxivat sengles investigacions contra els Mossos pels fets que han relatat els guàrdies civils avui a l'Audiència espanyola. L'interrogatori de l'advocada de Trapero ha estat breu, i la presidenta del tribunal, Concepción Espejel, l'ha tallada per a recriminar-li que preguntés sobre uns fets ja estudiats en uns altres tribunals i dient-li que no els vinculava. A la fiscalia, però, no li ha fet cap observació en aquesta línia. Vegeu l'interrogatori de Tubau a l'agent de la Guàrdia Civil. El secretari ha volgut presentar com a ‘prova' un correu electrònic de Trapero als comissaris en què fixava els horaris de guàrdies, i l'ordre del major de concentrar a la comissaria d'informació els atestats que s'havien d'enviar a la fiscalia. Finalment, ha dit que en un grup de WhatsApp de Mossos per la Independència a Lleida un inspector va dir que es difondrien les pautes d'actuació del cos als mitjans de comunicació perquè la gent sabés què farien els Mossos l'1-O. Un fet que no té res a veure amb l'actuació de Trapero.

books

Finit l'àpat, el pastor adreçà les seves passes vers una barberia. En Joan arribà a temps d'arrimar-se a la porta i sentir com el saludaven. Hom comprenia que era client antic. L'afaitaren i li tallaren els cabells. En acabat li passaren pel cap un d'aquells enormes raspalls cilíndrics que el barber fa girar amb totes dues mans. El pastor exhalà un profund sospir que arribà clarament a oïdes d'En Joan. La toilette era enllestida. El pastor pagava la despesa feta. El vailet apretà a córrer fins a la cantonada més propera. Pensà que s'acostaven els moments tenebrosos. El presumpte criminal faria adés alguna cosa reveladora. Estava tip, afaitat i clenxinat de fresc. La precoç intel·ligència del minyó s'inclinava a témer una amor clandestina.

bios

Lucette Pla-Justafré, o Lucie Justafré (Ceret, 1913 - Illa, 1 d'abril del 2000), va ser una mestra nord-catalana molt vinculada a Illa, que participà en la resistència francesa durant la Segona Guerra Mundial i que posteriorment ocupà diverses responsabilitats polítiques des dels rengles del Partit Comunista Francès (PCF). El 1930 entrà a l'Escola Normal de Perpinyà, on milità en una agrupació estudiantil. Va ser nomenada mestra del Pertús el 1937, i en aquesta població fronterera visqué en primera línia el drama dels republicans que s'hagueren d'exiliar en finir la guerra civil espanyola el 1939. Juntament amb un altre mestre, acollí infants refugiats a la seva escola i fins i tot a casa seva, i obtingué de Didkowski, prefecte dels Pirineus Orientals, autorització per entrar als camps de refugiats per portar aliments als internats. Aquest activisme, però, li passà factura durant la Segona Guerra Mundial, quan el règim de Vichy la destinà forçosa al poblet de Fillols, al Conflent, titllant-la de "militant sindicalista d'opinions extremes". S'enrolà a la Resistència i a partir del 1942 serví d'enllaç i d'element d'informació de la xarxa Gallia-Kasanga, alhora que socorria els maquis i ocultava de les autoritats persones perseguides, moltes d'elles jueves. No abandonà, però, la seva tasca quotidiana de mestra: el 1942 va ser enviada a Illa, i allí acabaria la seva carrera, ja amb el càrrec de directora de l'escola. S'adherí al Partit Comunista Francès a finals del 1944 i, poc després, la seva actuació com a resistent l'avalà per ser elegida per al comitè de depuració de l'administració i de l'educació. L'any 1945, fou elegida com a membre del Consell nacional del sindicat de mestres i, al moment de l'Alliberament, va ser nomenada d'ofici per al Consell municipal d'Illa, elegida el 1947 quan s'organitzaren eleccions municipals. Lucette, amb el senador Léon Jean Grégory, fundà els "Syndicats Intercommunaux Scolaires" (SIS) i la seva Unió Departamental (UDSIS). El 1959 esdevingué la primera tinent d'alcalde d'Illa i continuà sent-ho després de les eleccions municipals del 1965. El 1977 va ser-ne elegida batllessa (i fins al 1983 reelegida successivament). També va ser la primera dona que entrà al Consell General dels Pirineus Orientals, on hi representà el cantó de Vinçà del 1977 al 1983. Derrotada a les eleccions del 1982, es retirà de la vida política. Els seus documents es conserven a l'Arxiu Departamental dels Pirineus Orientals. En reconeixement a la seva llarga trajectòria i vinculació a la ciutat, Illa dedicà un carrer a la seva memòria.

vilaweb

L'acte polític que faran el president Carles Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí el 29 de febrer a Perpinyà tindrà el lema ‘La República al centre '. Ahir el Consell per la Repúbica va anunciar nous detalls de l'acte, que es farà al Parc de les Exposicions a les 12.00. Però què vol dir el lema elegit? Acte de Puigdemont, Comín i Ponsatí a Perpinyà: tota la informació ‘La República al centre ‘ és una referència al pintor Salvador Dalí, que va batejar l'estació de tren de Perpinyà com ‘El Centre del Món' el 27 d'agost del 1965. Va ser durant un viatge amb Gala el 1965, des de Cadaqués i passant per Ceret, en plena dictadura franquista a l'estat espanyol. Dalí havia reconegut que Perpinyà era per ell una font de visions. Allà va pintar-hi el quadre L'estació de Perpinyà, el nom complet del qual és Gala mirant a Dalí en un estat d'antigravitació en la seva obra d'art “Pop-Op-Yes-Yes-Pompier”. El quadre de Dalí és una visió autobiogràfica onírica de l'artista, que reflecteix part de la seva vida. El quadre conté l'Angelus de Millet, Gala i el mateix Dalí, a més de paisatges i el fet religiós. Aquesta obra es pot veure al Museu Ludwig de Colònia, a Alemanya. El 2015 van celebrar-se els cinquanta anys de l'efemèride. En un acte organitzat pels Amics dels Museus Dalí, es va reproduir l'arribada de Dalí i Gala a l'estació de Perpinyà i es va llegir el discurs del pintor. A més, es va descobrir un monòlit que hi roman i que tothom que arriba a la capital nord-catalana amb tren pot veure a l'estació. El monument conté una inscripció del periodista Josep Playà: ‘Va ser un happening surrealista des del bressol del cubisme, desenvolupat per Picasso i Braque, fins a l'estació de Perpinyà, que aquell mateix any Dalí havia batejat com el centre del món'. La sentència de Dalí no només perviu a l'estació de Perpinyà, que conté alguns murals pintats per ell. A la ciutat s'hi ha construït un hotel batejat amb el mateix nom, i també un centre comercial.

bios

Ana Maria Balsera i Marín, més coneguda com Ana Balsera (Barcelona, 1991) és una política catalana, diputada al Parlament de Catalunya durant la XIII legislatura per Esquerra Republicana de Catalunya. Nascuda a Barcelona, va créixer i viu a Santa Coloma de Gramenet. La seva mare és de Huelma, un poble de Jaén i el seu pare és d'Alange, a Badajoz. Va estudiar dret a la Universitat Pompeu Fabra, on es va graduar el 2013. Posteriorment va estudiar un Màster d'accés a l'advocacia cursat a la mateixa universitat. El 2016 es va col·legiar a l'ICAB. Ha desenvolupat la seva activitat professional exercint el dret civil i mercantil a diversos despatxos d'advocats. És militant d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) des del 2015. És vicepresidenta i secretària de la Dona de la Secció Local d'ERC de Santa Coloma de Gramenet i secretària de la Dona de la Federació Comarcal del Baix Besòs. Es va presentar amb Esquerra Republicana a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2021, ocupant el número 18 a les llistes per Barcelona, i va esdevenir diputada el 12 de març del mateix any, sent la diputada més jove de la legislatura.

bios

Montserrat Cortadellas (Reus, 1958) Artista visual i plàstica, enceta la seva tasca artísitca al començament dels anys vuitanta, amb obres properes al minimalisme. Treballs bidimensionals, “escultures de paret”, realitzades amb una gran diversitat de materials. Forma part del SIEP (Sàpigues i Entenguis Produccions), entre els anys 1981 i 1984, grup dirigit per Francesc Vidal, i integrat, a més, per Joan Rom, Aureli Ruiz i Pere Anguera, en el que al van col·laborar moltes persones del món artístic i cultural del Camp de Tarragona. Fou el germen de l'activisme i la relació amb la ciutadania i el públic en general. Paral·lelament treballa en el camp de la fotografia, en el qual fa muntatges, instal·lacions, amb diapositives o grans formats, amb un marcat interès pels temes socials i ecològics, com ho mostra a “L'estratègia fel caragol”, que presenta l'any 1995 al Centre de Lectura e Reus. Va tenir l'oportunitat de d'entrar en contacte amb el projecte “Idensitat”, un treball d'intervenció crítica i interacció social, dirigit per Ramon Perramon. Dins d'”Idensitat” presenta el seu projecte “Tan a prop, tan lluny, imatges d'un recorregut . 2001-2002”. A partir d'aquí comença un treball en el qual és pionera al Camp de Tarragona, una activitat centrada a apropar l'art i el pensament contemporani a espais pedagògics. Una tasca que desenvolupa en particular en escoles del Priorat i del Baix Camp. Un dels seus objectius és dur a terme la seva feina a les escoles tenint en compte la transcersalitat curricular. Montserrat Cortadellas engloba el seu treball dins del seu projecte “Estratègies de Coneixement”. Que , tal com assenyala, constitueix un compendi de propostes artístiques i pedagògiques que desenvolupa des del 1999, destinades a col·lectius aliens a l'art contemporani i a centres educatius. L'artista vol fer veure com l'art forma part de la vida, en relacionar-lo i veure les implicacions que té amb la vida diària i en contextos educatius, amb els diferents temes que treballen en el seu currículum. Alguns dels seus projectes: “Ho vull” (2002) “Provocar la mirada” (desembre de 2002-gener 2003) “Hi ha roba estesa” (2001-2003) “Emissors d'identitat”, “Tenir lloc(s)” és un dels seus darrers treballs, presentat dins de la jornada Fem Cultura de carrer 2015. Una de les darreres iniciatives de Montserrat Cortadellas ha estat “Culturalment”, una proposta conjunta amb Marta Ricard, amb l'objectiu d'establir un vincle entre professionals de l'art i la pedagogia.

mitologia

Tisbe, o Tisbes (en grec antic Θίσβη) era una ciutat de Beòcia, descrita per Estrabó, situada a poca distància de la costa a la part sud del mont Helicó, limitant amb els territoris de Tèspies i Coronea. Homer menciona Tisbe al "Catàleg de les naus" a la Ilíada, i diu que era abundant en coloms salvatges (πολυτρήτρωνά τε Θίσβην). Tant Estrabó com Esteve de Bizanci diuen que l'epítet li va donar Homer per l'abundància que d'aquestes aus hi havia al port de Tisbe. Dels coloms de Tisbe en parlen els poetes romans, tant Ovidi com Estaci. Xenofont diu que Cleombrot I d'Esparta va passar per la ciutat abans de la batalla de Leuctra l'any 371 aC. La ciutat tenia un temple dedicat a Hèracles, l'únic edifici que menciona Pausànies, i diu que se celebrava un festival en el seu honor. També diu que entre la muntanya on s'aixecava la ciutat i la muntanya de costat del mar hi ha una plana que quedaria inundada si no fos perquè havien obert una gran rasa al mig que recollia l'aigua, i cada any la abocaven ara a un costat ara a l'altra, conreant la meitat de la plana no inundada. Tisbe la mencionen també Plini el Vell i Claudi Ptolemeu. Avui és la ciutat de Kakòsia prop de les muntanyes actualment anomenades Karamúnghi i Paleovuná, i en direcció a la ciutat de Dobrenà (al sud-est). L'antic port de la ciutat es diu avui Vathý.

bios

Paula Delpuig i Gelabert o, en religió, Paula de Sant Lluís (Malgrat de Mar, Maresme, 3 de febrer de 1811 - Vic, Osona, 23 de febrer de 1889) fou una germana de les Carmelites de la Caritat o Vedrunes, segona superiora de la congregació. Ha estat proclamada venerable per l'Església Catòlica. Nascuda a Malgrat de Mar, filla de Joan Delpuig i Madrona Gelabert, en 1811. De petita va demostrar molta religiositat, amb una particular devoció envers l'Infant Jesús. Als dotze anys va fer vot privat de castedat i decidí de fer vida religiosa en el futur. En 1829 la família es traslladà a Barcelona. Hi conegué Joaquima de Vedruna, que feia poc que havia fundat la congregació de Germanes Carmelites de la Caritat, i decidí d'ingressar-hi, cosa que feu en 15 de gener de 1830 al Noviciat de Vic. S'ocupà de tasques diverses, com l'atenció a l'hospital i destacà pel seu zel i caritat. El 8 de febrer de 1844 va fer els vots perpetus a la congregació. Quan, al final de 1852 la mare Joaquima es traslladà definitivament a la Casa de Caritat de Barcelona, el bisbe de Vic nomenà Paula Delpuig vicesuperiora general de la congregació amb plens poders, decisió que provocà desconcert i malestar en les germanes, que veien en la mare Veneranda Font la successora natural de la fundadora. La mateixa Joaquima de Vedruna, en una reunió de superiores a Barcelona en recomanà l'acceptació. Paula Delpuig succeí Joaquima de Vedruna com a superiora general i continuà amb l'expansió de l'institut, fundant-ne noves cases i consolidant-lo. Va fundar la primera comunitat fora de Catalunya, en 1855 a Madrid i, des de llavors, en altres llocs d'Espanya. En 1859 passaren a l'Àfrica i en 1866 ja hi havia 550 germanes en seixanta col·legis que, vint anys més tard eren 125 amb 1.056 germanes. També en el període del seu mandat s'aprovà la congregació, provisionalment i definitiva per la Santa Seu, i pel govern estatal. Tingué cura de recollir i preservar els records de la fundadora amb vista a un futur i previsible procés de canonització. Va morir a Vic el 1889. El seu procés de beatificació fou incoat pel bisbe de Vic el 1930. El decret de promulgació de les virtuts heroiques de la germana Delpuig data del 10 de maig de 1973, i en continua obert el procés.

mitologia

Fedra (en grec antic Φαίδρα) és la filla de Minos i Pasífae, germana d'Ariadna. El seu germà Deucalió la va oferir en matrimoni a Teseu quan aquest regnava a Atenes, encara que ja estava casat amb l'amazona Antíope. Durant el banquet nupcial es produí un atac de les amazones. Fedra i Teseu van tenir dos fills: Acamant i Demofont, però Fedra es va enamorar del fill que Teseu havia tingut amb Antíope: Hipòlit. El jove, que detestava les dones, va refusar els favors que la seva madrastra li sol·licitava. Fedra, tement que Hipòlit expliqués a Teseu les insinuacions d'ella, va estripar-se el vestit, va trencar la porta de la seva habitació i va afirmar que Hipòlit havia intentat violar-la. Teseu ple de ràbia, però no volent matar el seu fill amb les seves pròpies mans, va recórrer a Posidó, el qual li havia promès satisfer tres desitjos. Fent cas a Teseu, el déu va enviar un monstre marí que, sortint de les onades quan Hipòlit conduïa un carro a la vora del mar, va espantar als cavalls i va provocar la mort del jove. Fedra, a causa dels remordiments i la desesperació, es va penjar. El lloc on va passar aquesta llegenda es diu que era Trezè. Eurípides, en les dues tragèdies que va dedicar a aquest tema de les quals només se'n conserva una, Hipòlit, explica de manera diferent el problema de la culpabilitat de Fedra. En una d'elles, diu que Fedra mor després d'haver acusat el seu fillastre i haver-li causat la mort, i en l'altra ella es mata abans de revelar el seu amor. Sèneca també parla de la passió de Fedra en una de les seves tragèdies, Fedra.

vilaweb

La Comissió Europea descarta formalment de prendre mesures contra l'estat espanyol per la clausura de pàgines web el dies previs al referèndum del primer d'octubre del 2017, segons l'ACN. En resposta a la carta enviada fa un any pel qui era secretari de Telecomunicacions, Ciberseguretat i Societat Digital, Jordi Puigneró, la Comissió considera que el govern pot recórrer a la via judicial espanyola i diu, a més, que ‘un nombre significatiu de pàgines' ja s'ha reobert. En la missiva, l'executiu comunitari indica a l'actual conseller de Polítiques Digitals que ‘les normes de la UE impedeixen el blocatge i les restriccions de webs llevat d'excepcions en compliment de les lleis nacionals'. I diu que les mesures ‘només podran imposar-se si són apropiades, proporcionals i necessàries dins una societat democràtica', sense precisar si això s'aplica o no al cas de les webs tancades per l'estat espanyol durant l'1-O. ‘Des del Govern de Catalunya creiem que la Comissió Europea s'ha trobat obligada a moure fitxa i en certa manera obre la porta a admetre que el tancament de webs, dominis i aplicacions es va fer de manera desproporcionada per part de l'estat', assegura Puigneró. La carta de Brussel·les va ser enviada dijous passat, dos dies després de la visita del conseller a la Defensora del Poble Europea, i va signada pel director general de Xarxes de Comunicació, Continguts i Tecnologies de la Comissió Europea, Roberto Viola, en nom del vice-president i comissari de Mercat Únic Digital, Andrus Ansip. Drets digitals a la UE Com a secretari de Telecomunicacions, el 24 de setembre del 2017 Puigneró va denunciar a Ansip la infracció de diverses directives europees en matèria de drets digitals per part de l'estat espanyol durant els dies previs i posteriors al referèndum. Tal com recull la carta de Roberto Viola, entre els exemples aportats pel govern hi ha l'obligació de la fundació puntCat de blocar tots els dominis .cat que poguessin recollir informació sobre el referèndum o la petició perquè els servidors d'internet no permetessin l'accés a webs sobre la votació o pàgines publicitades per algun membre del govern a les xarxes socials. En la missiva s'insisteix que les normes de la UE sobre l'accés lliure a internet preveuen en general que s'impedeixi el blocatge i les restriccions de webs, si bé es recorda que hi ha excepcions, en cas d'ordres judicials. Es matisa també que l'aplicació de les restriccions, si escau, ha de ser subjecte ‘a procediments adequats i acordants amb la Convenció Europea per la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals i amb els principis generals d'una comunitat de dret, incloent-hi la protecció judicial eficient'. La CE diu que ja s'han reobert 32 webs blocades Ja al final del text, Viola diu que ‘recentment' els serveis de la Comissió Europea han comprovat que un nombre ‘significatiu' de pàgines inicialment blocades ja no ho són i n'identifiquen 32. Per contra, l'alt funcionari constata en la resposta a Puigneró que la web ref1oct.cat es manté blocada per ordre d'un tribunal en el context d'un procés judicial i recorda que ‘la legalitat d'aquest tipus d'ordres resta subjecte a possibles recursos judicials de conformitat amb la legislació nacional'. La Comissió Europea ha trigat un any a respondre a la queixa de Puigneró, que dimarts passat va portar a la Defensora del Poble Europeu la manca de resposta de la UE per ‘la repressió digital' de l'1-O. ‘Demanem que la UE prengui posició sobre uns fets molt greus que van ocórrer al nostre país en l'àmbit digital', va dir la setmana passada el conseller, que esperava que el requeriment donés peu a una ‘presa de posició formal' de l'executiu comunitari.

books

-Si mestimessis bé, no em diries que no!… -Si mhi estimessis tú, de bé, series el primer que voldries que tho digués… Vingueren eleccions i es presentà per candidat un conegut de don Pascual, en oposició al que presentava el Govern de Madrid. La cosa anava prima entre els dos contricants i ningú hauria pogut predir de quin costat cauria la balança. En el perill, el candidat demanà adjutori a Don Pasqual, i Don Pascual, abocant en lurna la fàbrica en pes, decidí l'elecció en favor del seu conegut. Aquest, agraït, un cop hagué jurat el carrec, volgué anar a donar públicament les gràcies al seu protector. En la fàbrica s'aixecaren arcs de triomf, s'engarlandaren de flors les màquines, els obrers sortiren a esperar-lo, cantant i victorejant, bon tros fora del poble… Fou, en fi, una rebuda triomfal… No que al fabricant li anés ni li vingués gran cosa en el resultat de l'elecció, però era bondadós amb sos obrers i sempre aprofitava l'ocasió d'oferir-los algun esbargiment extraordinari que els fes menys feixuc i monòton el treball quotidià. El diputat vingué acompanyat de sa filla i d'unes quantes persones més. La filla del diputat tenia divuit anys: un menys que la Nieves del Carolí. Era petita petita, rossa, bufoneta i delicada com una miniatura del segle divuitè. En la taula, com era natural, estava col·locada al costat de l'hereuet; era coqueta i presumida, i durant tot el dinar posturejà amb son cavaller, fent-li prometre una i altra volta que l'aniria a veure quan tornés a Barcelona. En Pasqualet, fins aleshores amb el cor enterament pres per son amor i sens gaire tracte social, era extremadament encongit amb tota dona que no fos la seva estimada, i en aquell dia solemnial féu un paper tan poc lluït que la seva mare se'n donà mitja vergonya, i després, a soles, fins se cregué en el cas d'amonestar-lo dolçament.

books

-Tot això està molt bé, i ja que vostè opina que no és pas cosa de desairar a don Eudald, tan respectuós per les velles consuetutss de pura cerimònia, única cosa que li queda de l'antic senyoriu, aquí em té proveït de tot el menester per a dlsfressar-me de senyor, segons els darrers figurins. És tot de confiança i confeccionat o visurat per en Pedrell de la plaça Real, que a Barcelona sap més ell sol d'etiquetes que tots els nobles del carrer de Montcada. Tot és de trinca. Vegi: no té mes que l'estrena del dia que em varen rebre a l'Acadèmia de Ciències, que també allà s'exigeix la disfressa i no es dóna pas la patent de savi a qui no estigui bé de roba. Mentrestant, en Montbrió, rebregant-ho tot amb mà barroera, anava ensenyant a son oncle la maleta rublerta de roba negra i blanca, de rigorosa cerimònia, i de tots els demés detalls complementaris. Es tractava d'evacuar la diligència de demanar oficialment la mà de la Montserrat de Serra-Bruna, i don Eudald semblava voler esborrar el record de les passades repugnàncies donant a l'acte la major solemnitat possible, ajustada als rituals de la casa. -Cregui- continuava en Montbrió -que és per mi un sacrifici donar aquest pas en la forma que se m'exigeix. Mes, en fi, no se'n demanen pas cada dia, de blancas manos, i el meu cas bé val la pena de fer-lo, un sacrifici. Ademés, ho faig per complaure'l a vostè, que s'hi ha empenyat, perquè el futur sogre, des de que hem fet les paus i s'ha resignat amb les meves estranyeses, crec que m'admetria tal com m'hi presentés; i en quant a ella no necessitàrem pas tanta requincalla el dia en què de veritat ens vàrem prometre. -Desenganya't, fill- digué el Rector, amb veu reposada: -si volem viure en societat, es precís que n'acceptem les molèsties que ens proporciona. Això t'ho porta l'heure-te-les amb noia bonica, de bons cabals i il·lustre prosàpia. Vés a demanar la mossa dels Rònecs o la pubilla de Xanacs, i podràs fer-ho en cos de camisa i amb calces de burell. -Ja estic en aquesta, ja; però no les ha pas calculades totes, les dificultats del nostre compromís: ni jo tampoc, fins ara. Figuri's que jo me posaré de vint-i-un punt, segons la pauta del mestre Pedrell, tal com si hagués de presentar-me a la cort de Madrid; mes li pregunto ara: ¿cóm hi anem, d'aquí a Serra-Bruna, a les dues de la tarda i amb aquest pet de sol? En tot el país no hi ha més tartana que la del senyor, i aquesta no està pas bé que la demanem, ni seria ja hora de fer-ho. ¿Puc anar jo vestit de llagostí per aquests carrers, seguit d'un estol de mainada, i fer una hora i mitja de camí per arribar, entre la pols i el sol, fet un cessant? Jo podria anar-hi muntat, desafiant els espectadors, amb lo que hi arribaria un poc menys rebregat i ple de borrissol i de suor; ¿però vostè, que no pot ni vol muntar, vindria agafat a la cua del cavall? ¿Vol anar-hi amb una carreta de bous, com els nobles del noranta tres quan els duien a la guillotina? A menys d'anar-hi desmudat i allí demanar un quarto per a canviar-me; però això ja fóra comèdia i mitja.

vilaweb

El portaveu d'ERC al congrés espanyol, Joan Tardà, ha explicat que es desentendran de l'exhumació del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos si el PSOE no dóna suport a una esmena a la llei de memòria que anul·la els judicis del franquisme. És la contrapartida del suport d'ERC al decret llei convalidat ja pel govern espanyol: ‘Nosaltres hem complert, ells han de complir', ha dit. Si no, ERC es farà enrere en els tràmits de modificació del decret llei de l'exhumació al congrés. En una conferència de premsa, Tardà ha presentat l'esmena sobre la llei de memòria històrica que ERC registrarà al congrés. Ha dit que tenien el compromís verbal de la vice-presidenta espanyola, Carmen Calvo, d'aprovar-la. L'esmena declara la ‘nul·litat de ple dret, originària o sobrevinguda, de totes les sentències i resolucions' dels consells de guerra dictades per causes polítiques per la dictadura franquista fora de Catalunya. El motiu pel qual l'esmena fa referència als judicis dels tribunals del franquisme fora de Catalunya és que el parlament ja va aprovar una llei que anul·lava les sentències franquistes. ‘Espanya ha de legislar una llei que, com a mínim, sigui igual d'ambiciosa que la que es va aprovar al parlament', ha dit Tardà. El text també estableix que el govern espanyol ha de publicar al BOE abans d'un any el llistat de tots els condemnats pel franquisme. S'hi inclouen les sentències dels tribunals de les auditories de guerra, els tribunals de repressió de la maçoneria i el comunisme, els tribunals de responsabilitats polítiques i el Tribunal d'Ordre Públic. Tardà ha comparegut al costat de Pere Fortuny, de l'Associació per la Memòria dels Immolats de Catalunya; i de Pilar Rebaque, de la Comissió de la Dignitat, que han demanat també als diputats que vagin més enllà i aprofundeixin en la memòria històrica. ‘Que hi hagi de debò justícia i reparació', ha dit Rebaque. Al seu torn, Toni Bou, de la sectorial de Memòria d'ERC, ha xifrat en 400.000 els casos que es podrien veure afectats per aquesta modificació de la llei.

mitologia

Sukunabikona (少名毘古那神 o スクナビコナ), sovint també anomenada Sukunahikona, és un kami o divinitat del xintoisme. És coneguda per ser la divinitat creadora del sake així com la protectora dels onsen, l'agricultura, la sanació i la màgia. També se la considera una divinitat inmigrant, ja que va arribar al Japó de més enllà de la mar i per això molts santuaris a Hokkaido, Corea o Taiwan li estaven dedicats per a protecció dels japonesos que s'havien traslladat des de la seua terra natal. L'asteroide 10725 du el seu nom. És comunament relacionada amb altra divinitat, Ōkuninushi. En una de les seues aventures, Sukunabikona enmalaltí. Ōkuninushi va dur-la a l'onsen de Dōgo i va introduir-la a les aigües termals per tal de revivir-la. Sukunabikona estava fent una becaina, quan es despertà i veié que s'havia curat, començà a ballar d'alegria sobre una pedra. Les seues empremtes van quedar sobre la pedra, que es va dir Tama no ishi i que encara roman a l'edifici d'aquest onsen. La capacitat de les aigües termals de curar una divinitat van atorgar a la font d'on eixia una importància divina. A Sukunabikona se li atribueix també la invenció del sake i revel·lar-li a la gent com podien fer aquest licor mitjançant l'arròs. Degut al regal que Sukunabikona va fer als humans revelant la recepta del sake, sovint és representada i associada amb Uke Mochi, la divinitat del menjar. A na Sukunabikona, com a divinitat de la sanació, se li atribueix la creació i invenció de cures per a diverses malalties tant dels essers humans com dels animals. Des de temps antics, ha estat invocada per la gent per a la protecció contra les "coses reptants" i les "calamitats". Amb "coses reptants" es referien a insectes, serps o plagues que podien fer malbé als conreus, mentres que amb "calamitats" són un eufemisme per a referir-se a les forces espirituals i invisibles malignes. Sukunabikona és omniscent i competent en màgia i, per tant, pot oferir la seua protecció en forma d'encanteris. Com a divinitat de l'agricultura, els granjers li resen per a la protecció dels conreus. Degut a la seua interacció amb l'Emperadriu Jingu, la qual es trobaba en estat durant un viatge, a Sukunabikona també se li atribueix l'ajuda a la salut de les dones, les dolències reproductives i el part segur.

vilaweb

Els darrers empresonaments de polítics catalans i la detenció de Puigdemont han fet alçar algunes veus crítiques dins el PSC. Miquel Iceta va marcar certa distància de l'aval a la repressió de Ciutadans i el PP al ple de dissabte, però els batlles socialistes del Vendrell, Granollers i Castellar del Vallès s'han mostrat més contundents els darrers dies. El batlle del Vendrell, Martí Carnicer ha desconvocat el ple municipal ordinari previst per avui a la tarda a causa de ‘la situació d'extrema gravetat democràtica que viu Catalunya'. Ho recull la petició presentada pel PDeCAT, grup soci de govern, que el batlle ha admès en signar avui a migdia un decret per a suspendre'l, tot assegurant que no es podria desenvolupar amb normalitat. En una línia similar, el batlle de Granollers, Josep Mayoral, que ja va criticar divendres els empresonaments, ha demanat avui a tots els batlles del Vallès Oriental que se sumin al front per la democràcia que ha proposat el president del parlament, Roger Torrent. Mayoral considera que cal una ‘aliança de tots els demòcrates per aconseguir la llibertat de totes les persones perseguides' i posar fi a les imposicions i a la repressió. A més, adverteix que l'actual sensació d'indefensió i d'injustícia s'ha de combatre amb una resposta ‘pacífica, massiva i sobretot política'. Pel que fa a Castellar del Vallès, el ple va exigir ahir l'alliberament immediat dels presos polítics i va demanar una ‘sortida dialogada i política al conflicte existent'. Ignasi Giménez, el batlle, va fer una declaració institucional amb el suport de Som de Castellar-PSC, ERC, Decidim i PDeCAT per a defensar la sobirania de les institucions catalanes i denunciar ‘la intolerable situació de judicialització de la política que afecta tota la societat civil, les institucions i els debats parlamentaris'. L'executiu local també va instar l'estat espanyol a preservar els drets polítics i civils fonamentals de tots els diputats i diputades, així com dels representants de la societat civil i els membres del govern. ‘Exigim la fi de la judicialització de la política catalana i condemnem l'arbitrarietat i l'ús partidista amb què s'apliquen les lleis, tot pervertint la separació de poders que qualsevol estat de dret digne, ha de garantir', va expressar el batlle. També va advertir que fins que no es restableixi un govern en la plenitud de les seves funcions, l'Ajuntament de Castellar no participarà en cap acte en què assisteixin càrrecs de l'estat espanyol, que tampoc seran convidats a la vila.

mitologia

Segons la mitologia romana, Silvius fou rei d'Alba Longa. Era fill del cabdill troià Enees i de la princesa Lavínia, filla del rei del Latium, Latinus. Va succeir el seu germanastre Ascani al tron d'Alba Longa. Quan ell va néixer el seu pare era molt vell o ja estava mort i no va poder protegir a la seva mare de les malifetes d'Ascani. Per tant, Lavínia va haver de fugir a les muntanyes i va donar a llum al seu fill en bosc, motiu pel qual li va posar de nom Silvanus, que en llatí vol dir «del bosc» (igual com Silvà, el déu dels boscos). En una altra versió Silvius era fill de Iulo/Ascani. L'ascens al tron difereix segons les versions: El poble llatí donà la victòria a Silvius, fill de Lavínia, car es considerava que tant Ascani com el seu fill Silvius eren estrangers. D'aquesta manera, pacíficament, Silvius fou nomenat rei d'Alba Longa. Morí, després d'un regnat de 29 anys, i fou succeït pel seu fill gran Enees que, en honor seu, es cognominaria Silvius. Aquest fill també va ser anomenat Tiberi. En el següent arbre genealògic es pot veure la relació entre la dinastia dels reis d'Alba Longa i els reis de Roma.

bios

Gaby Ocete (Palma, Illes Balears, 6 de maig de 1988) és una jugadora de bàsquet mallorquina que juga en el cdbClarinos (Ciutat de la llacuna Tenerife) de la Lliga Femenina de Bàsquet d'Espanya. Mesura 1,70m i la seva posició és la de base. És considerada una de les millors bases de la lliga femenina. Va començar a jugar al bàsquet als 8 anys. Formada en les categories inferiors de CTEIB i Club San Josep Obrer, va debutar a la Lliga Femenina als 18 anys amb Rivas futura on va estar una temporada. La següent temporada es va incorporar al Joventut Mariana de la Lliga Femenina 2 on va aconseguir l'ascens a Lliga Femenina. Va estar 5 anys a Sóller i va marxar a França una temporada en el Tarbes on també va debutar a l'Eurocup. El 2014 torna a Espanya després de fitxar per Rivas Ecópolis on a més de jugar en Euroleague va guanyar el títol de Lliga Femenina. El 2015 va ser campiona de Paraguai amb el Sol d'Amèrica i es incorcorà al setembre al Mann Filter Saragossa. Des de l'estiu de 2016 juga amb l'IDK Guipúscoa. Aquesta temporada aconsegueix una històrica classificació a Playoffs després d'un espectacular final de temporada.El 2017 anuncia la seva volta a Saragossa.El 2018 va ser la major assistent de la Lliga Femenina de Bàsquet d'Espanya quedant amb el seu equip en tercera posició de la lliga regular i arribant fins a la semifinal dels Play-offs pel títol. La temporada 18/19 jugarà en el Club Bàsquet Al-Qázeres. Ha jugat en quatre països diferents (Espanya, França, Equador i Paraguai). Ha estat internacional en les categories inferiors de la selecció espanyola, (Sub-16, Sub-18, Sub 19 i Sub-20) on ha aconseguit guanyar els europeus Sub-16 i Sub-18. En l'Europeu Sub-20 va ser triada millor base de la competició.

bios

Maria Carme Riu de Martin (Barcelona 1958) és historiadora de l'art de la ceràmica catalana medieval. Llicenciada en Història de l'Art el 1988 a la Universitat de Barcelona i doctorada en Filosofia l'any 1990, també ha publicat sobre pensadors i polítics contemporanis. Riu ha investigat sobre la ceràmica dels materials de construcció i sobre la ceràmica artística de gerres, miralls i vidres continuant els estudis que sobre ceràmica medieval havia fet el seu pare Manuel Riu i Riu. Ha col·laborat en una vintena de llibres i monografies i és autora de més de cinquanta articles en revistes d'art. Ha participat en exposicions i en jurats als Premis Ciutat de Barcelona, entre altres. Treballs d'investigació sobre ceràmica catalana als segles XV al XVII, indústria rellevant a Catalunya a causa de ser un complement en la producció i el comerç agrícola (olis, vins, gra, etc.) i el comerç internacional respectiu. Treballs a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona i a l'Arxiu Històric de Protocols de Barcelona entre altres. En les publicacions de Maria Carme Riu es descriu com treballaven i vivien els artesans: gerrers, vidriers, esparters, mirallers, calderers i les seves famílies i també els preus dels productes, les onomàstiques dels artesans, amb aportacions originals sobre ceramistes com Rafael Passola i Miquel Passola. Respecte de la ceràmica de materials de construcció la investigació va ser a partir de materials localitzats en excavacions i/o remodelacions de voltes d'esglésies gòtiques principalment catalanes. En els seus treballs Riu exposa preus de maons, de les teules, de rajoles i la posició econòmica i social (gremis, parentiu, contractes, etc.) dels menestrals, oficials i altres treballadors del sector. A la seva obra se citen regulacions del Consell de Cent i, les de les operacions d'exportació del Consolat de Mar. A la ciutat de Barcelona es recorda la importància de la indústria ceràmica dedicant-hi alguns carrers a la ciutat. Riu ha publicat monografies sobre la situació política i social a la Catalunya moderna. Ha donat formació a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i ha col·laborat amb el Departament d'Història de l'Art de la Universitat de Barcelona fins a l'any 2017. També s'ha dedicat a la creació pròpia en escultura i talla de fusta, ceràmica i fotografia. Les seves obres s'han exposat en diverses ciutats i ha participat en congressos internacionals i ha fet treballs de creació amb obres exposades al Museu Comarcal de Manresa, al Museu de Ceràmica, al Museu d'Art Contemporani de Vilafamés o el Museu de Porcellana de Riga i al Museum of Hispanic and Latin American Art (Miami, EUA). Altres publicacions de Riu son a Dialnet.

bios

Regina Opisso i Sala (Tarragona, 21 de gener de 1876 - Barcelona, 7 de març de 1965) fou una periodista, escriptora, i musicòloga catalana. Filla del periodista Alfred Opisso i d'Antònia Sala Gil, i germana del dibuixant Ricard Opisso. Com que procedia d'una família il·lustrada, no li va resultar difícil iniciar els seus passos en la literatura a través de la poesia, i ben aviat va compaginar les seves inquietuds culturals amb les col·laboracions a la premsa, tant a la catalana com a la que es feia a Madrid. Tot i que una bona part del seu treball periodístic tenia com a eix les qüestions dedicades a les dones i a les criatures, com ho demostren les publicacions a Mujer, Las Noticias, El Diluvio Ilustrado i Or i Grana, també s'interessà per altres temes de caràcter cultural en revistes com Catalans, Art Novell, Mundo Gráfico, Lecturas i Menage (en aquesta última compartint plana amb els dibuixos del seu germà). Va escriure igualment en altres publicacions com Fèmina Art, Mujeres i a la revista Evolució, òrgan de la Lliga Femenina per la Pau i la Llibertat, d'Esquerra Republicana, on va signar articles d'opinió sobre temes quotidians. El febrer de 1930, Ana Maria Martínez Sagi l'entrevista per a la revista Deportes i la presenta com a popular escriptora i conferenciant, i efectivament, una de les activitats destacades d'Opisso era ponunciar conferències arreu de Catalunya i també a l'Ateneu de Barcelona i al Politècnic de Barcelona. Va escriure moltes novel·les rosa que, durant la dècada del 1920, van aparèixer a La Novela Ideal, publicació de La Revista Blanca (editada per Federica Montseny). L'any 1926 va publicar Mar adentro, amb pròleg de Carme Karr, a la col·lecció Novela Femenina, dins el segell fundat per Aurora Bertrana i Carme Monturiol. En la dècada del 1940 va haver d'intensificar la producció d'aquesta mena de novel·les de quiosc per sobreviure. En va publicar una desena signades com a Rosa de Nancy i una altra com a Teresa Guzmán. Altres pseudònims que va fer servir van ser: Lisette, Rosa González i Diana Roldán. És autora d'una excel·lent traducció castellana de Les mil i una nits i en els últims anys de la seva vida va dedicar-se a les adaptacions literàries per a la joventut.

bios

Teresa Carles Borràs (nascuda a Algerri el 15 d'octubre de 1958) és una cuinera i empresària catalana, pionera de la cuina vegetariana a Catalunya i Espanya. És co-propietària i cuinera principal de l'empresa alimentària "Teresa Carles Healthy Foods", que gestiona diversos restaurants a Catalunya i Aragó. També és autora de diversos llibres de cuina vegetariana. Va créixer en un entorn rural, al seu poble, Algerri. Ella, cuinera autodidacta, i el seu marit, Ramón Barri, van obrir el 1979 el Paradís, el primer restaurant vegetarià de Lleida, després d'haver-se inspirat en exemples d'arreu d'Europa i Estats Units. El restaurant va ser un èxit i aviat van comprar un edifici anex per ampliar la capacitat. Més d'una dècada després, l'any 1996, amb l'ajuda d'un soci, obren un restaurant anomenat Mandioca Tapioca a Mataró, i dos anys després un local homònim a Tarragona. Aquests dos locals acabaran a mans dels socis i Teresa Carles i col·laboradors se n'acabaran desvinculant. L'any 2003 publica La cuina del paradís, el seu primer llibre de receptes vegetarianes, on combina receptes clàssiques de cuina vegetariana amb creacions pròpies. L'any 2006, juntament amb Manuel Rodrigo i Yanet Moreno obren el seu primer restaurant fora de Catalunya, el Baobab de Saragossa. En aquella època, Jordi Barri i Mar Barri, els fills de Teresa i Ramón, s'incorporaran al negoci familiar. Decidiran crear Feel Good Food Group, que uneix sota un sol paraigües els diferents restaurants del grup i crea a més una cuina central/centre I+D per a proveir-los. Mar Barri s'encarrega del control de qualitat i Jordi Barri aviat es convertirà en el CEO (executiu en cap) de l'empresa.

mitologia

Corona d'Elx és un personatge probablement llegendari, creat a partir de la figura de Santa Corona màrtir. És venerada com a santa per l'Església catòlica, especialment a Elx. Segons alguns santorals, entre els quals el de Luitprand, Corona fou una monja benedictina en un monestir d'Illici, cap al segle VIII-IX, que destacà per la seva virtut i els miracles que tingueren lloc a la seva tomba. Segons aquestes fonts, era venerada com a santa a l'Orde de Sant Benet. La llegenda posterior la fa nascuda a Elx. Les Acta sanctorum dels bol·landistes en situen la nota a continuació de les dels sants Víctor i Corona màrtirs egipcis, el mateix dia 24 d'abril, que era el dia que llavors se celebraven els dos màrtirs. És possible que es tracti d'una duplicació de personalitat hagiogràfica a partir d'algun culte antic als sants egipcis, que, en algun moment, es volgué explicar mitjançant l'elaboració d'una llegenda local. De fet, no hi ha cap dada històrica que fonamenti l'existència de la monja il·licitana, i a la regió no va existir cap comunitat benedictina com la citada a la llegenda. A l'altar de Sant Agatàngel de la Basílica Menor de Santa Maria d'Elx, on es venera Santa Corona, la imatge correspon a la Corona màrtir, la qual cosa confirmaria la confusió.

vilaweb

El consell de ministres espanyol extraordinari que es farà avui abordarà la situació a Catalunya en cas que la mesa del parlament acordi de tramitar la llei del referèndum que es va presentar el juliol. La mesa es reuneix avui a les deu, tot i que aquest punt no és pas en l'ordre del dia, de moment. El govern espanyol es reuneix avui igualment i de manera extraordinària per un altre motiu: avançar en l'arbitratge que resolgui la vaga dels treballadors d'Eulen a l'aeroport de Barcelona. Així ho va anunciar dilluns el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, qui va concretar que s'avaluarien els informes de l'Advocacia de l'Estat i començarien els terminis per a designar l'àrbitre que haurà de determinar les solucions per a posar fi al conflicte dels filtres de seguretat de l'aeroport. Però aquesta reunió també podria servir perquè l'executiu espanyol acordés les mesures que adoptaria si la mesa del Parlament de Catalunya dóna tràmit a la llei del referèndum, pas previ per a discutir-la i votar-la en el ple. Tot i que l'ordre del dia no inclou aquest punt, es pot modificar avui, i fins i tot, la presidenta, Carme Forcadell, pot proposar-ho durant la reunió. Mariano Rajoy ja va anunciar que l'executiu espanyol es reuniria immediatament si la mesa del parlament admetia a tràmit la llei del referèndum, amb l'objectiu de dur-la al Tribunal Constitucional sense esperar que arribés al ple de la cambra catalana. I si la llei del referèndum no s'inclou en l'ordre del dia? La majoria independentista té altres possibilitats, si avui si no s'amplia l'ordre del dia. Per una banda, hi ha la via de la tramitació ordinària, tot i que, tenint en compte terminis, sembla complicada. A més, durant la tramitació, la llei podria ser intervinguda per la justícia espanyola. L'altra opció, la més factible, és recórrer a l'article 81.3 del reglament del parlament. L'article 81 regula el funcionament de l'ordre del dia dels plens. I el tercer punt diu: ‘L'ordre del dia del ple pot ésser alterat si aquest ho acorda, a proposta del president o a petició de dos grups parlamentaris o d'una cinquena part dels membres del parlament, i també pot ésser alterat quan hi obliga el compliment d'una llei. Si s'hi ha d'incloure un assumpte, aquest ha d'haver complert els tràmits reglamentaris que li permeten d'ésser-hi inclòs, llevat d'un acord explícit en sentit contrari, per majoria absoluta.'

bios

Gema Amor Pérez (Benidorm, 1972) és una política i empresària valenciana, exmilitant del Partit Popular i regidora independent a l'ajuntament de Benidorm dins de les llistes del Centre Democràtic Liberal. Es llicencià en dret a la Universitat d'Alacant el 1995 i ha obtingut un màster en política territorial i urbanisme a la Universitat Carlos III el 1996. És propietària de l'empresa Elipse Arquitectura SA. S'inicia a la política el 1997 com assessora de la Conselleria d'Urbanisme que aleshores dirigia el conseller Luis Fernando Cartagena. En el període 2001-2003 fou Directora de Grans Projectes de la Generalitat Valenciana i és triada diputada a les Corts Valencianes a les eleccions de 2003. El president Francisco Camps la nomena consellera d'Agricultura, Pesca i Alimentació, càrrec que abandonà l'agost de 2004 per tal d'encarregar-se de la conselleria sense cartera de Participació i Cooperació fins a 2007. Gema Amor s'ha destacat per la seua mala relació amb el president del PPCV i de la Generalitat Valenciana Francisco Camps i la seua filiació al sector zaplanista del partit. Va renovar l'acta de diputada a les Corts Valencianes a les eleccions de 2007, compaginant-ho amb les tasques de regidora a l'Ajuntament de Benidorm i amb la direcció del Patronat de Turisme de la Diputació d'Alacant, presidida pel també zaplanista José Joaquín Ripoll. Amor, després de diversos intents frustrats d'apartar a Manuel Pérez Fenoll de la candidatura a l'alcaldia de Benidorm, abandonà el PPCV per tal de presentar una llista encapçalada per ella mateixa sota la marca de Centre Democràtic Liberal a les eleccions locals de 2011. El CDL aconseguí tres regidors esdevenint clau per a la governabilitat del consistori benidormer. La formació liderada per Amor no aconseguí arribar a un acord amb el PPCV de Pérez Fenoll permetent així la continuïtat del govern socialista d'Agustín Navarro, partit més votat a les eleccions locals amb una diferència respecte al PPCV d'escassos 300 vots.

vilaweb

Les autoritats de Guam han divulgat un seguit de recomanacions a la ciutadania per saber com preparar-se i respondre en cas d'atac nuclear, després que el règim de Kim Jong-un amenacés de llançar míssils sobre aquesta illa del Pacífic, on els Estats Units disposa d'instal·lacions militars. Els departaments de Seguretat Interior i Defensa Civil han fet públic un document de dues pàgines en què recomana a la població preparar un kit d'emergència, elaborar un pla i fer una llista amb potencials refugis prop dels llocs on se sol passar més temps. Durant l'atac, el recomanable és ‘posar-se a cobert com més aviat millor', preferiblement sota terra o almenys dins d'un edifici on poder evitar qualsevol material radioactiu. ‘Queda't on estàs, encara que estiguis separat de la teva família', i ‘espera dins almenys 24 hores o fins que ho diguin les autoritats', recull el text. En cas que la persona es vegi sorpresa per l'atac en un lloc obert, els primers consells consisteixen a ‘no mirar la llum o bola de foc', ‘cobrir-se darrere d'alguna cosa que pugui oferir protecció' i ‘tirar-se a terra i cobrir-se el cap'. Una vegada passada l'explosió, les autoritats aconsellen procedir com més aviat millor cap a un procés de neteja, primer desfent-se de la roba i després descontaminant la pell amb una dutxa o almenys un drap humit: ‘Renta't el cabell amb xampú o aigua i sabó. No usis condicionador perquè adherirà el material radioactiu al teu cabell', afegeixen. Per a la fase posterior, el document insta de nou a estar pendent de la informació que puguin proporcionar les autoritats i a respectar les zones marcades com a radioactius. ‘Recorda que la radicació no pot ser vista, no fa olor ni es pot identificar de cap forma pels sentits humans', adverteix. El règim de Kim Jong-un ha amenaçat de llançar míssils contra l'illa de Guam i ha afirmat que el pla d'atac estaria llest a mitjans d'aquest mes. El president nord-americà, Donald Trump, ha assegurat que respondrà en cas d'atac amb ‘un foc i una fúria mai vistos fins ara al món', dins d'una escala retòrica sense precedents entre els dos països.

bios

Carlota de Mena i Zamora (Tortosa, Baix Ebre, 13 de febrer de 1845 - Manresa, 29 de desembre de 1902) va ser una actriu catalana de la segona meitat del segle xix. Aplaudida per la seva versatilitat a l'hora de representar tota mena d'obres i papers, des de les protagonistes de les primeres obres de Guimerà, o les de Frederic Soler, fins a les peces d'Henrik Ibsen o Ignasi Iglesies. Carlota era filla de Miquel de Mena, natural de Barcelona, i de l'actriu Dolors Zamora de Mena, natural de Sevilla, amb qui va debutar als nou anys fent petits papers a la companyia de Julián Romea. Ja el 1860 va entrar a treballar al teatre Odeon, on s'estaria fins al 1872, amb la seva mare i Gaietana Vidal i sota la direcció d'Andrés Cazurro. Es va casar en primeres núpcies amb Josep Delhom i Julià, amb qui va tenir una filla que també actuaria amb ella alguns anys, Dolors Delhom i de Mena. El 1872 coneix Antoni Tutau, amb qui funda la seva pròpia companyia, que esdevindria la principal rival del Romea, i on esclataria finalment el seu èxit. Després de la mort del seu primer marit, Josep Delhom, es va casar amb Tutau amb qui, a part de la relació artística, la unia una relació sentimental. La companyia Tutau-Mena es va emplaçar inicialment al teatre Principal des del 1880 fins al 1883. Aquell mateix any apareix al Liceu i al Tivoli fins que el 1886 s'instal·la definitivament al Novetats, on estrenaren alguns dels grans èxits de Guimerà, com El fill del rei (1886), La boja (1890) o L'ànima morta (1892). Adrià Gual, a les seves memòries, la descriu en els termes següents: Carlota de Mena era una dona bellíssima i d'un caient natural de senyoria. Amb els ulls oberts a les realitats presents, tot d'una els endevinàveu somniosos i transportats. La seva veu tenia el to vellutat de la viola d'amor, i la modulava meravellosament sense cap mena d'afectació, aplicant-la, però, amb solemnitat i justesa a totes les gradacions de l'emoció. Ni els estiregassals avesats del melodrama, ni els corrents de la paorosa rutina no havien pogut fer clot a les reserves del seu bon gust, i era tothora una veritable figura de teatre, perquè reunia als dots de la veu i del gest afable i solemniós una presència excepcionalment austera i decorativa. Els seus fills, Dolors i Carles Delhom, van ser també actors. L'any 1898 va morir el seu segon marit Antoni Tutau i el desembre de 1902 va morir ella d'una apoplexia mentre representava Locura de amor, de Tamayo y Baus, un dels seus majors èxits.

mitologia

Ovidi de Braga o Audit fou un llegendari bisbe de Braga (Portugal) entre l'any 90 i 135, succeint el també llegendari sant Basili de Braga. És una figura fictícia, ja que l'arquebisbat de Braga no està documentat fins al començament del segle v. Segons la tradició, era un ciutadà romà de Sicília, enviat a Braga pel papa Climent I perquè hi evangelitzés. Hi va succeir en el bisbat el també llegendari Sant Basili de Braga. Va batejar la santa Marina d'Augas Santas i les seves germanes, i morí màrtir cap al 135. Malgrat la inversemblança de la història i la manca de fonaments històrics, la llegenda arrelà i el culte a Sant Ovidi s'estengué, fixant-se la festivitat litúrgica el 3 de juny. A la catedral de Braga hi havia un sepulcre antic que va atribuir-s'hi, essent venerat com la tomba del sant. A causa de la semblança del nom Ovídio amb la paraula portuguesa ouvir ("sentir"), era conegut com a São Ouvido ("sant Sentit") i era invocat per guarir els mals de l'oïda. Al sepulcre de Braga hi ha dos orificis on els sords introduïen els dits per invocar el sant i tocant-se les orelles amb ells, n'obtenien la guarició, segons la tradició.

books

-Sí… vostè mateix…- gemegà la Isabel. El visitant es retirà parsimoniosament. Era un home d'uns trenta cinc anys, ben rasurat, ben vestit, traspuant en tot una visible aspiració vers l'estil britànic. Era, innegablement, un home honrat. Tanmateix, en les seves paraules i en els seus gestos hi havia un xic d'afectació. Sentia amb claredat les suggestions de la consciència, però així mateix escoltava una veueta interior que li deia: -Manoi, que ho interpretes bé! No hi fa res: la Isabel, que no té prou serenitat per a esbrinar aquests matisos, l'ha judicat favorablement: resta un poc alleujada. Almenys té una norma de conducta, un programa. Surt amb la noia, lloga un cotxe i es presenta al col·legi. La noia hi roman, i ella torna a casa. Entre dos degotissos de llàgrimes, escriu al seu marit, que precisament a hores d'ara viatja per la república de Colòmbia. Jaume Rosell tenia cura d'enviar mensualment a la Isabel una mena de report policíac relatiu a la vida que menava el raptor de Lalí. El del primer mes deia: «Excel·lent conducta. Es colga a les deu de la nit; es lleva a les set del matí. No pren cafè ni alcohols. Treballa al meu despatx. Li he encarregat la secció de correspondència».

mitologia

Les tradicions de la mitologia grega expliquen que a Creta hi ha una cova sagrada al mont Ida que és propietat de les abelles. En aquell lloc Rea va infantar Zeus, i ni els déus ni els mortals hi poden entrar. Cada any, un dia determinat, un foc enorme resplendeix de dins de la cova, i diuen que és la sang del part de Zeus que es posa a bullir. Les abelles d'aquella cova són sagrades, ja que van alimentar Zeus. Un dia, els lladres (en grec antic Φώρες) Laios, Cèrber i Egoli, acompanyats de Celeu hi van voler entrar pensant que trobarien molta mel. Es van vestir de cap a peus amb protectors de bronze i van entrar a la cova per treure'n la mel. Però també van veure els bolquers de Zeus, i les peces de bronze es van trencar. Zeus va fer sentir el seu tro i anava a enviar un llamp, però el Destí i Temis ho van impedir, ja que no era lícit que a la cova hi morís ningú. Zeus els va convertir tots en ocells: Laios en una merla, Celeu en una cornella, Egoli en un trencalòs i Cèrber en un ocell no identificat que en grec també es diu Cèrber. Aquests ocells eren de bon averany, ja que havien sortit de la cova sagrada.

books

Des de llavors no passaven vuit dies que els vailets no sabessin alguna cosa dels forasters… sobretot l'Antonet que era el que corria pel poble, mentre en Pere facturava la llet, un dia per vendre ous o aviram, un altre per comprar tabac, fer esmolar les eines i per comprar el que a Torre-guillera s'havia de menester. I al tornar cap amunt ho explicava a n'en Pere, qui, com a més entenimentat, hi donava son parer. -Sabas qui hi havia avui a câ l'adroguera?- va dir l'Antonet un vespre -Aquei home que trobem cada dia per la carretera… -Oidà!… Diu que té un parlar tant estrany, oi?… Que l'hats sentit, tu?… -Ui, si ha dit més coses!… ja s'entén ja… només que a vegades li costa de parlar… fa com aquei que s'ennuega!… -I que ha dit quelcom d'eis?… -Ha dit que era casat el malalt i que té una mossa… un vra bijú, estic que l'ha anomenada!… I tot seguit aqueia dona grossa que s'està a la cantonada de la carretera, sabas?… al davant de câ la Vila, doncs aqueia li ha saltat: I per què no ve a fer-li companyia la seva dona!… -És net! per què no ve!… -Oh, és que diu que tampoc gasta salut, eia… -Doncs, per això mateix: si ei no en gasta i ve aquí per a refer-se, per què no ha de venir eia?… Hi hagué un silenci. L'euga anava fent camí… -Ja ho ha dit, ja, aqueia dona- tornà al cap d'una estoneta l'Antonet, -quan ei ha estat fora!… per mi, deia, és que no filen bé!…

vilaweb

El cap de la negociació per la banda europea, Michel Barnier, ha presentat avui les línies de la negociació proposades per la Comissió Europea, que està disposada a oferir al Regne Unit un acord comercial sense aranzels ni quotes. El condiciona, però, a que Londres asseguri que no hi haurà ‘competència deslleial', que es garanteixi la igualtat de condicions en regulacions i estàndards i a un acord sobre la pesca que doni ‘accés recíproc continuat als mercats i a les aigües'. L'acord comercial serà el pilar central de la nova relació entre la Unió Europea i el Regne Unit. Barnier proposa un acord de lliure comerç que inclogui els serveis – inclosos els d'empreses, telecomunicacions o mediambientals -, així com el comerç digital, la propietat intel·lectual i l'accés als mercats de contractació pública. ‘Sense reconeixement mutu, les mercaderies que entrin a la Unió Europea estaran subjectes a controls reglamentaris per garantir el compliment de les normes de la Unió', ha subratllat el cap europeu de la negociació. Segons ha explicat Barnier, s'obriran dotze meses de negociació temàtiques. La proposta de Brussel·les és progressar més ràpidament en aquelles qüestions ‘més arriscades' i en les quals seria més greu no assolir un acord. A banda de l'àmbit econòmic, la proposta per a la negociació post-Brexit també recull aspectes de seguretat i de relació institucional. En aquest sentit, Barnier ha remarcat que cal treballar estretament per garantir la seguretat i cooperar en política exterior, entre d'altres. Barnier ha assegurat que Brussel·les està preparada per començar immediatament la negociació post-Brexit amb els britànics, que es preveu que comenci el març.

vilaweb

El canvi de govern a Espanya ha contribuït a rebaixar la tensió amb el govern del Botànic. Entre tots dos executius hi ha diferències sobre finançament, però, en canvi, en unes altres matèries, hi ha una clara distinció. Per exemple, la llei valenciana de comerç, que l'executiu de Mariano Rajoy qüestionava. El nou govern del PSOE no hi presentarà cap recurs d'inconstitucionalitat, segons que ha informat la Conselleria d'Economia, després de la reunió de la comissió bilateral Generalitat-estat, que es va fer ahir. La reunió va servir per a tancar un acord que posa fi al conflicte amb la llei. La llei d'horaris comercials va néixer després d'un llarg procés de negociació entre el departament d'Economia, les patronals del comerç, empresaris i sindicats, amb l'objectiu de limitar l'obertura dels establiments comercials al diumenge i als festius. La norma definitiva, aprovada al desembre, va ser un text que no agradava a ningú, però acordat entre tots. El director general de comerç, Natxo Costa, es va reunir amb representants de l'executiu de Pedro Sánchez per tancar la polèmica. Una polèmica nascuda amb Rajoy, que considerava que alguns aspectes podrien ser inconstitucionals. Així i tot, en l'acord assolit es preveu d'introduir lleugeres modificacions de caràcter tècnic per aclarir matisos que no afecten l'esperit de la llei i que es redactaran aquests dies vinents.

vilaweb

El candidat d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona, Ernest Maragall està disposat a asseure's a negociar en una mateixa taula amb Ada Colau i el candidat socialista, Jaume Collboni, per a ‘contrastar, confirmar i analitzar amb detall el grau de distància, proximitat i contradicció', ha dit. ‘La senyora Ada Colau insisteix en un pacte amb el PSC, però no ho ha concretat. Nosaltres avui proposem d'asseure'ns. I no posem cap inconvenient que en aquesta taula també hi hagi el senyor Jaume Collboni.' Tanmateix, la resposta no ha tardat a arribar. Laia Bonet, regidora del PSC, ha dit que no donaria suport a Maragall per a la investidura a l'Ajuntament de Barcelona. En un fil de piulades a Twitter, ha dit que els socialistes barcelonins, després de la investidura, dialogarien amb totes les forces municipals per atènyer grans pactes de ciutat. D'aquesta manera, el PSC tanca la porta a la proposta de Maragall. De fet, Maragall ja va proposar de tenir una reunió bilateral amb Collboni, que la va refusar. D'aleshores ençà, tots dos han fet públic que no volen construir un tripartit, però ara Maragall torna a proposar un diàleg. Tot plegat, després de les declaracions de Colau aquest passat cap de setmana, que ha dit que la seva voluntat era liderar un tripartit. Amb tot, Maragall diu que està decidit a treballar fins a l'últim minut per un acord de govern amb Barcelona en Comú. Per això, com a llista més votada, ha dit que presentaria la seva candidatura. ‘Hem arribat al moment de les decisions. Jo no em quedaré esperant l'aplicació automàtica de la llei electoral. Presentaré la meva candidatura formal per ser alcalde de Barcelona', ha dit.

books

-Jo- va dir un del rotllo, un cop el vaig veure com a una euga li ficava una vara a les orelles, burxant-la i fent-la patir… -Jo- va replicar un altre, -un dia el vaig atrapar quan a un cavall li omplia de sorra els ulls. -Doncs, així… ben fort! -Doncs, així… que es damni per mala ànima! -No podia fer altra fi… Però aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat va dir: -Minyons… potser no diríau el què dieu, si sabéssiu la història d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió i tot, si coneguéssiu les desgràcies que li han passades. Jo l'he conegut de jove, de bordegàs gairebé… Tot just sortia de la Santa Casa… perquè el pobre era bord, era bordet… Pujava tot flac, tot malaltís… i com era tan dòcil, tan benigne, en el veïnat del Poblet, feia llàstima a tothom… De tanta llàstima, li varen ensenyar de menar carro, a llavors de les obres del Bogatell. El xicot es va fer… es va reviscolar… es va fer home… Al cap d'anys, fins va enamorar-se d'una mossa del camp de l'Arpa i s'hi va casar. Aquell home ja no volia més ventura i es tenia per més ditxós que un rei… Quan va veure prenyada a la seva dona, no hi va cabre d'alegria. Jo me'n recordo com si fos ahir… Aleshores traballàvem a les muralles de Sant Pere, que les estaven enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin vist. Però… veu's aquí que un migdia, quan més distrets estaven contemplant-se, el cavall que menava ell, picat per mosques o no sé per què, alça de sobte les potes i venta cossa a la dona al mig del ventre… La dona cau estirada, sense donar senyals de vida… Hi correm tots, la posem sobre un baiard i la traginem corrents a casa seva…

mitologia

En la mitologia escandinava, Snotra (en nòrdic antic "intel·ligent") és una ásynja associada a la saviesa. Snotra només és esmentada a l'Edda en prosa, escrita al segle XIII per Snorri Sturluson. Els estudiosos han proposat diverses teories sobre les implicacions d'aquesta deessa. Al capítol 35 del llibre Gylfaginning de l'Edda en prosa, Hár proporciona descripcions breus de 16 ásynjur. Hár esmenta Snotra en tretzena posició i diu que Snotra "és sàvia i cortesa". A més a més, Hár diu que un home savi o una dona sàvia pot ésser anomenat snotr en honor de Snotra. Al llibre Skáldskaparmál de l'Edda en prosa, Snotra apareix en una llista que conté 27 noms d'ásynjur. Tret d'aquestes dues fonts, Snotra no apareix en cap altra font. Andy Orchad i Rudolf Simek afirmen que, ja que Snotra no apareix enlloc més a l'Edda en prosa, Snotra pot ser una invenció per part de Snorri. Orchad especula que, d'altra banda, Snorri podria haver tingut accés a una font perduda i que la poca informació que Snorri proporciona pot ésser derivada del significat del seu nom. Simek diu que Snorri pot haver-se inventat Snotra a partir de la paraula del nòrdic antic snotr ("intel·ligent") i "[la] col·locà juntament amb altres deesses insignificants." No obstant això, Simek també escriu que les deesses Snotra, Sága, Hlín, Sjöfn, Vár i Vör haurien de ser definides vagament com a figures que "haurien de ser considerades com a deesses protectores" que totes són responsables "d'àrees específiques de l'esfera privada i que, tot i així, es van fer diferències clares entre elles per la qual cosa són, en molt aspectes, similars a les matronae."