Datasets:

projecte-aina

/

CoQCat

like 2

books

-Què sé jo! Paper retallat? -No… Senyorets… no toquin cap figura. Tu, vailet: que tens la vista als dits?- afegeix don Gaietano ajudant a renyar a son amic el pessebrista. -Doncs digues: què et sembla, la neu? Però bah!, no ho endivinaries: ja t'ho diré, mes no ho diguis.- I, encomanant el secret com a tots els que hi han anat diu, baixant la veu: -Cotó fluix. -I aquest vapor… Què és, el fum? -Esca mullada- continua amb el mateix. -I ara veuràs la màquina que el fa anar- I alçant la punta del cobretaules, mostra un pobre limpiabotes llogat per fer rodar un tornet que posa en moviment aquella i altres joguines. -Si haguessen vingut una mica abans. haurien vist rajar la font que hi ha en aquell riu gelat. Ja veuran, esperin una miqueta.- El senyor Aleix desapareix i al poc temps se sent xiular un canti que es buida i comença a rajar, d'entre dos trossos de suro, un rajolinet com un fil d'empalomar. A tot això el temps passa; els nous convidats empenyen per entrar. La senyora de la casa ja no sap quina conversa tocar per entretenir als que esperen. Les filles de D. Aleix s'entretenen al davant tocant el piano i fent tertúlia amb els amics de més confiança. Les de D. Gaietano no es cuiden més que dels seus xicots.

mitologia

Les valquíries, de l'antic alemany Walkyrien, són uns dels personatges femenins més importants de la mitologia escandinava. Les Valquíries eren filles d'Odin i les comandava la deessa Freia. Eren unes guerreres belles, verges i d'una gran fortalesa, amb la capacitat de guarir qualsevol ferida, i la missió d'acompanyar al Valhalla els herois caiguts en la batalla. Allí els atenien servint-los hidromel i delectant-los amb la seva bellesa. En algunes llegendes es diu que podien transformar-se en cigne. La més famosa és Brunilda (Brunhild significa guerrera bruna en alemany antic) gràcies a l'obra de Richard Wagner, Der Ring des Nibelungen. Era la reina de les Valquíries i la seva força era superior a la d'una dotzena d'homes. Altres valquíries mencionades en relats i llegendes són Mista, Rista, Hilda, Thruda, Sigrún, Hlök, Herfjotern, Ragyd, Gud, Skogul i Hrund. D'entre totes, la més bella era Hnos. Habitualment vivien a Wingolf, al costat del Valhalla.

books

L'Adelaida, segurament, devia estar apariant la seva persona per dormir. La toilette nocturna, científicament complexa, no devia pas ésser acabada: tot just devia haver tingut temps de llevar-se el vestit i de restar en roba de cambra. L'aigua de les ablucions devia escalfar-se en un fogonet d'alcohol. A estones creia oir un trepig mesurat, i veia talment, l'Adelaida anant del tocador al lavabo, descloent estris i ampolletes, fent-se friccions i untaments. Coneixia de memòria totes les incidències d'aquesta hora íntima: feia sis mesos que la presenciava del seu llit estant. Li causava més pena que goig. L'Adelaida tenia el do lamentable de convertir en feixuga litúrgia els seus actes més frívols: la sal i la mel li eren estranys. Una veu, voluntàriament apagada, tragué En Llucià d'aquella evocació consirosa. -Pst!… Pst!… Era l'Eulàlia, recolzada en l'ampit de la seva finestra: en la foscor, blanquejava suaument el seu rostre, els seus braços i la clara brusa que duia. -Què fas, aquí, a aqueixes hores?- li digué En Llucià de baix en baix. -Prenc la fresca per llevar-me la sofocació. Ja ho saps: oi?

books

No cal que insisteixi sobre la meva amistat amb en Víctor. En parlar de la Maria de la Mercè, afirmo sincerament que sols una justificada admiració de la seva bellesa va inspirar les nostres cordials relacions. Aquí el punt més flac és el que fa referència a la Lluïseta. Aquesta donzella no era pas despreciable per al que podriem dir-ne una combinació matrimonial, i em sembla naturalíssim que algú pensés de mi: -Aquest va directament. a apoderar-se del cor de la Luïseta. Abans s'ha afirmat que la Lluïseta era una noia desconcertant, una barreja de cosa viva i cosa dissecada. Això no és res extraordinari. Si anem a mirar, la majoria de les donzelles que coneixem, si fa o no fa pateixen d'aquest mal. Jo no tinc la pretensió d'endevinar en un moment la complicada psicologia de les persones, i totes les coses que fins ara he dit de la Lluïseta no són sinó primeres impressions: a mesura que passaren els dies en el nostre comú sojorn estival, s'anà definint el concepte que jo em formulava sobre aquesta noia, i, ara que han passat els anys, puc parlar-ne amb tota imparcialitat. La Lluïseta no era una noia comunicativa: donava la impressió de ser una persona callada, fins parada. Anava amb les altres donzelles, i mai feia el primer paper, ni el segon: es tenia de mirar molt, per veure-la, Però els ulls pacients i una mica fins podien copsar un detall en el vestit, un graciós esborifament a la cabellera o un tremolar indecís a les parpelles, que la feien superior a totes les noies que la voltaven; i aleshores, encara que un no volgués, solament veia la Lluïseta. D'això, estic segur que ella no se n'adonà mai, com no se n'adonaren les senyores de la colònia; i, si alguna de les seves amistats efímeres va adonar-se'n (em refereixo a les femenines), suposo que s'ho callaria prudentment. Fora del que he dit abans, res extraordinari percudia en la seva figura: tenia una mica de tot; no hi havia en ella cap contrast violent; tot s'unia, es fonia i s'harmonitzava d'una manera tranquila. Pel que fa referència a les nostres relacions, estic segur que no vaig estimar-la mai. Ara bé: els més grans esdeveniments depenen a vegades d'una casualitat, d'una circumstància insignificant. Alguna d'aquestes circumstàncies insignificants, ¿es presentà entre la Lluïseta i jo? Em guardaré prou de negar-ho. Ara recordo un fet, i el contaré tan bé com sàpiga.

vilaweb

El batlle de Tortosa, Ferran Bel, votarà per mantenir el monument franquista en la consulta que es farà dissabte. L'objectiu és, segons ha dit, reinterpretar i contextualitzar el monument amb l'objectiu de promoure la memòria històrica i la pau. També ha avançat el posicionament de la resta de regidors del grup municipal de CiU. Així, cinc regidors més votaran per l'opció de mantenir-lo i reinterpretar-lo, i els altres dos es posicionaran per la retirada i posterior museïtzació del monument. D'aquesta manera, dels dotze regidors que integren actualment el govern municipal, després de la recent incorporació d'ERC, sis es posicionen a favor del manteniment i reinterpretació i els altres sis ho faran per la retirada. Bel ha recordat que, independentment dels posicionaments del govern municipal, el més important és el compromís per treballar i materialitzar al més aviat possible el resultat de la consulta. Ja ha advertit que no serà de manera imminent perquè s'haurà de fer el corresponent projecte de l'opció guanyadora i iniciar tots els tràmits pertinents per poder materialitzar-ho. La data i pregunta de la consulta es va pactar pels grups municipals de CiU, ERC, Movem Tortosa i PSC, i només el PP i la CUP van quedar-ne al marge. Pel que fa a la pregunta, el text acordat és el següent: ‘En relació al monument a la batalla de l'Ebre, que va inaugurar el general Franco l'any 1966, que creu que l'Ajuntament de Tortosa ha d'impulsar?‘. Les dues opcions que podrà escollir la ciutadania són, o bé retirar-lo i museïtzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau, o bé mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau. La celebració de la consulta es farà en horari de nou del matí a vuit del vespre. Es podrà votar en onze col·legis electorals del municipi, un en cada poble i sis més dins de la ciutat. S'ubicaran als barris de Ferreries, Remolins, Sant Llàtzer, Temple, Grup el Temple i Centre. D'acord amb la Llei de Consultes no referendàries, podran votar totes aquelles persones empadronades al municipi a data 31 de desembre de 2015 i que tinguin 16 anys complerts el dia abans de la data de la consulta. Aquesta és la primera consulta que es fa al municipi de Tortosa en el marc del desplegament del Reglament Municipal de Participació Ciutadana.

bios

Teresa Romero Domingo (Terrassa, 19 de març de 1883 – Barcelona, 1974) va ser una pintora catalana autodidacta. Es dedicà especialment als temes florals que destaquen pels colors molt agosarats. Artistes com Celso Lagar, Torres-García, Sunyer (qui va pintar el seu retrat el 1912), Vancells, entre altres, passaven sovint per la casa familiar quan ella era molt jove. Tots ells possiblement influïren en la seva vocació artística, encara que el seu pare deia sempre que un esperit errant d'un pintor oriental havia entrat en el cos de la seva filla. A Terrassa va exposar a les Galeries Alavedra (1918), a les Estruch (1931), als Amics de les Arts (1917 i 1933) i a la Sala Pere Sabater. A Barcelona ho va fer a les Galeries Laietanes (1917-1920-1924 i 1925), a les Dalmau (1920 i 1924) i a la Sala Parés (1924-1925), regentada a partir d'aquest darrer any per la família Maragall. Sembla que el 1920 va participar en el Saló d'Artistes Bascos de Bilbao. També va participar en l'Exposició d'Art de Barcelona de 1918, dins la secció del Cercle Artístic de Sant Lluc, amb quatre obres (Flors i fruites, Bodegó rosa, Mimosa i Nina amb flors) i a la del 1921, dins la secció del Reial Cercle Artístic (Flors i Jardí). L'any 1927 exposava de nou a la Sala Parés en el marc d'una exposició col·lectiva dels Amics de les Arts de Terrassa. Joan Llongueres, Pere Prat Ubach i Joan Santamaria de Terrasa li van fer bones crítiques i Josep M. Junoy la qualificava d'artista naïf. En canvi, Feliu Elias li va recomanar que abandonés la pintura i es dediqués a labors femenines com el crochet. Malauradament, el seu pas per la pintura va ser breu. Fou també una dona d'idees progressistes dedicada a l'activitat política; el 1934 presidia el grup femení d'Esquerra Republicana de Catalunya. Segons el diari d'Esquerra Republicana de Terrassa, L'Acció, el 7 de gener de 1934, al Saló de Festes de Fraternitat Republicana, es va sortejar, entre altres obres donades per diferents artistes, un quadre d'ella a benefici del Segell «Pro-Infància». Posteriorment, en plena Guerra Civil, el 1938, va ser empresonada a València i des de llavors va desaparèixer de Terrassa; viuria a Vallvidrera i posteriorment a Barcelona. Segons la seva besneta, l'escultora Eva Solà, Teresa Romero ajudà el seu marit, el crític i pintor Joan Solà i Mestres, a realitzar els primers documentals feministes del país. Teresa Romero va morir a Barcelona el 1974; està enterrada en el cementiri de Montjuïc. El 1975, l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va exposar tota una sèrie d'obres d'ella en una mostra titulada Sis Pintores Catalanes, de la qual es va editar un senzill catàleg. De família republicana, laica i afeccionada a les pràctiques espiritistes que, posteriorment, derivarien cap a la teosofia. El pare, d'origen aragonès, Bonifaci Romero Vallejo (1861-1926), era un popular sastre, col·leccionista d'art. La mare, Lluïsa Domingo Mauri (1862-1920), era filla de Josepet dels Campos, un dels promotors del Teatre del Retiro de Terrassa. El 1904 es va casar amb Joan Solà Mestres, un dels pioners dels món del cinema a Catalunya i, segons consta en alguns catàlegs d'exposicions de l'època, el matrimoni es va instal·lar al carrer de Sant Pere, 47, de Terrassa. El seu únic fill, Xavier (1906-1972), va ser agutzil de l'Ajuntament destituït en la postguerra. Era neta de Josep Domingo Casanellas, el primer exhibidor cinematogràfic de Terrassa. El Museu de Terrassa conserva obra d'aquesta pintora.

vilaweb

Vist per sentència el judici contra l'empresa Vector Ronda, un dels principals operadors de llicències VTC i controlada per la multinacional Cabify, per acomiadar un treballador una volta va denunciar les seves condicions laborals davant Inspecció de Treball. A la sortida de la vista, l'advocat del Col·lectiu Ronda i representant del treballador acomiadat, Nacho Parra, ha explicat que han demanat la nul·litat de l'acomiadament en entendre que va ser fruit d'una represàlia i, per tant, d'una vulneració flagrant dels seus drets fonamentals. ‘Cansat de treballar més de 12 hores i dels descomptes injustificats a la seva nòmina va denunciar l'empresa i al cap de dos dies el van acomiadar', denuncia Parra. També han intentat demostrar que Vector Ronda va acomiadar més de trenta treballadors en un període de dos mesos vulnerant el protocol especificat quan es tracta d'un acomiadament col·lectiu. L'advocat Nacho Parra destaca que, ‘malauradament', aquest cas és un més dels que demostra l'ús fraudulent de les relacions laborals per part d'aquestes empreses d'economia col·laborativa que sostenen tot el seu model de negoci precaritzant les condicions laborals ‘de persones especialment precàries' amb jornades laborals de més de dotze hores, sous que ronden els mil euros mensuals i descomptes en nòmina per no complir determinades normes de funcionament imposades per Uber o Cabify, en aquest cas. En el cas jutjat aquest dimecres, el conductor va informar el passat 23 de febrer de 2018 a l'empresa Vector Ronda que la grua s'havia endut el seu vehicle i que, tot i acceptar que la multa l'havia de pagar ell, sol·licitava que li descomptessin de la següent nòmina les despeses per retirar-lo i la multa corresponent i que li donessin un altre vehicle per seguir amb la seva jornada laboral i així no incórrer en penalitzacions addicionals per no assolir els objectius de facturació mensual fixats per l'empresa. El treballador denuncia que tot i les seves demandes, l'empresa no li va proporcionar cap vehicle en els dos dies següents el que el va obligar a dirigir-se a Inspecció de treball per denunciar els fets així com altres incompliments laborals per part de Vector Ronda. El mateix dia, Inspecció de Treball es va adreçar a l'empresa per reclamar explicacions sobre la denúncia efectuada pel seu empleat i, tan sols dos dies després, el 28 de gener, Vector Ronda comunicava al conductor denunciant el seu acomiadament disciplinari. Segons l'informe d'Inspecció de Treball, ‘l'empresa Vector Ronda aplicava als seus treballadors descomptes salarials com a conseqüència de les penalitzacions aplicades per l'empresa principal, en aquest cas Cabify, per incompliments de les seves directrius repercutint directament aquest cost sobre els mateixos'. Unes penalitzacions que, en alguns casos, feien que el sou del treballador, que normalment superava per poc els 1000 euros, quedés per sota del sou mínim. Segons l'advocat, les penalitzacions podien ser perquè els conductors rebutgessin algun dels serveis que els assignava l'aplicació o perquè estiguessin desconnectats durant més temps del permès, entre d'altres. Unes sancions, ha afegit, que no estan contemplades al conveni col·lectiu d'empreses d'autotaxi i lloguer de vehicles amb conductor. Sobre els motius de l'acomiadament, Parra explica que en aquest cas i en la majoria de la trentena que es van produir en uns dos mesos es justificaven per no haver superat el període de prova quan la pràctica totalitat de treballadors afectats provenien de l'empresa Yirmi UC Fiesta Omnibus, també present al judici. D'aquesta empresa van passar a Vector Ronda després de signar la baixa voluntària, el que suposava, de facto, haver superat amb escreix el període de prova. Per la seva banda, l'advocada que representava Vector Ronda ha reclamat que es desestimi la sentència de nul·litat perquè no han quedat demostrades les acusacions del treballador acomiadat. En aquest sentit, ha insistit que l'acomiadament pot ser considerat procedent o improcedent, però mai nul. Ha negat que les jornades siguin de 12 hores o més i que el conductor fos acomiadat per haver presentat una denúncia a Inspecció de Treball. L'avocada ha reconegut que entre les empreses del sector de les VTC hi ha molt intercanvi de treballadors però ha negat que formin part d'un mateix grup assegurant que són competència tot i treballar pel mateix client.

bios

Raquel Garcia i Ulldemolins (Barcelona, 19 de febrer de 1972), coneguda com a Raquel Gu, és una il·lustradora, traductora, autora de còmic i d'humor gràfic catalana. Llicenciada en Filologia Anglesa, va treballar com a editora a Salvat fins al 2008 i després es va establir pel seu compte. El seu primer llibre es va publicar el 2011, Canallades, tot el que sempre has sospitat dels nens i ells mai no t'explicaran, amb pròleg de Carles Capdevila. Ha col·laborat amb treballs d'il·lustració, humor gràfic i articles en premsa i televisió, en mitjans com JotDown, TV3, Núvol, Principia, National Geographic, Time Out i editorials com Edebé i Santillana. A TV3, participa a Els matins com a comentarista i també fa il·lustracions en directe. Ha estat il·lustradora de portades de llibres, entre quals destaca el disseny de la coberta del llibre Tombuctú de Paul Auster a l'editorial Quintetos. Ha col·laborat al blog de divulgació científica Mati y sus mateaventuras juntament amb la matemàtica i divulgadora científica Clara Grima. El blog va ser guardonat amb el premi bitàcoles 2011. El 2014, va participar en l'antologia Enjambre de l'editorial Norma, creada amb obres d'autores espanyoles de còmic. A més, ha treballat en altres àrees dins de la il·lustració, com per exemple, en llibres infantils. La seva primera obra en aquest gènere va ser Dracàleg, un catàleg de dracs i dragones d'Ediciones B el 2015. La seva última obra Estic estupenda! de l'editorial Angle, publicada el novembre de 2017. Va ser una de les sis autores, entre les quals estaven Carla Berrocal i Ana Belén Rivero, que van participar en l'exposició sobre el treball de Núria Pompeia a la Biblioteca Ignasi Iglésias-Ca Fabra, durant el període 2017-2018.

books

El comte, enardit per l'engrescament del jove, començava també a engrescar-se. Ja veia en Biel convertit en cap de família, amb un parell de mossos a les seves ordres, dirigint els treballs que convertirien en fecundes les terres ermes que l'enrondaven, criant bestiar de tota mena per engruixir el guany, predicant amb l'exemple l'amor a la terra. Una gran confiança s'apoderava del senyor, que veia en els braços nervuts, en les mans cepades, en les espalles fermes del minyó, la vera imatge de la força i de la voluntat. -Va bé. La cosa marxa. Ja em sembla que us veig passant la mà per la cara als pagesos de tots aquests volts. No n'hi ha cap que tingui la vostra empenta. El que cal és aguantar ferm. Fins ara, que heu estat un miserable, us heu vist escarnit de tothom; però ¡ai de vós el dia que arribeu més amunt que l'altra gent!… Ja podeu comptar que aquesta girada que heu fet per canviar de ruta, no us servirà de res, i tornareu a ser l'ase dels cops. -No serà si a Déu plau. -Pel cas que això sigui, proveiu's de paciència i arrapeus's a la sotana del rector: no fos que tornéssiu a fer una atzagaiada com la del Picotí. En Biel va tornar-se vermell com el cor de la síndria. Però, revenint-se de sobte, va dir, amb certa solemnitat:

books

-Papà!… -¿I ta mare doncs? -Mamá!… -¿Quants anys tens? -Sí, senyor, doncs. -¿D'on ets? -De casa. -¿On és la teua casa, maco? -Sí senyor!… En la sala sonà una riallada general entorn d'aquell nen ventrut, que es mamava'l dit, tot seriós, i de tant en tant ensumava una candela que li arribava als llavis. I van anar-se'n cap a la sala dels homes. I damunt l'agonia lenta del geperut veï que tothom coneixia, no hi va caure cap més riallada. Ja són amb els homes. Els llits resten plens de capells. Ara hi entra el metge. I per damunt les ànimes retudes dels malalts s'hi extén l'esperança, la dolcesa del consol… I totes les cares esgrogueïdes i demacrades s'il·luminen amb un bell somriure.

vilaweb

El Tsunami Democràtic ha aconseguit d'aturar el partit entre el FC Barcelona i el Reial Madrid al Camp Nou durant dos minuts, en l'acció que completa un cicle de tres mesos de mobilitzacions arran de la sentència del judici contra el procés. Ho ha fet llançant una multitud de pilotes grogues de les grades cap a la gespa. Les pilotes, que duien escrit el lema ‘Spain, sit and talk', finalment han estat retirades. Abans del partit, s'han desplegat pancartes amb aquest mateix lema i s'ha cridat ‘Llibertat presos polítics'. Durant els primers minuts del partit, alguns afeccionats han llançat pilotes inflables grogues espontàniament, però no ha estat fins a la segona part quan s'ha fet aquesta acció, que s'ha pogut veure per televisió, per bé que la realització ha mirat d'amagar-ho allunyant la imatge. El Tsunami Democràtic ha explicat, en un comunicat, que l'acció havia estat pensada en diverses fases. L'objectiu de la primera fase era d'acaparar el focus mediàtic i fixar el lema ‘Spain, sit and talk', cosa que considera que s'ha assolit amb èxit. La segona fase de l'acció volia que el lema fos present a les grades. ‘Dues grans pancartes, centenars de milers de persones amb cartolines i desenes de llançadors de pilotes grogues han fet veure i sentir el lema a tot el món, tot i la censura', han dit. Segons que han explicat, aquesta segona fase havia d'anar reforçada amb una acció que no ha funcionat per l'actuació de la policia: ‘Tsunami no posa excuses', han dit en el comunicat difós per les xarxes. Tanmateix, valoren positivament l'acció i diuen que ‘la gent no ha fallat'. Durant el partit i després, al voltant de l'estadi, els Mossos d'Esquadra han disparat bales d'escuma i alguns manifestants han fet barricades i han cremat contenidors. Alguns altres han provat d'entrar al Camp Nou i hi ha hagut moments de tensió entre assistents i policies dins l'estadi. Hi ha hagut cinc detinguts i vint-i-una persones ateses pel sistema d'emergències. Abans del partit, agents de seguretat del Barça han requisat caretes de Messi i han escorcollat els entrepans dels afeccionats. Alguns també han denunciat que els havien requisat la pancarta que deia ‘Spain, sit and talk'. La indignació s'ha fet palesa i s'han sentit crits de ‘Bartomeu dimissió'. Recupereu ací el minut a minut de l'acció del Tsunami Democràtic:

bios

Eulàlia Escuder (1808-1868) fou una empresària catalana, Fabricant de la seda. Va néixer a Barcelona, filla de Joan Escuder i Eulàlia Fàbregas. Era bondadosa, treballadora, ordenada i estava dotada d'una gran vivesa. Educada dins de la doctrina cristiana, i seguint les màximes d'urbanitat de les bones senyoretes, es va formar entre telers, mirant com la seva mare ajudava al seu pare a nuar fils i a vendre mocadors de seda. El 1831 es va casar amb Ramon Vilumara, també veler, és a dir, seder, vidu amb dues criatures petites. Després d'una etapa de crisi social, arriba l'època del desplegament econòmic i es forma l'estructura industrial del país. Eulàlia Escuder es fica de ple dins de la dinàmica empresarial. La seva sensibilitat i capacitat innovadora fan augmentar les vendes i obren dues noves fàbriques. Porta els comptes, organtiza la fàbrica i ajuda les aprenentes. Hi estableix una bona relació personal i professional. És un nou model d'humanismes, que contrasta amb el de l'empresariat de l'època. I alhora obre camí a un nou model de dona, allunyada del món de les aparences i de la frivolitat de l'estereotip de classe. La fàbrica té caliu humà. L'escriptora Dolors Monserdà i Vidal va publicar l'any 1904 la novel·la La Fabricanta, en la qual la protagonista està inspirada en la vida d'Eulàlia Escuder. La Fabricanta reflecteix la voluntat d'incorporació de les dones, a partir de la seva capacitat intel·lectual, a la vida empresarial de la segona meitat del segle XIX de Barcelona. La Fabricanta no va tenir fills però va deixar en herència l'esperit humanista i creatiu a la recerca de la formació, on s'inspiren les millors escoles de negocis i disseny actuals de Barcelona.

mitologia

Panticapea (en llatí Panticapeum, en grec antic Παντικάπαιον o Παντικαπαία) era una important ciutat grega de Bòsfor Cimmeri proper a l'entrada del Palus Maeotis (Mar d'Azov), a la desembocadura del riu Tanais. El seu nom derivaria del riu Panticapes segons Esteve de Bizanci, però això sembla un error, ja que aquest riu (esmentat per Heròdot) no era a la mateixa zona i la ciutat no era a la vora de cap riu. Segons Flavi Arrià era a 60 estadis del lloc on el riu arribava al mar. Bizantí diu que segons la tradició la ciutat la va fundar un fill d'Aetes, que va rebre el districte del rei escita Agaetes, però se sap que en realitat era una colònia de Milet, una de les primeres fundades a la zona segons Estrabó, sense data de fundació coneguda però que probablement estigué entre el 541 aC i el 481 aC. Ammià Marcel·lí l'anomena la mare de totes les ciutats milèsies al Bòsfor. Els grecs relacionaven el nom de la ciutat amb el deu Pan, la figura del qual i la de Sàtir apareixen a les seves monedes, però el nom probablement era escita adaptat a la forma grega. Panticapea va ser la capital dels reis del Bòsfor Cimmeri. El seu port era Teodòsia o Theudosia. Justinià I en va restaurar les muralles. Durant el període romà d'Orient la ciutat va agafar el nom de Bosforus o Bosforos que ja abans se li donava ocasionalment i encara modernament els habitants de Kertx l'anomenaven Bospor. A l'edat mitjana els genovesos l'anomenaven Pandico o Pondico però també com Bospro o Vospro. Estrabó diu que la ciutat estava situada en un turó de 20 estadis de circumferència, totalment cobert d'edificis per totes bandes. Cap a l'est hi havia un port amb un moll apte per trenta naus, i també una ciutadella. A la moderna ciutat, a l'anomenat turó de Mitridates i rodalia, s'han trobat restes d'edificis, i túmuls rodons amb nombroses obres d'art; els túmuls dels reis, a la muntanya anomenada Altun-Obo (muntanya daurada) descobert el 1832, són els principals. Altres túmuls s'han trobat a diversos llocs de la zona tots considerats de molta importància per la història antiga del país.

mitologia

El Hoodoo o Voodoo de Nova Orleans és una forma de màgia utilitzada per la població afroamericana del sud dels EUA Aquesta màgia, també coneguda com a encanteri, inclou la tradició de la pràctica de màgia que es va desenvolupar a partir del sincretisme d'un nombre de diferents cultures i tradicions màgiques portades des d'Àfrica. El Hoodoo incorpora pràctiques tradicionals de diverses religions com les religions tradicionals africanes, pràctiques dels indígenes d'Amèrica, tradicions d'alguns països d'Europa i pràctiques màgiques de grimori. Si bé les pràctiques populars com el Hoodoo són fenòmens culturals, la qual cosa és especialment innovador en aquesta tradició és la "extraordinàriament eficaç utilització de figures bíbliques," en les seves pràctiques i en la vida dels seus practicants. La paraula Hoodoo va ser documentada per primera vegada en anglès nord-americà en 1875 i va ser classificada com un nom o un verb transitiu. El Hoodoo, és sovint utilitzat per descriure un encanteri o poció, però també pot ser utilitzat com un adjectiu per descriure a un practicant. Alguns sinònims regionals per Hoodoo són: invocació, encanteri, o bruixeria. No són tots sinònims, no obstant això. Per exemple, bruixeria com a sinònim és problemàtic, en el sentit que pot implicar un judici moral negatiu sobre la pràctica del Hoodoo, o pot ser confós amb la contemporània religió Wicca. D'altra banda, es considera que un metge Hoodoo no s'ha d'entendre com un rootworker, si ell o ella no utilitza les arrels i les herbes en les seves pràctiques màgiques. Per tant, el rootwork (treball d'arrel) pot entendre's com una subcategoria o un tipus de pràctica del Hoodoo.

books

-Té raó; si acàs, enviï-me'l, i se'n podrà endur la ratera, que ja no ens serveix. -Bé; doncs un dia d'aquests… -Sí, vagi'ns a veure. ¿Per què no ve tot un vespre? Porti la mitja, Ai! Ara que dic de mitja, vatualisto! Volia comprar un mocador de cotó… d'això baratet, perquè, filla, tot costa els ulls de la cara, i cada dia els guanys són menos que, (ja ho diu en Tòful) no sé a què arribarem. -No me'n parli, ja ho pot dir. Miri: a casa ningú malgasta, i… -Què em dirà, santa cristiana? ¡Ai, Déu la faci bona!… Miri: ahir vespre vaig voler comprar un pagellet, petit com… què li diré jo, ara? Calli… un quart d'una! Però, Senyor, com passa el temps… Me'n vaig, Anem, vingui'm a veure. Estigui boneta. Recados.

mitologia

En la mitologia grega, Rea (en grec antic Ῥέα), és una de les titànides, filla d'Urà i Gea. Representa la Terra, però el seu abast és més reduït que no pas els de la seva mare Gea. Casada amb el seu germà Cronos, Rea infantà la tercera generació de déus, però no sense problemes, ja que Cronos havia decidit menjar-se tots els fills per tal que ningú el destronés, igual que amb ell va fer el seu pare. Al final Rea, cansada que Cronos es mengés els seus fills, substituí el seu fill Zeus per una pedra, la qual es menjà Cronos pensant-se que era el seu fill. Ja adult, Zeus va lluitar contra el seu pare i el va derrotar. Rea va ser mare, entre d'altres, dels déus Hestia, Posidó, Zeus, Hera, Demèter i Hades, els anomenats déus de l'Olimp. Segons Homer, Rea és la mare dels déus, no una mare universal com Cíbele, la Gran Mare frígia, amb qui més tard se l'identifica. El seu lloc original de culte estava a Creta. En temps històrics, la semblança de Rea i la Gran Mare asiàtica, Cíbele Frígia, era tan evident que els grecs van fusionar les dues dees: explicaven que havia abandonat la seva llar original a Creta i havia fugit a les terres inexplorades d'Àsia Menor per escapar de la persecució de Cronos. També hi hagué una versió oposada, i és probablement cert que els contactes culturals amb el continent portessin a Creta el culte de la Gran Mare asiàtica, la qual es convertiria en la Rea de Creta. En la mitologia grega, el símbol de Rea és la lluna; en la romana, el seu símbol es coneixia com el lunar. També en tenia d'altres com el cigne, per ser un animal delicat, i dos lleons, suposadament els que estiraven del seu carro. Viccionari

mitologia

Hipòlit (en grec antic Ἱππόλυτος), segons la mitologia grega, era fill de l'heroi tebà Teseu i de la seva muller Hipòlita, reina de les amazones, o, potser, fill d'Antíope, germana d'Hipòlita. Hipòlit era molt bon caçador i auriga, devot d'Àrtemis, deessa de la caça. Menyspreava totes les dones i, quan la seva madrastra Fedra se'n va enamorar, rebutjà les seves insinuacions. Desesperada, Fedra es va suïcidar i deixà una nota acusant Hipòlit d'haver volgut violar-la. Teseu, creient que el seu fill era culpable, invocà son pare Posidó, déu del mar, perquè castigàs a Hipòlit. Quan el jove conduïa el seu carro a prop de la costa, Posidó envià un monstre marí que espantà els seus cavalls, que corregueren desbocats, per la qual cosa el carro s'estavellà i es va fer bocins. Ferit mortalment fou dut a son pare, qui havia sabut per Àrtemis que el seu fill era innocent. Quan Hipòlit morí s'havia reconciliat amb son pare. També s'explicava que Àrtemis havia pregat a Asclepi que tornés la vida al jove, i així es va fer. La deessa va dur Hipòlit immediatament a Itàlia, al seu santuari d'Arícia, a la vora del llac Nemi, on se la coneixia com a Diana. Hipòlit es va identificar amb el deu Virbi, company de cacera de Diana.

bios

Josefina Solsona i Querol (Barcelona, 12 de setembre de 1907 – Barcelona, 22 de novembre de 1960) va ser una escriptora catalana que va utilitzar també el pseudònim de Cecilia Beltran. Era filla dels targarins Felip Solsona i Bastús i Teresa Querol i Querol, establerts a Barcelona, on Josefina Solsona estudià Periodisme. Participà de l'eclosió cultural i narrativa que es visqué en les decàdes dels anys vint i trenta i esdevingué autora de novel·la sentimental, infantil i juvenil, i col·laboradora en premsa escrita. Va iniciar-se amb col·laboracions en publicacions com Las Noticias (1921-27), on va escriure articles i narracions en castellà, en la revista mexicana Abside, en la Crònica Targarina -on l'any 1928 publicà un dels seus primers contes, Marcel-, a la secció infantil de la publicació En Patufet de Barcelona (1931 – 1938), ja en català, i també per al setmanari Atalaya. El maig de 1928 aparegué el primer número de l'Arxiu de les tradicions populars, que iniciava la recerca i divulgació del folklore català, i Solsona hi participà amb l'aportació d'una cançó de la tradició oral. El 1933 va publicar dues novel·les romàntiques: L'hora d'en Lluís i L'encís blau a la "Biblioteca Gentil". Després, durant la postguerra i am la prohibició de la llengua, va publicar narracions, peces teatrals i contes infantils en castellà, com Alberto (1943) i Eulalia (1950, amb il·lustracions d'Antoni Batllori i Jofré) o La dulce Julieta (1944). Va escriure també novel·les per a joves que inclouen Los alegres cacharreros (1943), Los caballeros de Santa Clara (1944), Las vacaciones de Agustín (1944) i Cuando Agustin se Ilamo Pedro Claver (1946), totes amb il·lustracions de Joan G. Junceda. Els anys cinquanta va col·laborar també en la revista infantil en català Els infants, que evitava la prohibició del català, amb una suposada edició a Andorra. Solsona també va escriure diverses obres teatrals com El misteri de ca l'encantat (1950), que va ser representada al teatre Romea de Barcelona, i Maritza (1952), que no es va arribar a estrenar. Va deixar dues obres teatrals inèdites: A mitja llum i El cisne de Lohengrin. Va traduir l'obra de l'autor antifeixista italià Augusto de Angelis al castellà, en concret les novel·les Il misterio di Cinecittà i Un alfiler en el corazón.

bios

María Ángeles Rivas Ureña (Targist, Rif 1935 - Barcelona 1994), fou una activista social espanyola. Va néixer en una família nombrosa, als cinc anys ja venia als mercats, però va estudiar d'amagat del seu pare. Amb la complicitat de la mare, de jove va marxar a Melilla i va obtenir matrícula d'honor al primer curs dels estudis de comerç. Es va casar als 22 anys i va viure a Casablanca, on va néixer la seva filla, i a Suïssa, on es va quedar embarassada del segon fill. Després de tornar a Casablanca es va separar i l'any 1968 va emigrar a Barcelona. Va viure en pensions amb dret a cuina fins que es va instal·lar a Nou Barris, on va centrar la seva activitat veïnal, especialment al barri de Canyelles (Nou Barris). La construcció d'habitatges i d'un barri dignes per a la gent treballadora van ser els eixos principals de la seva acció comunitària. Va encapçalar moltes mobilitzacions per millorar aquests barris, des de la lluita contra les expropiacions a la Guineueta Vella i el traçat del segon cinturó de ronda fins a la consecució d'habitatges nous a Canyelles. El seguiment i el control de qualitat de les obres es va organitzar des de l'experiència femenina i es va aconseguir modificar els plànols perquè els safareigs s'ubiquessin a la galeria i no a la cuina. El control popular dels afers públics va ser la seva guia. Va posar en joc la convicció que tot el que és personal és polític i va contribuir al fet que les responsabilitats assumides històricament per les dones transformessin els espais públics i que aquests parlessin en femení. L'any 1971 va ser detinguda en una manifestació i el 1975 en una assemblea, suspesa per la policia, a Nou Barris, on es debatia sobre el control dels preus dels aliments. El 1976 va participar en les primeres Jornades Catalanes de la Dona. Va treballar en feines molt diferents: amb infants, de dependenta, etcètera, també fora de Catalunya. La seva vida mai no va ser fàcil. Poc abans de morir, el 1996, liderava unes protestes per tal de reobrir un menjador benèfic al qual ella també anava. L'Associació de Veïns i veïnes de Canyelles va vetllar el cos de la seva primera presidenta. L'any 2004 el districte barceloní de les Corts va inaugurar la convocatòria del Premi per la Igualtat de les Corts: M. Àngels Rivas Ureña, amb l'objectiu de promoure propostes culturals de joves creadores. L'Ajuntament de Barcelona li va dedicar un carrer el 2010.

mitologia

Santa Valèria de Ravenna o de Milà va ser, segons la tradició, la muller de sant Vidal de Ravenna i, com ell, màrtir cristiana i venerada com a santa. No obstant això, no va tenir existència real: la seva història es va crear arran del trasllat de les restes de sant Vidal de Bolonya a Ravenna en 409, ordenat per Gal·la Placídia. Com que van arribar amb les dels sants Gervasi i Protasi i es van col·locar juntes, amb el temps es va creure que hi havia una relació entre els dos sants nens i Vidal. A partir d'aquí, oblidat ja el veritable origen, es va elaborar una llegenda que expliqués aquesta relació, fent Vidal pare dels altres dos màrtirs i Valèria, l'esposa del primer i mare dels nois. Segons aquesta llegenda, Valèria era una dona de Milà que, casada amb Vidal de Ravenna, va tenir dos fills, els sants Gervasi i Protasi. Tots van ser batejats pel bisbe de Milà sant Gai. Durant les persecucions contra els cristians, probablement les de Dioclecià, en començar el segle iv, els soldats van capturar sant Ursicí de Ravenna; Vidal, cristià ell mateix, el va animar a afrontar l'execució i es va descobrir que també era cristià i va ésser mort. Valèria hi era present i va prendre el cos del seu marit per sebollir-lo a Milà. En el camí cap a aquesta ciutat, va ésser capturada per uns bandolers pagans, que la volgueren obligar a adorar el seu déu: en negar-s'hi, fou morta. La festa de Santa Valèria és, com la de Sant Vidal, el 28 d'abril. Quan les seves restes van arribar a Ravenna, s'hi va edificar la Basílica de San Vitale, sobre el suposat lloc del seu martiri.

vilaweb

Govern i comuns avancen en la negociació del pressupost del 2020, sobretot en aspectes com la fiscalitat, i més concretament el tram autonòmic de l'IRPF i les successions. Així n'han informat avui fonts de les dues parts a l'agència ACN. Sense donar massa detalls, l'executiu català assegura que la idea és reduir la pressió fiscal per a les rendes més baixes i augmentar-la per a les rendes altes. En una entrevista a RAC-1, la batllessa de Barcelona i dirigent dels comuns, Ada Colau, ha confirmat que hi ha avenços, però ha pressionat també perquè pugui tirar endavant també el pressupost de l'Ajuntament de Barcelona. Ahir hi va haver una reunió en què van participar el secretari general de Vice-presidència, Economia i Hisenda, Albert Castellanos, i la secretària general de Presidència, Meritxell Masó, i per part dels comuns la delegació fou encapçalada pel responsable d'economia del grup parlamentari, David Cid. De la reunió, ha transcendit que parlen de la proposta de resolució aprovada al debat de política general que reclamava a la Generalitat ‘impulsar una reforma fiscal progressiva que modifiqui la fiscalitat en l'IRPF i l'impost de succession', un text que va rebre el suport també de JxCat i ERC. La resolució també emplaçava el govern a ‘posar en marxa la fiscalitat verda per lluitar contra el canvi climàtic amb l'impost sobre vehicles contaminants, a les activitats econòmiques que generen més gasos d'efecte hivernacle i sobre les emissions portuàries de grans vaixells i creuers'. I segons les dues parts, les converses avancen també en relació a la fiscalitat verda. De moment, les dades que han transcendit dels nous pressupostos són que preveuen 2.500 milions més d'inversió respecte als comptes vigents, que són els del 2017 prorrogats. Així mateix, en els darrers dies el vice-president, Pere Aragonès, s'ha compromès a incloure en els comptes una reducció del 30% de les taxes universitàries. JxCat critica els ‘anuncis parcials' Per la seva part, la diputada de JxCat i regidora a l'Ajuntament de Barcelona Elsa Artadi ha criticat que s'estiguin fent ‘anuncis parcials sobre acords parcials' de la negociació pressupostària perquè creu que fa difícil que s'arribi a un acord. ‘Cada vegada que s'avança i es comença a explicar el contingut de les negociacions, això genera tensions', ha afirmat, i ha recordat com les converses entre l'executiu català i els comuns van acabar sense acord l'any passat. És per això que ha demanat ser cautelosos però, a la vegada, aprofitar que Podem hagi signat un acord d'investidura amb el PSOE a l'estat espanyol. ‘Els mateixos amb qui estem negociant el pressupost són els mateixos que estaran asseguts al govern de l'Estat espanyol', ha indicat, per la qual cosa ha reclamat que els comptes catalans incloguin el deute que l'executiu espanyol ha reconegut que té amb Catalunya.

bios

Magdalena Margarida «Malena» Contestí i Rosselló (Palma, 24 d'octubre de 1985) és una advocada i política mallorquina. Va ser diputada durant quatre mesos en la xiii legislatura de les Corts Generals al Congrés dels Diputats dins del grup parlamentari de Vox. Malena Contestí va néixer a Palma el 24 d'octubre de 1985. Contestí va obtenir la llicenciatura de Dret a ESADE, juntament amb un màster de Dret Civil l'any 2011. Posteriorment va obtenir dos postgraus en urbanisme, reedificació i immobiliària a la Universitat Pompeu Fabra. Va desenvolupar la seva carrera en despatxos d'advocats i empreses immobiliàries. L'any 2018 va fundar el partit polític Actua Balears. Fou la candidata de la coalició electoral entre Actua Balears i Vox en les eleccions generals del 28 d'abril de 2019 i va ser escollida diputada al Congrés. Durant la xiii legislatura va exercir de Vicepresidenta Segona de la Comissió Parlamentària de Treball, Migracions i Seguretat Social i de portaveu del Grup Parlamentari Vox en la Comissió de Política Territorial i Funció Pública. A l'agost de 2019 va abandonar els seus càrrecs a Actua Balears amb acusacions cap a aquesta formació política. El 24 de febrer de 2020 representants de Vox van presentar la memòria dels seus comptes de 2018 i 2019, i van afirmar que mai s'havia produït irregularitat comptable per part del partit. Al setembre de 2019 es va acomiadar del Congrés emetent un comunicat en el qual acusava a la qual havia estat la seva formació: «Vox no és un partit polític, és un moviment extremista i antisistema», i la ideologia del qual promovia formes de «demagògia, homofòbia, masclisme i extremismes varis», denunciant que el partit s'havia convertit en un «clar exemple de proselitisme totalitari». Vox va decidir no comptar amb ella com a cap de llista en els comicis electorals del 10 de novembre de 2019 a causa de la seva deslleialtat amb les formacions de Vox i Actua Balears. L'octubre de 2020 fitxà per Ciutadans, defensant les polítiques liberals i de consens.

mitologia

El fantasma de l'Òpera (Le Fantôme de l'Opéra en francès) és una novel·la de Gaston Leroux, inspirada en la també novel·la Trilby de George du Maurier. Va ser publicada el 1910 i ha estat adaptada nombroses vegades en pel·lícules i representacions teatrals. El fantasma de l'Òpera és una novel·la gòtica que combina romanticisme, terror, misteri i tragèdia. La història tracta d'un home misteriós que terroritza l'Òpera de París i vol cridar l'atenció d'una jove cantant a qui estima. La novel·la està ambientada al París de mitjan segle xix, concretament a l'Òpera Garnier, un edifici luxós i monumental construït sobre un llac subterrani entre el 1857 i 1874. Els empleats afirmen que l'òpera estava encantada per un fantasma misteriós que provoca molts accidents. El fantasma de l'òpera que, en realitat es diu Erik, fa xantatge als dos gerents de l'òpera perquè li paguin un sou de 20.000 francs mensuals i li reservin una cabina privada per poder veure els concerts, ja que ell és compositor de moltes de les obres que s'hi representen o fa d'incògnit arranjaments musicals. Mentrestant, la jove cantant d'òpera i soprano Christine Daaé, creu estar inspirada i guiada per un "Àngel de la Música" suposadament enviat pel seu pare mort, que la porta a aconseguir un èxit molt ràpid, arribant a substituir la llavors gran diva, "Prima Donna" Carlotta, que va haver de ser substituïda (dues vegades perquè va caure malalta per una estranya afecció). Les coses, però, es comencen a torçar, quan un amic de la infància de la Christine, en Raoul, el vescomte de Chagny es retroba amb ella i se n'enamora de la Christine. L'Erik se sent gelós de la relació de la Christine amb en Raoul i li revela la seva existència a la Christine, li ensenya les seves estances en uns passadissos secrets sota l'òpera i ella descobreix que l'Erik no és realment un Àngel, sinó un geni musical amb una deformació facial desfigurada que l'impulsa a aïllar-se del món. L'Erik la deixa anar sota la promesa que tornarà a visitar-lo per pròpia voluntat. La Christine està dividida entre l'amor que sent per en Raoul i l'admiració que li provoca la música meravellosa de l'Erik. Però quan descobreix que Erik, és el responsable dels accidents i assassinats que es produeixen al teatre, la Christine i en Raoul decideixen marxar de París i casar-se en secret, fora de l'abast de l'Erik. L'Erik descobreix el seu pla i durant la interpretació de la Christine com a Marguerite a l'òpera Faust de Charles Gounod, la segresta en ple escenari i deixa caure un immens canelobre que es troba al teatre, provocant el seu incendi. Sota l'òpera, a la llar de l'Erik, té lloc l'última confrontació entre ell, en Raoul i la Christine.

bios

Pepeta Ramos Ramos (Barcelona, 1890 – Barcelona, 15 de maig de 1970), coneguda com La Goyita, va ser una de les cupletistes més admirada de Barcelona. Algunes de les seves cançons són l'Amor de muñecos, Mi Luis, Batallón de modistillas, Madre, cómprame un negro, Al Uruguay i Es mi Manuel. També estrena cançons catalanes com La Mare i La dona de tothom. Filla d'un actor argentí i de la cantant de sarsuela valenciana Concha Ramos, Pepeta Ramos adquireix uns primers coneixements musicals amb el seu mestre Reguant i comença a actuar dalt dels escenaris d'alguns teatres de Barcelona, com l'Edèn Concert. El 1911, l'èxit de La Goya la condueix a buscar-se una pròpia identitat artística, i serà l'any següent quan La Goyita es presenti com a tal al Teatre Gayarre. Més endavant, quan assoleixi un cert èxit, s'haurà d'enfrontar al món legal i mediàtic per tal de reprimir l'impuls fanàtic d'una cantant sevillana que es voldrà fer dir amb el mateix nom. A partir de l'any 1912, després d'una gira per València i un triomf al Moulin Rouge, La Goyita actuava en gairebé tots els escenaris de Paral·lel. Així com la seva actuació al Teatre Romea de Madrid no va tenir gran èxit, les seves funcions a l'Arnau o al Teatre Espanyol de Barcelona constaven d'un públic molt admirador de la seva figura i era considerada com una “autèntica diva”. És evident que la mateixa veu cantant en solitari no garanteix la fama, així que cal destacar l'humorista Rafael Arcos, qui va contribuir en cultivar el seu costat còmic fent duo amb ella en el tema Si vas a París papà i en l'estrena de Madre, cómprame un negro, Al Congo, Al Uruguay i Ay chata, entre d'altres. El cantant còmic Carlos Hidalgo Baldomero també va posar el seu granet de sorra mentre era parella artística de La Goyita. Amb ell va gravar la música que s'adoptaria a l'anunci de TBO, Yo quiero un TBO, tots dos acompanyats per l'orquestra Los Crazy Boys, sota la direcció de Pasqual Godes i Terrats. Fins als anys 30, La Goyita havia sabut generar un bon producte artístic i l'havia promogut tot gravant discs tant en solitari com amb altres artistes, com el ja citat Baldomerito o Rafaelito Díaz, "El negrito". Havia col·laborat també amb les bandes Demon Orquesta i Washington Orchestra de Barcelona. Però a partir d'aquesta data, les seves aparicions als escenaris van començar a disminuir, així que el seu èxit va decaure considerablement. Va continuar actuant en alguns homenatges fins a l'any 1954, amb Lolita Medina com a parella artística en algunes ocasions, però cal dir que l'última etapa de la seva vida es caracteritza per l'oblit de la seva figura i per les conseqüències econòmiques que això comporta. Durant els seus últims dies romandrà en coma a l'hospital Sant Pau degut a una hemiplegia fins a la seva mort al maig de 1970.

bios

Joana Maria Escartín Bisbal (Palma, 1968). Historiadora. Es va llicenciar en història a la Universitat de les Illes Balears (1992). Es va especialitzar en l'estudi de la industrialització rural a Mallorca. A partir de 1996 va ser docent a la Universitat de les Illes Balears. El 1999 va obtenir el doctorat en història a la UIB. Les seves línies de treball han estat el desenvolupament econòmic, la dona en el mercat de treball, els processos d'emigració, les condicions de vida i la història industrial dels segles XIX i XX. Ha publicat nombrosos articles a revistes especialitzades, Va col·laborar amb la Gran Enciclopèdia de Mallorca en temes d'història econòmica. Premi Ciutat de Palma d'Investigació el 1992. Ha estat membre del Consell de Redacció de la revista Estudis d'Història Econòmica.

vilaweb

El primer ministre de Flandes, Jan Jambon, ha convocat l'ambaixadora espanyola a Bèlgica, Beatriz Larrotcha, per a demanar-li explicacions sobre el conflicte de Catalunya i Espanya i la sentència del judici contra el procés, segons que ha informat el diari Knack. Amb aquest moviment, Jambon compleix la resolució aprovada per unanimitat pel parlament flamenc el 16 d'octubre que condemnava els ‘càstigs desproporcionats per part del Tribunal Suprem espanyol de polítics i activistes catalans' i alhora demanava al govern que convoqués l'ambaixador espanyol perquè donés les explicacions i atengués ‘les preocupacions sobre les novetats en la qüestió catalana'. Jambon va anunciar ahir al parlament flamenc que ja havia enviat la carta a l'ambaixadora i que encara no n'havia rebut resposta. ‘Però espero una resposta positiva', va afegir. Segons que va dir, dilluns es va trobar amb Larrotcha en una reunió amb els 27 ambaixadors europeus a Bèlgica i va semblar disposada a tenir-hi una entrevista. Segons que han informat a l'ACN fonts de l'ambaixada, Larrotcha està ‘disposada a parlar'. Si finalment es reuneixen, va dir, li exposarà la defensa ferma del diàleg i la política per a resoldre el conflicte: ‘Com a govern flamenc, continuem pensant que el conflicte no es pot resoldre ni amb porres ni amb tribunals. Només poden ajudar-hi les solucions polítiques. Continuo demanant als governs de Catalunya i Espanya que negociïn.' El primer ministre flamenc va lloar el caràcter no violent de l'independentisme català i va recordar que els independentistes demanen pacíficament de poder expressar la seva opinió a les urnes.

mitologia

Jens Hendrik Oliver Djurhuus, també conegut com a Janus Djurhuus, (Tórshavn, 26 de febrer de 1881 – Tórshavn, 1 de setembre de 1948) fou el primer poeta feroès modern. Ell i el seu germà més jove Hans Andreas Djurhuus, també poeta, són anomenats els germans Áarstova, pel nom de la casa on varen créixer. Els pares de Djurhuus eren Óla Jákup Djurhuus (1832–1909) i Else Marie Poulsen, de Hósvík (1847–1897). era el besnet del també poeta feroès Jens Christian Djurhuus. Djurhuus deia que el seu "baptisme poètic" es produí a l'escola, quan va sentir Jákup Dahl (més tard un prepòsit i traductor de la Bíblia i autor de la primera gramàtica escolar de la llengua Feroesa) declamar l'himne de la "Reunió de Nadal" de 1888 (inici del moviment independentista feroès), de Jóannes Patursson Nú er tann stundin komin til handa (Ha arribat l'hora d'actuar). Djurhuus es formà com a advocat. Després de passar els exàmens preliminars dins 1897, va anar a Dinamarca per a la preparació universitària, primer a Copenhaguen i després a Bornholm. Va passar els exàmens de qualificació el 1900, es graduà amb el cand. jur. (llicenciatura en dret) el 1911, i a partir d'aleshores va exercir com a advocat a Copenhaguen fins al final de la dècada de 1930, quan va retornar a les Fèroes per exercir allà. El seu primer poema publicat fou "Blíð er summarnátt á Føroya landi", el 1901. El 1914 va publicar Yrkingar (Poemes), la primera col·lecció de l'obra d'un poeta individual publicada en feroès. Postewriorment va publicar quatre poemaris més. Djurhuus també va estudiar filologia clàssica, i també va publicar traduccions feroeses completes d'obres en grec clàssic i en llatí, incloent-hi alguns dels diàlegs de Plató i poesia de Safo, i (pòstumament) una traducció poètica de la Ilíada. (També va publicar traduccions d'obres poètiques de Goethe, Dante, Heinrich Heine i Gustaf Fröding). La seva poesia combina la mitologia clàssica i la nòrdica. La llengua dels seus poemes es noderix tant del feroès modern com de la llengua de les balades tradicionals, així com de poesia antiga i moderna en altres llengües escandinaves. El seu ritme també està influït pel grec antic i per la poesia alemanya moderna. La poesia de Djurhuus va representar el gran avenç de la literatura moderna en feroès. La seva poesia ha estat considerada "entre el millor" de les lletres escandinaves modernes."".

vilaweb

El govern espanyol exhumarà les restes del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos a tot tardar el 25 d'octubre. Així ho ha anunciat la vice-presidenta del govern espanyol, Carmen Calvo, en la conferència de premsa posterior al consell de ministre. Ha explicat que s'avisarà la família amb 48 hores d'antelació i ha assegurat que el trasllat es farà amb ‘absolut respecte' i amb la ‘màxima discreció.' Malgrat que no hi ha una data concreta, ja demà, dia de la Hispanitat, el govern espanyol tancarà el Valle de los Caídos. Els mitjans de comunicació no podran estar presents durant l'exhumació ni l'inhumació a l'interior dels recintes. La vice-presidenta espanyola ha dit que no volen ‘arribar més enllà del límit del dia 25' perquè l'exhumació no coincideixi amb la campanya electoral del 10-N. Calvo ha afirmat que l'executiu espanyol té una ‘satisfacció extraordinària' perquè l'exhumació ‘suposa tancar amb dignitat allò que no era digne.' Vist-i-plau del Suprem L'anunci de Calvo arriba després que ahir el Tribunal Suprem donés llum verda definitiva a l'exhumació. El Suprem ja havia avalat –en una sentència del 30 de setembre– el decret de l'executiu espanyol del 15 de març que aprova el trasllat de Franco al cementiri d'El Pardo en una sentència. La secció quarta de la sala contenciosa-administrativa va desestimar la totalitat del recurs de la família del dictador, que vol impedir-ho. Així, ahir el Suprem va aixecar la suspensió cautelar que encara pesava sobre l'exhumació pels recursos pendents de resoldre de la Fundació Francisco Franco, l'Associació de la Defensa del Valle de los Caídos i la comunitat benedictina. A més, aquesta setmana l'alt tribunal també ha determinat que el prior del Valle de los Caídos no pot impedir l'exhumació per molt que reiterés per carta la seva negativa a deixar entrar a la basílica per exhumar el dictador apel·lant a la ‘inviolabilitat' de l'espai religiós. El Suprem també va defensar que només l'alt tribunal pot paralitzar el trasllat de les restes independentment de la causa pendent sobre la llicència d'obres al jutjat contenciós-administratiu 3 de Madrid. A banda, el Suprem ja havia determinat a la sentència que no calia llicència municipal per exhumar-lo, ja que és una obra menor. Fa més d'un any que el govern espanyol va anunciar l'exhumació de Franco, però ha hagut de posposar la decisió en diverses ocasions arran de l'oposició de la família. De fet, ha presentat un recurs al Tribunal Constitucional per intentar impedir el trasllat. Un any prometent que mourien Franco, sense fer-ho

books

Més que en un llit és en una torre de matalassos on reposa en Joan. Fa vuit dies que hi està. De dia compta les bigues del sostre, de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta. Ara seguides, ara saltant-ne una, ara saltant-ne dues, ara comptant les més distants, després les més juntes. N'hi ha quatre de bigues i ell hi veu les quatre cordes del seu violí i les petja amb la mirada i canta amb l'imaginació. El desvari no'l deixa. La febre l'ablana. -Quina processó tant llarga! vull anar-hi jo també. Miri, doctor, quina corrua! Mozart… ell mateix porta el penó… em fa patir, té una fesomia abatuda; se veu que ha passat misèria… Oh, Mendelssohn! Miri Bach… Joan Gabriel Bach… abans de tornar-se cego… Beethoven… pobre, com perd el compàs de la processó!… tant sord… Chopin: ¿sent com tus? s'està morint, pobret!… Liszt, quins cabells tant blancs!… Wagner, mal arquitecte, quantes de parets llises ha fet… Ricard… Ricard… vina… mira l'obra d'en Gaudí… la portada del temple que fa… allò són proporcions… Quina processó tant llarga… Miri doctor, miri! què em fa?.. que'm punxa? -No, és una injecció… procuri dormir, calmi's, que li convé el repós… -Sí després que hagi passat la processó!… Aquests sí que no'ls conec… si gairebé no's veuen… semblen fets de boira… mig esborrats!… pobrets! En Rubinstein, el pianista; en Sarasate, tots els pobres executants… van coixos, agònics… si gairebé no poden seguir i cauen… doctor corri… doni'ls una injecció, que's moren… que no arriben tant sols a la generació futura; moren dins les orelles dels que'ls han sentit… seran oblidats per sempre com els tenors i els toreros… com jo! igual que jo que'm moriré aquest mateix segle!… correu!… cuiteu!… porteu-me papers i ploma que tinc el tema del gorg!- i se asseia al llit cridant a tothom.

books

En Martí aterrat cercà adelaradament uns ulls que el miressin. Tothom escoltava capbaix o mirava encisat l'escolanet. I vingué aquell instant en què el capellà demana si hi ha qualque impediment perquè les noces segueixin endavant, i un silenci esglaiador va voltar l'ànima d'En Martí que fou atuïda per una rufacada de pensaments, El noi del circ abandonat pel seu pare, el record de xofer venturós, la serenitat de la seva promesa vanitosa i sense amor, l'estimació heroica de la mare del seu fill, la terror de la vida plena per sempre més de l'amargor d'un penediment feridor, van sacsejar cruelment el cor d'En Martí que tot transpostat avançà vers el capellà dient en veu baixa: -Un moment! -Endavant!… Endavant!…- va interrompre enquimerat el seu pare. -No puc més- exclamà En Martí amb una veu ronca que feia feredat. I agafant l'escolanet en sos braços i besant-lo frenèticament s'encarà amb el seu pare i va dir-li en un silenci punyent i aclaparador: -¡És el meu fill i no puc abandonarlo!- i fugí exasperat per la porta de la sagristia. -On vas, desgraciat? ¡et jugues el teu esdevenidor!- li cridà follament el seu pare. -A casar-me amb la mare del meu fill! ¡Que les millors riqueses de la vida són els tresors de l'ànima! Mil cops pobre i feliç que ric i mort de tristesa! Tots els convidats s'estremiren d'esglai. La núvia va esqueixar el vel amb follia. El seu pare s'encarà amb el pare d'En Martí dient- li amb els punys closos: -Això és una infàmia!- Les mares plorant van arribar a la sagristia i allà van caure sense sentits. La multitud de l'església es va remoure com una fera ferida mortalment. Els plors i els xiscles, es barrejaven amb els crits dels padrins i els del capellà, que els descompartia cridant:

bios

Montserrat Corominas Vila (Sabadell, 1929 - Val Grardena, Itàlia, 1995) fou una esquiadora catalana. Montserrat Corominas és coneguda per la seva important carrera esportiva d'esquiadora. Ja casada i amb una filla, va esdevenir campiona d'Espanya d'eslàlom, eslàlom gegant i combinada l'any 1959, amb 30 anys. El mateix any va quedar primera del Derby Internacional de la Molina d'eslàlom i combinada. Va ser campiona de Catalunya diversos anys en les modalitats d'eslàlom i eslàlom gegant. Esportista de mena, i amb unes grans ganes de participar en diferents esports, també va guanyar la Marxa Beret d'esquí de fons en la distància de vuit quilòmetres el 1978. A més a més, va practicar de forma regular el tennis, el trial i l'esquí nàutic, modalitats amb què va participar en campionats de Catalunya i d'Espanya. A la meitat dels anys 60 va entrar al Club l'Esquí Vall d'Aran com a sòcia i ràpidament n'esdevingué vicepresidenta. En aquest club va destacar com a promotora de l'esquí infantil i ben aviat es va incorporar al comitè Infantil d'esquí alpí de la Federació Espanyola d'Esports d'Hivern. Mentrestant va seguir el Curs de Delegat Tècnic, en el seu cas de Delegada Tècnica, ja que va formar part de la primera promoció en què participaren dones. Amb aquest títol va exercir com a tal en diferents ocasions per tota la geografia espanyola, i hi ha un campionat infantil de Baqueira Beret que porta el seu nom. Cal destacar la important participació que va tenir en les competicions de veteranes organitzades per la Federació Internacional d'Esquí. Entre d'altres, va guanyar 9 vegades la Copa del Món i 8 vegades el Criterium Mundial. Va morir a Val Grardena Itàlia el 1995.

vilaweb

La Cambra de Comerç de Barcelona ha impulsat una nova consulta als socis en què els pregunta si cal condicionar el suport al govern espanyol a la inversió en infraestructures a Catalunya. Així ho ha informat avui el seu president, Joan Canadell. La consulta parteix de l'informe sobre el dèficit d'inversió en infraestructures elaborat per la mateixa cambra, segons el qual Catalunya necessitaria una inversió de prop de 45.000 milions d'euros fins al 2030. En concret, la consulta preguntarà als socis si ‘els partits polítics catalans haurien de donar suport a una investidura sense el reconeixement del dèficit en infraestructures i una solució definitiva'. La pregunta, activa des d'avui, forma part del sistema de consultes per conèixer l'opinió dels empresaris. La Cambra ja ha impulsat cinc consultes, en les quals hi ha participat vora de tres mil empreses. Canadell ha reconegut que aquesta iniciativa va tenir una ‘arrencada molt forta', que després s'ha anat suavitzant. L'entitat pretén fer una campanya permanent i establir un ‘pla de comunicació” per tal que hi hagi “més participació'. Per impulsar aquestes accions, així com per implantar l'agenda 2030-2040, l'ens cameral preveu incrementar un 16,5% les despeses de cara 2020. Els ingressos, per la seva banda, augmentarien un 15%. Amb tot, el pressupost de Cambra per l'any vinent se situarà al voltant de 22,8 milions d'euros, a l'espera de ser aprovat aquesta tarda en el plenari. Per tal de ‘cobrir les limitacions del pressupost', la Cambra de Comerç de Barcelona preveu també incloure quotes voluntàries de les empreses, des de seixanta euros anuals els autònoms a 3.600 per part de les grans empreses. De cara 2020, l'entitat preveu posar en marxa el consell assessor i potenciar el gabinet d'estudis, amb dues incorporacions recents. En aquest sentit, l'entitat vol dotar de més pes les comissions, la ‘massa intel·lectual i activa de la Cambra', en paraules de Canadell.

books

Anava pensant, pensant, i l'horror era encara més intensa. -Què volies fer? Què era del teu esperit?- Aleshores recordava que la idea del suïcidi li havia esbarriat el pensament: una suor freda tornà a apoderar-se del seu cos. El suicidi! En Melrosada sentia una por estranya, una por de morir: potser la terra que l'aguantava no era prou ferma sota els peus. Però no; estava ben lluny de la mort; i es preguntava: -¿Per què, per què, tot això?- Aleshores veia el d'abans: l'estona del bar, les mirades de la vídua, el que ell havia dit, el que havia fet, el seu torbament, la seva falta de gràcia… No s'imaginava com d'una cosa n'havia vingut l'altra: era tan absurd, tot el que li succeïa aquella tarda! I, en mig de totes les coses tèrboles (des de la conversa del tramvia, des del diàleg amb el seu cosí, fins a les rialletes dels estudiants), en Melrosada veia la figura de la Isabel. El seu petit cervell incomprensiu, la seva mica de sensibilitat eixarreïda, feien el màxim esforç i donaven tot el que de si els era permès donar. El pensament d'en Melrosada era tot per a la vídua: procurava recordar detalladament els cops de cap, les girades d'ulls, els sospirs, les paraules, la manera d'agafar el ganivet, la forma de mastegar, la gràcia a eixugar-se els llavis, el límit d'enfonsament del capell, les clapetes de polvos de la cara, la mica de pèl moixí, la posició exacta de les dents; tot allò que en aquells moments en Melrosada (o sàtir deliciós!) hauria omplert de besos. Però no: ell no n'era digne! Com a contrast de la vídua, es veia ell, es recordava amb tots els pèls i senyals, i encara es feia més petit i més ridícul davant d'aquella dona fatal que es posava en mig del camí de la seva vida. O Isabel! Perla amarga, diamant inassolible, lliri que tremoles en el cim del penyal esquerp! En Melrosada et guaita com una trista tortuga aclaparada per la closca de la seva indignitat i la seva timidesa! En Melrosada sentia un goig a patir, a torturar-se per ella, a fer-se il·lusions que el trasbalsava una cosa que no volia anomenar per por; en Melrosada s'engrescava amb aquestes idees de pensar que ell, ell, en Gaspar Melrosada, podia fruir aquest sentiment que dóna esgarrifances delicioses i omple la sang de la més dolça angúnia. Ell, l'home tímid, l'home gris, estava en possessió del que és etern com la divinitat que mou el sol i les estrelles!

vilaweb

Com a mínim dos-cents quaranta persones, entre elles vuitanta policies, han resultat ferides durant els disturbis registrats davant del parlament de Geòrgia, a Tiflis, per la visita d'un diputat rus al país. L'ex-ministre de Sanitat, Davit Srgeenko, i Eka Tikaradze, que ocupa actualment el càrrec, s'han desplaçat fins a la clínica per visitar els ferits. ‘Hem de veure els pacients, els pacients són la prioritat ara', ha asseverat Tikaridze. Els disturbis s'han produït després que la marxa es dirigís al parlament georgià, on els agents de la policia han llançat gas lacrimogen i han disparat pilotes de goma contra els manifestants. Dos dels ferits han indicat a l'agència de notícies Reuters que havien patit ferides a causa dels trets. Tots dos han estat traslladats a un hospital de la zona. La influència de Rússia sobre Geòrgia continua sent una qüestió políticament sensible. Les tropes russes i georgianes es van enfrontar durant uns pocs dies el 2008 pel control de les regions d'Abkhàzia i Ossètia del Sud, en el marc d'un conflicte que encara desperta recels a Geòrgia, en què els actuals líders polítics segueixen mirant de reüll el veí del nord mentre intenten fer passos cap a fòrums occidentals. Geòrgia, escenari històric de polsos entre diferents potències, es va convertir altra vegada, després de la caiguda de la Unió Soviètica, en un focus de disputa. Independent des del 1991, el creixent interès nord-americà per un país que aspirava sortir de l'òrbita russa va generar els primers recels a Moscou, poc inclinat a perdre la influència de la qual venia gaudint des del segle XIX. A curt termini, no existeixen perspectives de millora de les relacions entre Tiflis i Moscou. Geòrgia mira d'unir-se a la Unió Europea i l'OTAN, una qüestió a la qual s'oposa el govern rus.

vilaweb

El secretari general de Podem i candidat d'Unides Podem a la presidència del govern, Pablo Iglesias, ha apuntat a una baralla entre sectors dins del PSOE de Pedro Sánchez, un d'esquerres que voldria governar amb la seva confluència i ‘una nova versió que vol governar amb la dreta'. Així ho ha posat de manifest en el transcurs d'un acte públic fet a Toledo davant d'un auditori de tres-centes persones que ha omplert el Centre Cívic del barri de Santa Bàrbara, on ha reparat en l'anunci que Sánchez va llançar en ple debat electoral sobre atorgar una vice-presidència econòmica a Nadia Calviño. En la seva opinió, aquesta proposta era una picada d'ullet a la dreta, ja que Calviño ‘és la que es va a Brussel·les amb la motxilla austríaca'. Per contra, ha tingut paraules per la ministra d'Hisenda en funcions espanyola, María Jesús Montero, que en el debat que protagonitzava ahir ‘estava incomodíssima' davant aquest argument socialista. Els resultats de les eleccions espanyoles del 10-N: vots, escons i municipi ‘Montero va dir ahir que donaria suport a un impost a la banca, i jo li vaig dir en un tuit que per a això hauria de convèncer Calviño i Sánchez, i això serà difícil', ha agregat. ‘El que passa és que Sánchez no va nomenar a Montero com a vice-presidenta. Va nomenar a Calviño'. En aquest punt, ha recordat que Sánchez sí que va ser d'esquerres quan va haver de recuperar la Secretaria General del PSOE. ‘Però oblideu-ho. Ara hi ha una nova versió que vol arribar a un acord amb la dreta per afrontar la crisi amb polítiques amb els resultats els quals ja coneixem', ha insistit. ‘Mà estesa' al PSOE Pablo Iglesias ha dit que des de la seva confluència són ‘conscients' que no podran governar en solitari, de manera que ‘allargaran la mà una altra vegada' al PSOE ‘deixant enrere els retrets' i ‘empassant-se gripaus'. ‘Ens hem de posar d'acord amb el PSOE. No podem fer el que ens agradaria. La Unió Europea seguirà limitant la nostra democràcia, però serem responsables', ha indicat. Però ha insistit que la força parlamentària que reculli la seva candidatura ‘no lliurarà un govern gratis' i cada vot es traduirà ‘en responsabilitats de govern que la gent a Espanya notarà des del primer dia'.

books

En Fèlix veient que la Mercè mirava al seu amic girà el cap i va trovar-lo amb els ulls entelats. -Què tens? què't passa? -Que no's trova bé?- va fer-li la Mercè posant-li la mà al front. I ell, en sentir-se tocat per unes mans fines, gentils, es redreçà sobtadament. -Sí, sí…- digué amb veu apagada. El pobre Ferràn es desolava del seu gran fracàs. Tot el seu petit món era en desordre. Es trobava isolat i dut per viaranys inconeguts, com la primera fulla que cau i voleia damunt la ventada furiosa d'un temperi. D'aquell dia estant, en Ferràn visqué atuït. Sempre arrugava son front la petjada de pensaments que'l torturaven. Feia moltes de preguntes a sa mare. Perque no s'estranyés, deia que eren per tranquilitzar un amic que tot li deia. I aixís se sentia lliure de les espines dels escrúpols i cada dia anava a veure la Mercè quan ella eixia de l'estudi d'en Fèlix. I quan més la veia més trist es posava i quan més trist, més es migrava.

books

-Bé, no ploris, Gaspar, no ploris… Tot, tot es pot arreglar. -Sí; però, veus?, em sembla que estic més serè; veus?, ara m'he tret un pes de sobre… Necessitava dir-ho a tu… -Mira, posa't tranquil: tu la veuràs, ella et veurà a tu, i Déu farà el demés; i, si Déu vol i les coses van favorablement al vostre matrimoni, tot això tindràs d'agrair a la senyoreta Buxareu… -Però tu, com a teòleg, com a persona entesa en aquestes coses, tu creus que m'he de casar? -Però ¿quin impediment hi ha perquè no puguis casar-te? -¿No et sembla, Ignasi, que això… vaja, això és cosa de joves? ¿No et sembla que no hi tinc dret? -Fill meu, això tu ho sabràs. ¿Tu et veus amb cor de fer feliç una dona, de compartir amb ella les teves alegries i les teves penes, de seguir aquelles lleis tan hermoses que donava Sant Pau als Efesis? -Sí, sí; però… -Però què? -La meva posició, els meus medis escassos… -No fas un treball honrat? ¿No tens els teus estalvis, el teu petit capital? ¿No cobres al cap del mes la teva feina? I ella (has de comptar amb ella, també), la vídua Avellana està arregladeta, segons tinc entès. No et faltarà el necessari per a viure decentment.

vilaweb

El ministre d'Interior espanyol, Fernando Grande Marlaska, ha dit a TV3 que la coordinació entre els Mossos d'Esquadra, la Guàrdia Civil i la policia espanyola desplegats a Catalunya era ‘immillorable' i que investiguen plegats els ‘actes criminals' protagonitzats per ‘una minoria que exerceix la violència'. Per aquest motiu, Marlaska descarta que, ara per ara, el govern espanyol activi la llei de seguretat per prendre a la Generalitat les competències dels Mossos, tal com demanen el PP i Ciutadans. Vegeu ací l'entrevista: Marlaska ha destacat que la coordinació entre els cossos de policia funcionava perfectament: ‘I qualsevol altre plantejament em sembla imprudent.' ‘El president del govern espanyol ha fet referència moltes vegades que s'apliqui l'ordenament precís quan sorgeixin les situacions', ha dit, però ‘de moment no s'ha d'alarmar ningú, les competències que corresponen als Mossos estan absolutament garantides'. ‘El marc normatiu ordinari està vigent', ha conclòs. La resposta a la sentència del judici del procés: totes les mobilitzacions Segons que ha dit, a més, l'executiu espanyol ha desplegat les seves policies a Catalunya coincidint amb la sentència fruit d'una petició del govern de la Generalitat, que ‘va demanar una col·laboració expressa' per possibles incidents. ‘Espero que es mantingui l'estat de col·laboració que tenim avui i m'agradaria que el president Torra, de manera expressa i manifesta, mostrés rebuig a la violència', ha dit. ‘Un president d'una comunitat autònoma en un estat de dret el mínim deure que té vers la seva ciutadania és mostrar la seva oposició als actes de violència minoritaris però greus que van tenir lloc ahir.' Marlaska ha volgut deixar clar que ‘una gran majoria de la ciutadania catalana que s'ha manifestat ho ha fet de forma pacífica' mentre que ‘una minoria exerceix la violència' i ‘posa en entredit la possibilitat que la resta de ciutadans exercim les nostres llibertats'. Són ‘actes criminals que estan sota investigació' dels tres cossos policíacs en el marc d'una coordinació ‘immillorable' que ha donat lloc a una ‘resposta proporcional' que ‘deixa clara la seva eficàcia i eficiència'. Segons Marlaska, la policia va actuar a l'aeroport de Barcelona d'acord amb els protocols ‘en termes de proporcionalitat i idoneïtat' davant persones que provaven de ‘prendre una infraestructura crítica'. Ahir Marlaska va dir que els serveis secrets espanyols investigaven qui hi ha darrere del Tsunami Democràtic i avui hi ha insistit, i ha dit que no perseguien ‘idees' sinó ‘fets i actuacions'. ‘Investiguem els fets suposadament delictius que posem després a disposició dels fiscals' i ‘actes com els d'ahir perquè els responsables assumeixin les seves responsabilitats'. Què és el Tsunami Democràtic? Defensa l'ús de les pilotes de goma D'altra banda, Marlaska ha justificat que la policia espanyola utilitzés pilotes de goma, tot i la prohibició als Mossos. ‘Nosaltres no tenim aquesta prohibició de pilotes de goma i la policia i la Guàrdia Civil les utilitza amb la proporcionalitat i idoneïtat precisa'. En tot cas ha lamentat la ‘lesió ocular d'aquest ciutadà', en referència al noi que ha perdut un ull, i ha recordat que l'ús de les pilotes de goma i bales de foam es van autoritzar al centre de control on hi ha els comandaments de les tres policies.

vilaweb

Les juntes de tractament de les presons del Principat estudien a partir d'avui mateix la possibilitat que els presos classificats en segon grau i als quals s'aplica el règim de permisos del 100.2 puguin passar el confinament per l'epidèmia de la Covid-19 a casa seva. És el cas dels presos polítics, que d'ençà que començà el confinament han hagut de romandre tancats a les presons dels Lledoners, el Puig de les Basses i el Mas d'Enric, malgrat l'exigència de l'Alta Comissionada de l'ONU d'alliberar els presos polítics, els menys perillosos o els detinguts sense motius jurídics suficients. Enmig de l'aplicació del decret de l'estat d'alarma, el govern espanyol va fer públic que els presos amb permisos de sortida podrien passar el confinament a casa seva, i va causar confusió sobre si podria ser el cas dels presos polítics condemnats pel Tribunal Suprem espanyol. El Ministeri d'Interior va acabar aclarint que no, perquè aquests permisos per a anar a casa només els concedirien als presos en tercer grau, mitjançant l'aplicació d'un article del reglament penitenciari, el 86.4, que permet de fer-ho mitjançant un sistema de control de vigilància. Però els presos en segon grau, no. Ara, tenint en compte l'agreujament de la situació d'emergència sanitària, les juntes de tractament de les presons catalanes han començat a examinar la possibilitat de concedir aquest permís de confinament també als presos en segon grau i amb permís per a sortir a treballar, fer voluntariat o tenir cura d'un familiar, que és el que permet l'article 100.2 i és la situació en què es troben els presos polítics. Els requisits per a accedir-hi són tenir un baix risc de reincidència i disposar d'un domicili. La consellera de Justícia, Ester Capella, ha declarat a Catalunya Ràdio que cal ‘que hi hagi menys gent' a les presons en l'actual context i per això ha demanat a les direccions dels centres penitenciaris que ‘analitzin bé què permet la llei'. Ha dit que el 69% dels presos en tercer grau ja són confinats a casa seva, però que també hi podrien ser els presos amb els 100.2. ‘Som en una situació excepcional, hem d'evitar l'acumulació de persones als llocs tancats i hem de respectar les indicacions de l'autoritat sanitària', explica Capella. ‘Les juntes de tractament hauran de veure quin marge legal hi ha, quines mesures més es poden adoptar, evitar que hi hagi més gent a la presó i aplicar mesures conjunturals per esponjar més les presons.' La decisió que prengui la junta de tractament de cada presó serà d'aplicació immediata, i no hi haurà pas intervenció de la secretaria de Mesures Penals, segons que ha informat el Departament de Justícia. La decisió de la junta anirà directament a la taula del jutge de vigilància penitenciària, que n'informarà la fiscalia perquè s'hi manifesti. Després el jutge decidirà si ratifica o revoca la decisió de la presó. Mentre duri el procediment de ratificació per part del jutge, i per més que hi hagi un recurs de la fiscalia, l'aplicació de la decisió de la junta de tractament no restarà suspesa.

bios

Pilar Urbano Casaña (València, 1940) és una periodista valenciana que ha col·laborat en diversos mitjans espanyols i una escriptora especialment coneguda per les seves investigacions sobre la monarquia espanyola i el Cop d'estat del 23 de febrer. Estudià Filosofia i Lletres i obtingué les millors qualificacions de la promoció de la Escuela Oficial de Periodismo de Madrid. Ha treballat com a comentarista política al diari ABC fins al 1985, al diari Ya fins al 1989, i actualment col·labora amb El Mundo i la revista Época. El 1988 va col·laborar en el programa Directamente Encarna d'Encarna Sánchez a la Cadena COPE. També va participar en la tertúlia política dels programes de Jesús Hermida La noche de Hermida (1993) i Hermida y Cía (1994), ambdós d'Antena 3. A la temporada 1994-1995 es va incorporar com a comentarista a l'espai Informativos Telecinco presentat per Carmen Tomás. També treballà al programa La Brújula(1995-1998), d'Onda Cero, conduït per Ernesto Sáenz de Buruaga. Especialitzada en la publicació de llibres sobre temàtiques d'actualitat, entre els assumptes sobre els que ha escrit hi ha l'atac terrorista de l'11 de setembre del 2001, Josepmaria Escrivà, la reina Sofia de Grècia i el jutge Baltasar Garzón. No obstant això, els assumptes on més s'ha destacat han estat el cop d'estat del 23-F a Espanya, del que va ser un testimoni directe perquè en aquell moment estava a la tribuna de periodistes del Congrés dels Diputats. Les presentacions de diversos dels llibres han anat acompanyats de polèmica.

mitologia

Cicreu (en grec antic Κυχρεύς) va ser un heroi, fill de Posidó i de Salamina, filla d'Asop. Va alliberar l'illa de Salamina consagrada a la seua mare d'una terrible serp, i per això els seus habitants el van proclamar rei en senyal de reconeixement. També es deia (en un fragment d'Hesíode que ha conservat Estrabó) que aquesta serp fabulosa havia estat criada pel mateix Cicreu, però que Euríloc havia expulsat l'animal de l'illa. Llavors la serp es va refugiar a Eleusis, al costat de Dèmeter, que la va convertir en una de les seves serventes. A Salamina es rendia culte a Cicreu, ja que era un dels herois del país. Durant la batalla naval de Salamina una serp es va aparèixer entremig de les naus, i l'oracle de Delfos va dir que era l'encarnació de Cicreu, que havia vingut per ajudar els grecs en la victòria. Cicreu tenia una filla, Cariclo, mare d'Endeis i sogra d'Èac. Va morir sense descendència masculina i va deixar el reialme al seu besnet Telamó, fill d'Èac. Una altra tradició explica que la filla de Cicreu es deia Glauce, que s'havia casat amb Acteu i li havia donat un fill, Telamó, que llavors no seria el besnet de Cicreu, sinó el seu net. També es deia que acollí Telamó quan estava exiliat per la mort de Focos, i després de purificar-lo li concedí la mà de la seua filla Glauce i el nomenà successor.

bios

Anna Erra i Solà (Vic, 7 d'octubre de 1965) és una mestra i política catalana, actual alcaldessa de Vic des del 13 de juny de 2015 per Convergència i Unió. Des del 19 de juny del 2018 és també diputada al Parlament de Catalunya per Junts per Catalunya. Llicenciada en Geografia i Història a la Universitat de Barcelona i diplomada en Magisteri a la Universitat de Vic, al llarg de 21 anys ha exercit de professora al col·legi Sant Miquel dels Sants de Vic. Ha estat coautora de diversos llibres de text de secundària de Ciències Socials. Entre els anys 2007 i 2015, Erra va ser regidora de diferents competències com ara Educació, Cultura, Comerç i Turisme, a banda de presidir l'àrea Social de l'Ajuntament de Vic des del 2007 fins al 2011. En les eleccions municipals de 2015, surt escollida alcaldessa de Vic gràcies a un pacte de govern CiU-PSC, convertint-se en la primera alcaldessa de la ciutat i en el primer càrrec de CDC a la ciutat de Vic. També és presidenta del patronat de la Fundació Universitària Balmes (FUB), titular de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya. El 2017 va anar a les llistes de Junts per Catalunya per Barcelona a les Eleccions al Parlament de Catalunya de 2017. El 19 de juny de 2018, Erra va prendre possessió com a diputada, després que Isabel Ferrer renunciés a l'escó, en ser aquesta última nomenada directora general de Protecció Civil. Des del 9 d'agost del 2020 és vicepresidenta de Junts per Catalunya.[cal citació] En l'àmbit personal, ha estat vinculada al Club Bàsquet Vic on hi ha jugat 9 anys. També és sòcia d'Òmnium Cultural.

mitologia

Abrota de Beòcia (Ἀβρώτη) és una personatge de la mitologia grega. Va ser filla d'Oncestes i germana de Megareu. Va casar-se amb Nisos, rei de Mègara. Era molt estimada per la seva prudència, virtut i modèstia. A la seva mort, els megarencs van lamentar la seva mort, el rei va alçar un magnífic sepulcre en el seu honor, i per perpetuar la seva memòria, va manar les dones del seu regne vestir amb el mateix estil i color que el que havia vestit la difunta el seu darrer any de vida. Aquest vestit va rebre el nom aphabroma (ἀφάβρωμα), en el seu honor. La veneració per Abrota va continuar al llarg del temps i mantinguda pels oracles. Fins i tot quan les dones de Mègara van voler canviar amb el pas dels anys, la sibil·la que van consultar els ho va prohibir. Segons Plutarc, el vestit encara es portava a la seva època.

bios

Mercè Comes és una actriu catalana de teatre i de televisió. És coneguda per haver interpretat el paper de Teresa de Portugal, la més gran de les tres germanes, a la sèrie de televisió Teresina S.A. l'any 1992. Acostuma a interpretar papers de dona d'edat avançada. Va començar fent teatre a Gràcia, treballant a l'antic Teatre Don Juan; allà va conèixer qui posteriorment seria la seva parella, que era de Sitges, i s'hi traslladà. Va anar de gira representant La casa de Bernarda Alba, de Federico García Lorca; i el 1966, Nuestra Natacha, d'Alejandro Casona, al costat de Núria Espert. Va llençar-se al món de la producció coproduint amb Jordi Dauder la comèdia De què parlàvem, d'Alan Ayckbourn, i anys més tard novament amb Eduard Farelo, i més tard amb l'obra Pel davant i pel darrera, amb Abel Folk. Com a actriu teatral, també ha actuat a Mentiders, Almenys no és Nadal, Un fantasma a casa, Toc toc. També va treballar deu anys amb la companyia teatral La Cubana, amb títols com Cubana's Delikatessen, La Tempestat, Cómeme el coco, negro, Cubanadas a la carta, Cubana Marathon dancing, Cegada de amor, Gente bien, el musical. Com a actriu també ha particpat en els muntatges La corona d'espines, Fugaç, De que parlàvem, Comedia negra, 23 centímetres, Converses amb la meva mare, Toc toc i La Nina. Ha aparegut a les sèries de televisió de 1995 Secrets de família i Pedralbes Centre. Va actuar també a la cèlebre sèrie de TV3 Nissaga de poder, on interpretava l'Agustina. Un dels seus altres papers més coneguts fou el de iaia Sunsión, àvia del David Güell, a Plats Bruts. Ha aparegut en un episodi tant de Sagrada Família com de Kubala, Moreno i Manchón. A la pel·lícula Floquet de neu actuava d'àvia despistada.

vilaweb

Compromés intentarà un altre cop conformar grup parlamentari propi al congrés espanyol, tal com ja va fer a les lesgislatura passada, i en el cas que la mesa tampoc l'hi doni el vist-i-plau, els seus cinc diputats s'integraran al grup mixt i no es quedaran amb Units Podem. Ho ha dit el seu portaveu parlamentari, Joan Baldoví. El mes de gener, Compromís ja va trencara l'aliança que tenia amb Podem i, desrpés d'haver estat rebutjada la seva petició de crear un grup propi, va decidir abandonar el grup violeta i passar-se al mixt. La mesa del congrés espanyol va rebutjar el grup de Compromís perquè el 20-D no havia aconseguit el mínim de cinc diputats —en va obtenir quatre—, i perquè no respectava l'article del reglament que impedeix que diputats de la mateixa candidatura pugui formar grups separats. Ara la formació liderada per Mònica Oltra té cinc escons però segueix tenint el problema d'haver-se presentat a les eleccions amb Units Podem. A més, el reglament exigeix també que el percentatge de vot de Compromís sigui del 15% i el que va aconseguir ‘A la Valenciana' no es pot repartir ni assignar tot a aquesta formació. Segons Baldoví, per aconseguir-ho la clau és que el PP i C's no sumin majoria a la mesa i que els partits progressites puguin fer una interpretació més laxa del reglament. El partit majoritari al grup mixt seria CDC De totes maneres, Compromís no seria el partit majoritari al grup mixt, ja que, per primera vegada, CDC no compleix els requisits malgrat els seus vuit diputats. CDC no ha aconseguit el 15% dels vots a totes les demarcacions catalanes si no que tampoc ha aconseguit aquest percentatge en el conjunt de Catalunya. Aquest últim percentatge és el que els va permetre formar el grup propi al desembre. Després de la constitució de les Corts Generals el 19 de juliol, els partits tindran temps fins el dia 25 per crear els grups parlamentaris.

vilaweb

El secretari general de Podem, Pablo Iglesias, ha declarat avui que ‘és una possibilitat perfectament viable' que es faci una consulta sobre la independència de Catalunya en la qual votin ‘el conjunt dels espanyols'. En una entrevista a TVE, Iglesias ha dit: ‘Si hi ha voluntat política hi ha marcs legals pequè la consulta sigue possible, fins i tot que sigui una consulta a tot l'estat. Dit això, el referènduma a Catalunya no és un reclam només dels independentistes, és un reclam del 80% de la societat catalana. Per a nosaltres un referèndum ha de ser de veritat, que tingui vinculació jurídica, reconeixement internacional i amb garanties. Per tant, ha de ser un referèndum pactat. Sense un referèndum pactat no es pt exercir el dret de decidir. Si forces polítiques a Catalunya volen tornar a posar urnes em sembla una barbaritat reprimir algú per posar urnes. Però tornar a una fórmula com la que es va fer fa anys no permet exercir el dret de decidir.' I quan li han insistit sobre aquesta qüestió, ha declarat: ‘És una possibilitat perfetament viable que votessin el conjunt dels espanyols, però això no ho diem nosaltres. Això ho ha dit el president mateix de la Generalitat, Carles Puigdemont, que deia que es voti a tota Espanya, tot i que després s'haurà de comptar què han votat els ciutadans a Catalunya. Aquesta fórmula ens sembla bé.' Iglesias ve “perfectamente viable” un referéndum nacional para decidir el futuro de Cataluña Efectivament, Carles Puigdemont va arribar a parlar públicament d'aquesta possibilitat quan li ho van demanar en una pregunta en un esmorzar informatiu que va fer a Madrid el mes d'octubre proppassat. Va dir aleshores: ‘Per què no votem tots, em diuen? Li prenc la paraula. Estaria disposada la política espanyola a convocar un referèndum d'independència de Catalunya per a tot l'estat espanyol? Perquè com gestionarà els resultats si resulta que a Catalunya surt majoritàriament el sí?

bios

Lluïsa Estivill, nascuda Rosa Estivill Enríquez (Alforja, 14 de febrer de 1809 - Reus, 28 de novembre de 1879) fou una religiosa catalana, fundadora de la congregació de les Filles de la Caritat de Reus. Als 17 anys entrà a l'orde de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül i canvià el nom de bateig, Rosa, pel de Lluïsa, pel qual és coneguda. En aquell moment, aquesta congregació atenia els malalts de l'hospital de Reus i ensenyava en una escola per a nenes pobres. Com va passar amb altres poblacions catalanes, les relacions entre les paüles i la junta que portava l'hospital no acabaren de ser bones, perquè es considerava que aquest orde seguia unes normes que escapaven del control de les institucions locals. Aquest rerafons es plasmà en les desavinences entre la superiora de l'hospital, Rita Pasqual, i Lluïsa Estivill, que tenien diferències importants. El 1838, les monges de Sant Vicenç de Paül marxaren al convent de Tarragona i Estivill es negà a marxar-ne: amb un grup de companyes, continuà a Reus per continuar la feina amb els malalts de l'hospital i, sobretot, a l'escola per a nenes pobres que hi havia en aquell recinte. Poques religioses la van seguir però va refusar deixar la seva tasca especialment la del col·legi. Hi va actuar l'arquebisbe de Tarragona, per tal d'apaivagar el conflicte. En aquesta línia, l'any 1848, Estivill canvià d'opinió i acceptà la regla comuna de Sant Vicenç, per tal de suavitzar la seva posició i la de les companyes, però no va voler tornar a conviure amb les paüles de Tarragona. Coneguda la bona organització dels centres que ella dirigia, el 1851 l'Ajuntament de Tortosa li demanà ajut per al seu hospital i es decidí enviar-hi la germana Maria Rosa Molas i Vallvé, qui aprengué molt d'ella. Però aquest mateix any, la direcció del Real Noviciado de las Hijas de la Caridad de Madrid denuncià les dissidents i sol·licitaren que fossin obligades a sotmetre's a l'orde o que els fos prohibit dur l'hàbit de les paüles. Inquiet per l'enrenou, fins i tot el governador de Tarragona va intervenir en l'assumpte, però l'informe que sobre ella va demanar a l'hospital va deixar-la en molt bon lloc. Aleshores, Lluïsa se'n separà definitivament i fundà una nova congregació, amb el nom de Filles de la Caritat de Reus. En canvià l'hàbit, que serà un vestit negre amb esclavina d'estamenya, toca blanca amb una gasa negra per sobre, mitges negres i una capa també negra per a sortir, i rosari amb creu penjant de la cintura. La petita comunitat perdurà fins que el volum de feina impossibilità d'atendre les necessitats d'una manera convenient i l'Ajuntament de Reus va fer tancar, el 1857, l'escola per a nenes pobres. Lluïsa Estivill, en veure desaparèixer aquesta escola per la que havia lluitat tant, preferí de dissoldre la nova congragació, deixar l'hospital i crear una nova escola per a nens petits sota l'advocació de la Immaculada Concepció. Sor Lluïsa era una dona molt coneguda a Reus. Tant és així que quan el general Martín Zurbano bombardejà la ciutat el 1843 (quan Joan Prim (amb Llorenç Milans del Bosch) es va pronunciar exigint la majoria d'edat d'Isabel II), veient el desastre que significava per a tothom, l'alcalde acompanyat d'alguns ciutadans, el prior de Sant Pere i sor Lluïsa Estivill amb dues monges de l'hospital, anaren a persuadir Prim perquè es rendís i poder així anar a parlamentar amb el general assetjador, per tal d'aconseguir la suspensió del bombardeig i impedir el saqueig que havia anunciat Zurbano, tot negociant una capitulació que no fos perjudicial per a Reus. Quan mori el 28 de novembre de 1879, els diaris reusencs se'n feren ressò, lloant la seva vida dedicada als altres i en especial la seva valentia en la defensa de la ciutat. La ciutat de Reus li ha dedicat un carrer

mitologia

Segons la mitologia grega, Tros (en grec antic Τρώς) fou rei de Dardània i de tota la regió homònima, que es va anomenar Tròade en honor seu. Tros era fill del rei Erictoni de Dardània, fill al seu torn de Dàrdan i d'Astíoque, filla del déu-riu Simois. Va heretar el regne quan va morir el seu pare. Es casà amb la nimfa Cal·lírroe, filla del déu fluvial Escamandre, amb qui engendrà: Quan Zeus va raptar el fill petit de Tros, Ganimedes, aquest va suplicar-li, però el déu va enviar el seu missatger Hermes per regalar-li a Tros dos cavalls que podien córrer damunt l'aigua. A més, Hermes va explicar-li a Tros que el seu fill va ser fet immortal per Zeus i que vivia a l'Olimp com a catamita dels déus, una posició de gran prestigi. El seu fill Ilos va fundar una nova ciutat a la Tròade, a la riba del riu Escamandre, que va anomenar Ílion (tot i que és més coneguda com a Troia). Quan Tros va morir, els seus dos fills van repartir-se els seus dominis. Viccionari

mitologia

La llegenda de Sleepy Hollow (títol original en anglès: The Legend of Sleepy Hollow), també coneguda com la Llegenda de la vall encantada o la Llegenda del genet decapitat és un conte de terror de l'escriptor nord-americà Washington Irving. El va publicar en la seva col·lecció The Sketch Book of Geoffrey Crayon, Gent. al 1820 mentre vivia a Birmingham (Anglaterra). La història es basa en un conte alemany popularitzat per la població danesa de la Nova York de la postguerra. L'escriptor i filòleg alemany Johann Musäus va editar el conte original en el seu recull de Contes populars dels alemanys, Volksmärchen der Deutschen (1782–1786). El conte narra la història d'Ichabod Crane al poble d'origen holandès Tarry Town, poble situat en una clotada anomenada Sleepy Hollow cap al 1790. N'Ichabod Crane és un mestre d'escola originari de Connecticut que competeix amb n'Abraham Van Hunt, un brètol, per l'amor de Katrina Van Tassel, la filla de divuit anys de Baltus Van Tassel, un pagès ric del poble. Un vespre de tardor, en sortir d'una festa a casa dels Van Tassel, el cavaller decapitat persegueix n'Ichabod Crane. En Crane desapareix del poble misteriosament i en Van Hunt s'acaba casant amb na Katrina. Segons el conte, el cavaller decapitat és el fantasma d'un mercenari alemany llogat per l'Imperi Britànic que va perdre el cap durant la Guerra d'Independència per culpa d'una bala de canó perduda durant una batalla; també es diu que el mercenari recorre els camins de nit, buscant la batalla i el seu cap perdut. Des de la desaparició de n'Ichabod Crane, en Van Hunt fa cara de saber-ne més que ningú cada vegada que es parla del tema al poble. El conte pressuposa que segurament en Van Hunt és el mateix genet, tot i que mai explícitament. El poble de Tarry Town es basa en el poble real de Tarrytown.

vilaweb

El Consell per la República es presentarà el dia 30 d'octubre al Palau de la Generalitat, a Barcelona, amb un acte solemne. Ho han acordat tots els partits i associacions, tret de la CUP, en una reunió a Waterloo. Segons que ha pogut saber VilaWeb, una vegada constituït, el Consell convocarà una gran assemblea, que volen que sigui de tot el sobiranisme, a Brussel·les, on n'explicaran el funcionament i els projectes. Aquest acte, en què volen involucrar el màxim nombre d'institucions i personalitats, es farà el 8 de desembre. ‘El Consell per la República és un dels instruments imprescindibles per a desplegar la República, atès que no hi hauria equilibri si la legislatura caminés només sobre les institucions de la Generalitat i la mobilització social', ha explicat el conseller Toni Comín avui. Juntament amb el president Puigdemont, Comín ha tingut un paper molt especial en la definició d'aquest organisme, el primer que naixerà al marge de la legalitat espanyola i superant el marc de la constitució i l'estatut d'autonomia. Reunió avui a Waterloo En una reunió d'avui en un hotel de Waterloo, els presidents Puigdemont i Torra han explicat a representants polítics i socials quin era el pla d'aquest organisme. Torra ha dit que s'havia desencallat una de les peces clau de la legislatura, perquè el Consell de la República seria una ‘via d'acció republicana', i ha explicat que faria tant com pogués perquè la CUP, que no ha assistit a la reunió, fos a la presentació de la nova institució la setmana vinent. Puigdemont ha dit que s'havia acordat una estratègia conjunta que els permetia d'arribar a la creació del consell i ha negat que els partits independentistes s'haguessin desviat de l'objectiu. Per part d'ERC, hi ha assistit el president del grup parlamentari, Sergi Sabrià, segons que ha anunciat la portaveu republicana, Marta Vilalta. ‘Hi som, hi hem estat i sempre serem en aquelles taules de negociació i diàleg que ens permetin de compartir estratègies i fer passos per a caminar cap a la materialització de la República', ha dit Vilalta. També hi han assistit el portaveu de JxCat, Albert Batet, la vice-presidenta del PDECat, Míriam Nogueras, i el diputat de Demòcrates de Catalunya, Antoni Castellà, a més de representants de l'ANC i Òmnium.

mitologia

Ràbia (Rabid) és una pel·lícula canadenca de David Cronenberg, estrenada el 1977. Ha estat doblada al català. Greument ferida de resultes d'un accident de moto, Rose entra d'urgències en una clínica privada dels voltants, Kiloïd. Especialitzada en la cirurgia estètica, aquest establiment experimenta novetats tècniques d'empelts de pell. Rosa, greument cremada, servirà de conillet d'Índies: se li extreu pell sana, que es neutralitza per un procediment especial, després que se li empelta per reparar els teixits malmesos. Després d'un mes de coma, es desperta brutalment. El seu metabolisme ha canviat i un nou orifici ha aparegut sota la seva aixella. Ja no pot digerir aliments i s'ha d'alimentar directament de sang, que bomba per una via retractable allotjada en el nou orifici. La víctima és contaminada i desenvolupa símptomes propers als de la ràbia. Animat de pulsions d'una extrema violència, ha de buscar sang. L'epidèmia s'estén ràpidament, la llei marcial és decretada. Cronenberg desitjava inicialment rodar amb la poc coneguda Sissy Spacek (que es va donar a conèixer el mateix any per Carrie de Brian De Palma, on es pot veure el cartell de Ràbia), però el productor li suggereix utilitzar una actriu coneguda perquè la pel·lícula surti del lot de les pel·lícules presentades al marge del festival de Cannes. Com la producció no té els mitjans per contractar una estrella del cinema tradicional, és escollida pel paper una estrella del cinema pornogràfic, Marilyn Chambers. Viccionari

mitologia

Canídia (en llatí: Canidia), és una fetillera que apareix a les sàtires i els epodes d'Horaci. Per a alguns autors, Canídia pertany a la ficció literària, però altres defensen que Canídia és un pseudònim d'un personatge real. Pomponi Porfirió presenta a la maga com una perfumista (unguentaria) napolitana, el nom de la qual seria Gratídia, enamorada de Quintili Var, un crític literari de Cremona amic d'Horaci. El nom, Canídia sembla estar relacionat amb canus i no amb canis, i faria referència a una dona amb els cabells blancs. Horaci la descriu adornada amb petits escurçons entre els seus cabells i amb les ungles sense tallar. Descriu els rituals de màgia negra dirigits per Canídia, a la qual ajuden altres bruixes (Sàgana, Folia i Veia). Preparen una foguera on hi llencen xiprers funeraris, ous i plomes de mussol empastifades de sang de granota, herbes màgiques i ossos trets d'una gossa. Després descriu com porten a termini la mort d'un nen de pocs anys, amb la finalitat d'elaborar amb les seves vísceres seques un filtre amorós. Canídia, a més de preparar filtres amorosos, construeix figuretes de cera per a atreure les ànimes dels morts i interrogar-les sobre fets futurs.

vilaweb

El president de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont, ha avisat que l'estat espanyol es venjarà si Catalunya no assoleix la independència. Ha assegurat que el govern espanyol està disposat a tot per aturar el referèndum, fins i tot a vulnerar la seva constitució: ‘Si cal incomplir-la, ho faran perquè la resposta que està disposat l'estat espanyol a donar per impedir que puguem decidir lliurement és tot, tot i tot. El confessable i l'inconfessable', ha afegit. Puigdemont ha advertit que el model educatiu i lingüístic podrien ser les víctimes de la venjança de l'estat espanyol, i ha criticat les declaracions de l'ex-ministre espanyol d'Afers Exteriors, José Manuel García Marllago, sobre uns suposats acords secrets d'Espanya amb altres estats perquè es pronunciessin contra el procés català: ‘Ja que entre tots paguem aquests favors, almenys que ens els expliquin', ha ironitzat. El PDECat ha homenatjat Mas, Ortega, Rigau i Homs per la seva contribució a la celebració del 9-N després de ser condemnats pels tribunals. A més, els demòcrates han donat el tret de sortida a la campanya del ‘Sí' a la independència, que portarà el lema ‘Diguem sí' i que combinarà actes de gran format amb actes de carrer per a mobilitzar el vot independentista en el referèndum del setembre. La coordinadora general del PDECat, Marta Pascal, ha elogiat la ‘valentia, l'entrega i la serenor' dels quatre inhabilitats, ha titllat de ‘vergonyós' el procés judicial contra el 9-N i s'ha compromès a continuar endavant perquè els catalans votin el seu futur polític al referèndum. ‘El 9-N, vosaltres i els vostres equips quedaran escrits a la història i a la memòria col·lectiva d'aquest país', ha sentenciat. L'ex-president de la Generalitat de Catalunya Artur Mas s'ha referit a l'acte a Barcelona del president espanyol, Mariano Rajoy, que dimarts es comprometerà amb invertir més en infraestructures: ‘No compliran absolutament res i ho sabem, ens ve a ensarronar', ha dit. Ha afegit que l'estat espanyol no s'ha guanyat la confiança de Catalunya i ha recordat que els compromisos de l'Estatut no es van complir. ‘No ens fas por, l'estat espanyol. Amb la nostra determinació hem deixat de ser súbdits per ser ciutadans de Catalunya', ha reblat. L'ex-vice-presidenta Joana Ortega ha explicat que somia en un país en què escoltar els ciutadans no sigui delicte. ‘Només la història podrà jutjar la realitat i podrà dir el que va representar el 9-N en la conquesta de drets i llibertats'. L'ex-consellera Rigau ha afegit que el 9N va ser la llavor del referèndum, i l'ex-conseller Homs s'ha referit a les inhabilitacions: ‘No es carreguen una persona, es carreguen el que va decidir el poble de Catalunya.'

mitologia

Els elfs són, originàriament, petites criatures antropomorfes i màgiques de la mitologia germànica i nòrdica, relacionades amb la natura. Apareixen en diferents cultures del nord d'Europa, com l'alemanya, l'escandinava i l'anglosaxona. Al Regne Unit, Canadà i Estats Units també es coneixen amb el nom d'elfs els menuts ajudants del Pare Noel. Tanmateix, la literatura fantàstica s'ha inspirat en aquestes figures mitològiques per crear diverses tipologies de personatges. Acostumen a ser criatures de la mida humana però molt més intel·ligents, de pell blanca i poders telepàtics o connexió amb la natura. Destaquen, d'entre tots els elfs de la literatura universal, la raça creada per John R.R. Tolkien a la seva obra centrada en la Terra Mitjana. A l'edat mitjana se'ls relacionava amb els malsons] i eren els artífexs de les varetes màgiques. Podien tenir un caràcter benèfic o malèvol i a causa del seu aspecte infantil, determinades llegendes als associen a entremaliadures pròpies dels nens, com petites pessigades o amagar objectes de la llar. La paraula elf prové del protogermànic albo-z, albi-z i del nòrdic antic álfir, l'alt alemany mi elbe. L'etimologia primordial pot ser l'arrel protoindoeuropea albh- que significa "blanc", del qual també prové el llatí albus, "blanc". Els termes corresponents en les llengües germàniques són:

books

-Tot ahir tarda vaig esperar-te… -El senyor Reguera se m'endugué a passeig… -Sempre el senyor Reguera! Ja te vaig dir que no te'n fiessis… Ell mirà, distret, riu enllà. -No sé per què… -Perquè es un home de dues cares!- exclamà amb vivesa. Però de seguida afegí, atenuant: -Té un mirar que no em fa goig… -Mania que li tens… Parlaren d'altres coses. Al despedir-se, ella, somrient, vergonyosa, per primera volta, féu a baixa veu: -Dona'm aquesta rosa… -I allargà la mà cap al trau. Ell se féu ràpidament enrera, posant-se fora de tret.

vilaweb

La Junta Electoral espanyola ha obert un expedient sancionador contra Catalunya Ràdio pels editorials de Mònica Terribas a ‘El matí' els dies 28 i 30 de novembre. La junta considera que s'hi van vulnerar els principis de neutralitat política i que els editorials tenen ‘un to partidista i electoralista obertament favorable a aquelles formacions polítiques que sostenen que existeix una repressió injusta sobre el govern legítim de Catalunya'. El PP va presentar una primera denuncia davant la Junta Electoral provincial que va ser desestimada, però després va presentar un recurs a la Junta Electoral espanyola, que ha pres la decisió avui. En l'editorial del 28 de novembre, Terribas afirmava, de manera irònica, que el 21-D tindria una campanya electoral ‘molt normal, amb els líders de les formacions polítiques a la presó i alguns altres que no poden posar els peus a Espanya perquè els hi acompanyarien'. Segons la junta, la presentadora feia una ‘al·lusió jocosa' a anteriors resolucions de l'òrgan i incloïa ‘la idea implícita que hi ha una repressió estatal de l'independentisme català'. Sentiu tot seguit l'editorial de Terribas del 28 de novembre: A l'editorial del 30 de novembre, Terribas deia que senadors del PP havien guanyat la loteria amb un bitllet acabat amb el 155 i els aconsellava que compressin ‘butlletes acabades en la xifra de casos de corrupció que acumula, entre altres, el seu partit'. La junta creu que la cobertura informativa va servir de pretext per a fer una crítica negativa, que va esdevenir un al·legat i no pas una informació neutral. Ací podeu sentir aquest editorial. Ahir la junta ja va prendre una decisió polèmica contra els mitjans públics: va exigir a TV3 que compensés el PP per la ‘cobertura excessiva' de la manifestació de Brussel·les. A més, en la mateixa resolució, la junta deia que la cobertura del ‘Concert per la llibertat dels presos polítics' del Telenotícies havia afavorit les candidatures independentistes.

books

Al cap d'uns quants dies torna a la casa, a on troba la consabuda minyona i sols posa atenció en el que ella fa i diu. La pobra noia, ignorant lo fàcil que li fóra captar-se les simpaties del que neda bé, o per millor dir, consolidar la inclinació que ell li porta, li parla d'aquelles coses que solen ser objecte d'agradable conversació entre joves, i fins potser de bona fe celebra son caràcter, sa figura i son modo de vestir. El nostre home es queda admirat de que un sol moment hagi pogut sentir la més mínima inclinació a una xicota tan sense cap ni centener. -Jo crec que no hi era tot (diu entre sí), el dia que me'n vaig anar mig prendat d'ella. ¡quina conversa més sosa! quin poc senderi! ¿Què es pensa que sóc ximple per venir-me a retreure si tinc tal caràcter i si sóc alt o baix? ¡Potser sí que s'ha pensat pescar-me i que jo no veuria l'am! ¡Vaja, no sé com he estat tots aquests dies figurant-me-la tan diferent del que és! En efecte, ell no sap que la minyona li havia agradat perquè casualment i sense sospita de la seva presumpció, li havia tocat la corda sensible. Ben segur que si aquella criatura, amb un xic més de malícia, hagués sabut atinar en tirar-li cada dia un entretoc respecte al nedar, i a la fama de nedador que ell gosava, s'hauria casat amb ell i hauria estat ben peixada; perquè ell, fóra d'aquesta mania, és un tros de pa i una dona que li donés per la banda en faria el que voldria. Aquest home que neda bé, és de poques paraules, desmanyotat i no s'ocupa del que passa pel món. Quan s'ha acabat el rigor de l'hivern, llavors que ja tothom pot fer l'ou, però que encara hi ha molts que porten capa, ell se la treu com si alleugerint-se de roba precipités la vinguda de l'estiu, i al trobar a un amic o conegut, la seva primera frase és: -Ja s'acosta el bon temps! Pel mes d'abril, desitjós i impacient de l'època dels banys, sol anar molt sovint a guaitar per la muralla de mar a veure com està l'aigua, com si en treure un pronòstic de si l'estiu vinent serà més o menys convenient el banyar-se.

mitologia

Maximí d'Ais (Betània, segle i - Ais de Provença, segona meitat del segle i) és un personatge llegendari que, segons la tradició va acompanyar Maria Magdalena en el seu llegendari viatge a la Provença i va ésser el primer bisbe d'Ais. És venerat com a sant per l'Església catòlica. La figura, probablement, es basa en la del bisbe real Maximí de Trèveris. Al llarg de l'Edat mitjana, es va desenvolupar, al sud de França, una tradició al voltant d'un suposat viatge de Maria Magdalena, Marta i Llàtzer de Betània, que s'hi establirien a la zona d'Ais de Provença. Segons aquesta tradició, Maximí era un dels Setanta deixebles (tot i que no figura en les llistes habituals d'aquests deixebles), intendent de la família de Llàtzer, Maria i Magdalena a Betània. Mort Crist, van veure's amenaçats i van fugir de Palestina, els tres germans, Maximí, la serventa Marcel·la, Celidoni, Josep d'Arimatea, Tròfim d'Arle i altres deixebles de Crist. Van embarcar-se en un vaixell miraculós que, sense timó ni veles, va travessar la Mediterrània fins a arribar a les Santes Maries de la Mar (Provença), prop d'Arle, on va aturar-se. Era l'any 48; mentre Llàtzer va anar a predicar a Marsella, Marta i Marcel·la van anar a Tarascó, Tròfim a Arle i Maria s'hi va fer eremita, i es va retirar a una cova de les muntanyes de la Santa Bauma. Maximí hauria anat a Ais de Provença, on va predicar i fundar una capella dedicada al Salvador (que avui és la catedral d'Ais) i va esdevenir bisbe de la ciutat. Hi va rebre la visita de sant Alexandre de Brescia, que va veure reforçada la seva fe. Sentint-se morir, la Magdalena va demanar l'última comunió i uns àngels la van portar amb Maximí, que anava a trobar-la i estava a mig camí de la cova on vivia i d'Ais; Magdalena es va confessar i va combregar i Maximí l'a va assistir en els seus últims moments, ja que morí. La hi va sebollir i sobre la seva tomba edificà una capella, origen d'una basílica i de la vila de Sant Maissemin de la Santa Bauma, lloc de pelegrinatge a la suposada tomba de la santa. Quan Maximí anava a morir, demanà d'ésser enterrat a la vora de la tomba de Maria Magdalena. Va morir un 8 de juny, dia de la seva festivitat litúrgica, i va ésser succeït per Sidoni d'Ais. A la cripta de la basílica de San Maissemin hi ha un sarcòfag romà del segle iv atribuüit a sant Maximí, juntament amb els de Marcel·la, Susanna i Sidoni, i el de Maria Magdalena.

vilaweb

Els incendis forestals han matat més de 1.000 milions d'animals a tot Austràlia, inclosos més de 800 milions d'exemplars a l'estat de Nova Gal·les del Sud, el més afectat per les flames, segons les estimacions d'un expert acadèmic de la Universitat de Sydney, el professor Chris Dickman. Fa unes setmanes, el professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Sydney va oferir una primera estimació de les conseqüències dels incendis forestals i va parlar d'almenys 480 milions d'animals morts. Tenint en compte que els incendis han continuat a Austràlia, especialment a l'estat de Nova Gal·les del Sud, el professor universitari ha augmentat la seva estimació i l'ha situat en més de mil milions d'exemplars morts, incloses espècies tan característiques d'Austràlia com els coales i els cangurs. ‘Crec que no hi ha res que es pugui comparar a la devastació que s'està produint en una zona tan àmplia de manera tan ràpida. És un esdeveniment monstruós en termes de geografia i de nombre d'animals afectats', ha dit el professor universitari, en declaracions a la cadena de ràdio nord-americana NPR. L'expert acadèmic ha advertit que Austràlia està patint clarament ‘els efectes del canvi climàtic‘. ‘Probablement estem veient el que pot ser el canvi climàtic en altres parts del món amb les primeres fases d'aquest procés a Austràlia', ha explicat. Dickman ha destacat que els científics han de tornar a ser escoltats en el debat sobre el canvi climàtic i els seus efectes per esbrinar ‘què és probable que passi en les dècades vinents' i com es pot mantenir la biodiversitat en aquesta situació canviant. El professor de Ciències de la Universitat de Sydney ha dit que els animals que han aconseguit sobreviure a l'onada d'incendis forestals ho han fet després de fugir o posar-se sota terra i ha avisat que tornaran a aparèixer en zones en les quals ara no hi ha recursos perquè s'alimentin. En un comunicat, la Universitat de Sydney ha explicat que l'estimació del professor Dickman es basa en un informe de l'any 2007 elaborat per a WWF sobre l'impacte de la pèrdua de terreny que pateix la fauna australiana a Nova Gal·les del Sud. ‘Els autors han utilitzat de manera deliberada estimacions altament conservadores per fer els seus càlculs. La veritable mortalitat és probable que sigui més alta que la mortalitat estimada', ha assenyalat el centre acadèmic australià.

books

-No em coneixes? Sóc el Pare Prior! -Jesús!… Pare Prior!…- i Fra Genís oblidant la seva vestidura de soldat, com sempre feia en el convent, va agenollar-se i li besà la mà. De moment els dos frares soldats no es pogueren dir res. L'emoció de veure's allà, en la solitud, vestits amb ropatge d'enemics, els féu una pena tan pregona que les llàgrimes els van caure. Damunt les fulles lluïren amb la claror de la lluna les llàgrimes d'aquells dos homes. Després, un xic més refets de la gran sorpresa, van sentir la por d'ésser vistos i baixet baixet es posaren a parlar! -Pare Prior! jo voldria çonfessar-me! Porto una vida tan terrible! ¡Faci'm aquesta caritat! I allà en la nit, Fra Genís es confessà amb el seu prior de l'ordre de missioners on ell era en esclatar la guerra. La confessió fou llarga i mig confidencial. Tots els escrúpols, foragitats i les faltes, esborrades amb l'absolució plena d'una unció mistica que eixia d'aquell Prior soldat, d'uns quaranta anys. La impressió que feien aquells dos frares enfervorits amb les armes al muscle, vestits de nacionalitat enemiga i en la nit majestuosa, era enternidora i plena d'encís. Units per l'amor de Déu i novençans en la vida de les lluites, en veure's, van esglaiar-se i en conèixer- se sense pensar en altra cosa sinó en Déu van amorosir-se llurs ànimes amb la delícia del Sagrament que tant enyoraven. Ni per un moment van fer esment dels afers militars, talment com si la guerra no fos nada. Tots dos en sentien la bravada i tots dos eren prou escrupolosos per a no gosar dir res que remotament pogués dur un benefici a llurs exèrcits.

mitologia

L'oracle d'Olímpia era un oracle dedicat a Zeus, el més important dels déus Olímpics, a la ciutat d'Olímpia a l'Èlide. Estava situat en una cova al peu del turó de Cronos. Es preguntava a l'oracle sobre temes bèl·lics ja que Zeus era considerat el governant de les guerres. L'oracle es menciona de passada entre els antics. Només Píndar i Estrabó en parlen com a element essencial del culte establert a Olímpia. A les Odes olímpiques, Píndar n'explica l'origen. Parla del primer sacerdot de l'oracle, Íam, a qui el seu pare Apol·lo va portar fins a la ciutat i li va dir que s'instal·lés davant de l'altar de Zeus. Estrabó per la seva banda diu que la fama d'Olímpia era deguda al seu oracle, fins que es van instituir els Jocs Olímpics. Segons Píndar, l'oracle era portat per la família dels Iàmides, que es consideraven descendents d'Íam. També exercien d'endevins la genos dels Clícides, descendents de Clici, segons Heròdot, que afegeix també els tel·líades entre les famílies d'endevins d'Olímpia. Filòstrat d'Atenes diu que hi havia tres genos d'endevins. Només Xenofont explica una consulta a l'oracle de principis del segle IV aC. Diu que el rei Agesilau II volia saber si podia refusar una treva que li oferien els argius i va rebre la resposta de que era possible. Abans d'atacar Argos amb les seves tropes va voler confirmar-ho a l'oracle de Delfos, i va rebre la mateixa resposta.

bios

Pilar Uribes (Horta, València, ? - 1993) fou una mestra, comunista i exiliada valenciana. Formava part d'una família amb un alt compromís polític. Estudià batxiller a l'Institut Lluís Vives i després Magisteri. El 1937 ingressà a les Joventuts Socialistes Unificades (JSU). El 1938 fou comissària de la Federació Universitària Espanyola (FUE) i va participar en la creació de les milícies de la cultura. Col·laborà en les colònies infantils i va mantenir el contacte entre rereguarda i front. El 23 de març de 1939 va passar a França, on fou internada en el camp de Clermont-Ferrand. Més tard, amb altres membres del Partit Comunista, es va traslladar a l'URSS. Va estar treballant en “Cases de xiquets” fins al 1945. Després, a l'editorial Progreso i a l'Institut d'Idiomes estrangers. Tornà a la mort de Franco igual que el seu germà Venancio (mort en maig de 1993). Es va incorporar al seu lloc de mestra a l'Escola graduada d'El Saler fins a la jubilació. A València, va mantenir relació amb la FUE, amb els seus companys de l'URSS i de professió.

vilaweb

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha enviat una carta a Pedro Sánchez per a demanar-li de reunir-s'hi en ‘les pròximes setmanes' a la Palau de la Generalitat, tal com –segons que diu Torra– van acordar el mes de juliol a la Moncloa. Torra va repetir ahir en el seu discurs d'obertura del debat de política general, que faria aquesta petició i que si abans del novembre Sánchez no feia una oferta sobre un referèndum pactat, deixaria de donar-li suport al congrés. ‘És imprescindible que concretem els terminis del diàleg perquè realment tingui una funció resolutiva del conflicte polític', li demana a la carta. ‘El poble de Catalunya mereix una resposta valenta i diferent de la que s'ha rebut fins avui', li repeteix, en al·lusió a la proposta de referèndum que va mencionar ahir. Llegiu la carta ací: L'ultimàtum de Torra ja va rebre ahir una resposta per part del govern espanyol. ‘El president de la Generalitat no s'ha d'esperar a saber la nostra resposta. La nostra resposta és autogovern, no referèndum. Convivència i no independència', va dir la portaveu del govern espanyol, Isabel Celaá. La Moncloa diu que de moment no hi haurà reunió amb Quim Torra El govern espanyol ha trigat ben poc a tancar la porta a la reunió proposada per Quim Torra aquest migdia. Segons l'ACN, fonts de la Moncloa han remès a les declaracions d'ahir d'Isabel Celaá. ‘No sembla el millor moment per a decidir una data per a una reunió', va dir ahir Celaá, tot just després d'afirmar que el govern espanyol ‘no accepta ultimàtums'. Avui la ministra espanyola de Política Territorial, Meritxell Batet, ha insistit que el diàleg que ofereix el seu govern espanyol ‘no inclou dret de decidir'. I ha afegit: ‘No hi ha cap marge per a parlar d'autodeterminació.'

books

-Sí, sí, a cercar llenya i foris! -vaig cridar amb entusiasme. Alló ens serviria de distracció. Tot seguit ens escampàrem alegrois per la muntanyola, i vinga gambejar de quatre grapes a la recerca de secallons! En aquell paratge, i això precisament constituïa la seva excellència com a parany, no hi havia arbre, ni arbrissó; no hi creixien sinó, i encara raquítiques, algunes mates de bosquina: argelagues, estepes, falgueres, tomanyins… sobretot tomanyins, que en aquell temps estaven poncellats o florits. Un llenyater o un feixinaire no podia pas fer-hi gaire el seu agost. Al principi ens limitàrem a recollir els miserables brins de brossa seca que trobàvem entre les plantes vives; però, a manera que ens imposàvem dels resultats obtinguts afluixàvem els nostres escrúpuls sobre la matèria combustible i, ara perquè ens semblava secallosa, agafàvem una mata sencera mig tendra, ara, perque tenia el tronc fustós, n'arrabassàvem una altra de tota verda. Acabàrem per no perdonar-ne gaires. I així va créixer bellament la nostra pila, la qual, això sí, més que de llenya cremadora, semblava de ramatge bonic per a un parament de festa de carrer. Allí la falguera amb ses fullasses ornamentals, allí el tomanyí apenjollat de flors semblants a borles de vellut, allí verdors de tota mena. -Mà, noi, quanta de tendror! -exclamàrem consternats, en examinar el resultat de la nostra tasca. Però, bah!… començaríem per encendre la llenya seca, i, dins un bon flamareig, la més verda cremaria també. Per sort havíem arreplegat una bona porció d'esparragueres i gatoses mortes, torrades, rosses com un sucre de mel; i cuitàrem a situar-les al paratge que volíem allarar: una fondaladeta, que hi havia al cim del turó, dintre la qual, ajeguts, estaríem a redós del vent. Amb quin estudi les hi agarberàrem! I, després, les cobrírem de troncalla i de feixina verda i ens preparàrem a calar-hi foc. Segurament tots estavem grocs d'emoció. En Xaneta que no havia volgut fiar l'operació a cap altres mans que les seves, s'agenollà en terra i, amb el cap del mistet apuntat al raspador de la capsa, escampava a l'entorn llambregades ràpides, comprovant si estaven ben preses totes les precaucions. En Lluís i jo emparàvem el vent amb els nostres abrics estesos, i llavoràvem d'esperit, impacients i anguniosos. Ara?.. Encara no? No; calia deixar que passés la pantejada del ventijol la qual s'eixamplava plena de mormolls creixents, que els nostres sentits sobreexcitats percebien amb una intensitat extraordinària i alarmant. Renoi, que llarga! …Sabría aprofitar la bona ocasió el nostre company?

books

Coneix tot el veïnat i el coneix tot Barcelona. En un sol dia se'l veu a l'Encant, al Padró, a ca la Ciutat quan treuen la rifa, a la parada, al Martillo i a l'ensanche. De tots els fabricants ne sap la història, i de la gent del seu barri en té pel cap dels dits tota la parentela, vicissituds, bones prendes i defectes. Sap fer el gos, sap fer jocs de mans i versos, és d'un teatre d'aficionats; té, amb altres companys, un piset llogat a Gràcia; se la pica de bon mosso, és de moltes germandats, ha sigut oficial de la milícia un cop, i dos cops capità Manaia. Encara que predica l'ateisme, el veuran cada any posar cadenes de paper, mata i canyes verdes de l'un cap de carrer a l'altre, i fa la capta pels ciris del Sant de la cantonada. Els dies que la professó no passa per casa seva, hi sol anar ell, perquè tot son gran delit consisteix en què no es faci cosa en què ell no hi sigui. Quan l'empedrat del barri s'espatlla i els veïns ne parlen entre si, se recorden aviat del geni actiu i manifasser del nostre home i li encarreguen que posi un comunicat ben fort en el diari. I no tingueu por que hi faci falta; perquè el posar un comunicat és la seva menja. Molt sovint hauran vist vostès en els periòdics certs escrits molt formals sobre si un carreter ha estat a punt de matar un gos que costava tretze duros; sobre el lluïment d'uns exàmens de nois que varen dir de cor el compendi de la Historia de España del pare Isla, sobre el mal modo d'un agutzil a l'anar a cobrar una multa, sobre un piano que se sent tocar a deshora. Aquests remitidos o articles comunicats solen dur per firma «¡Unos testigos imparciales!» «Un amigo de la verdad…» Tots són fets d'ell. I ja té prou cuidado en preguntar a tothom que troba si els ha llegit, i no es descuida tampoc de llegir-los a casa seva i en el cafè, fent constar que ell és qui ho ha fet posar. Els gasetillers li deuen molt agraïment, perquè sempre que el troben li pesquen alguna notícia; de manera que es pot atribuir amb raó el títol de col·laborador honorari i eficaç de tots el periòdics de Barcelona.

bios

Marina Garcia i Urzainqui (Barcelona, 6 de juny de 1994) és una nedadora catalana especialista en els 100 i 200 metres braça. Als Jocs Olímpics d'estiu de 2012 finalitzà en el 25è lloc a la fase preliminar dels 100 metres braça femenins i no va poder disputar les semifinals. En la modalitat dels 200 metres braça femenins tampoc va poder passar la ronda preliminatòria després de quedar en 20è lloc. Finalment, també fou una de les quatre integrants de l'equip que competí en els relleus 4x100 m. estils femenins, juntament amb Melanie Costa, Judit Ignacio i Duane Da Rocha. En aquella ocasió, el combinat espanyol tampoc va fer un bon resultat i no es classificà per a la final, quedant en 13è lloc. Al Campionat del Món de natació de 2013, celebrat a Barcelona, disputà les proves de 50, 100 i 200 metres braça, així com els relleus de 4x100 metres estils. En els 50 m. braça, després de classificar-se a les preliminars, va fer el desè millor temps de les semifinals amb un registre de 31.24 i va quedar fora de la lluita per les medalles de la final. En aquella mateixa semifinal, la lituana Ruta Meilutyte marcà un nou rècord del món de la prova amb un temps de 29.48. A la prova de 100 m. braça acabà en 7è lloc de la final i va marcar un nou rècord espanyol amb un temps de 1:07.08. En els 200 m. braça es classificà per a les semifinals després de ser tercera de la seva sèrie preliminar i establir un nou rècord espanyol amb un temps de 2:24.21. A les semifinals registrà el tercer millor temps amb 2:22.88, rebaixant de nou el rècord espanyol.

vilaweb

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha condemnat l'ex-president de la Generalitat Artur Mas; l'ex-vicepresidenta Joana Ortega i l'ex-consellera Irene Rigau perquè els considera responsables del 9-N. Mas ha estat condemnat a dos anys d'inhabilitació per exercir cap càrrec públic i a una multa de 36.500 euros. Joana Ortega també ha estat condemnada com a cooperadora necessària del delicte de desobediència a una inhabilitació d'un any i nou mesos i a una multa de 30.000 euros; i Rigau també ha estat condemnada com a cooperadora necessària a una inhabilitació per a exercir cap càrrec públic durant un any i mig i a pagar una multa de 24.000 euros. En canvi, tots tres han estat absolts pel tribunal del delicte de prevaricació administrativa, pel qual la fiscalia demanava entre sis i vuit anys més d'inhabilitació. Tots tres poden presentar el recurs de la sentència al Tribunal Suprem, i a instància judicials europees. El tribunal augmenta la petició de pena per desobediència La fiscalia demanava una pena de deu anys d'inhabilitació i una multa de 36.000 euros per a Artur Mas i nou anys d'inhabilitació i multa de 30.000 euros per a Joana Ortega i Irene Rigau. Però el cas és que els fiscals van formular també una proposta de penes si el TSJC decidís castigar els delictes de manera separada. I és el que ha passat: absolució del delicte de prevaricació i condemna per desobediència: Per a Mas, un multa de 36.000 euros i inhabilitació d'un any i sis mesos per desobediència i per a Ortega i Rigau, multa de 30.000 euros i inhabilitació d'un any i un mes per desobediència. El tribunal ha acabat apujant la condemna, respecte de la petició de pena que feia la fiscalia. Aquesta és la sentència íntegra que condemna Mas, Ortega i Rigau:

vilaweb

El govern espanyol ha traslladat els presos d'ETA Olga Sanz i Javier Moreno de la presó de Villabona, a Astúries, a Basuri, a Biscaia. És el primer acostament de condemnats per haver format part d'ETA com un gest del govern de Pedro Sánchez, en què el ministre d'Interior, Fernande Grande-Marlaska va anunciar que ‘la nova política penitenciària serà ajustada a la llei'. Els dos presos van ser condemnats a més de setanta anys de presó. Formaven part del comando Biscaia i havien intentat assassinar l'ex-conseller d'Interior del PNB Juan María Atutxa i l'ex-president del PP Carlos Iturgaiz juntament amb catorze membres més que també van ser detinguts. Ara tenen el tercer grau penitenciari i havien demanat el trasllat. Tots dos són parella, van desvincular-se d'ETA i van demanar perdó a les víctimes. Al centre de Basauri passaran l'última part de la condemna i només hauran d'anar a la presó a dormir. Aquesta és la primera decisió quant a l'acostament de presos del govern de Pedro Sánchez d'ençà que va dir que aplicaria una nova política penitenciària als ex-terroristes que complissin els requisits legals. La diputada d'EH Bildu al parlament basc Jasone Agirre ha afirmat que ‘el govern espanyol ha de complir la llei' perquè els presos compleixin condemna en presons pròximes al seu domicili i ha apuntat que ‘cap llei no diu res sobre el perdó', que la diputada considera ‘una qüestió personal'. La vice-secretària de comunicació del Partit Popular espanyol, Marta González Vázquez, ha criticat aquest trasllat, perquè considera que és ‘el rèdit' del PNB pel suport a la moció de censura del PSOE.

mitologia

En la mitologia nòrdica Máni ("Lluna" en nòrdic antic) era la personificació de la Lluna. Això és esmentat en la Edda poètica i en la Edda prosaica, compilacions escrites al segle xii per Snorri Sturluson a partir de tradicions orals més antigues. Ambdues fonts esmenten que és germà de la personificació del Sol, la deessa Sól i fill de Mundilfari i Glaur. Máni és perseguit a través del cel, pel llop Hati. En l'estrofa 23 del poema Vafþrúðnismál, el déu Odin (sota la forma de Gagnráðr) desafia al jotun Vafþrúðnir amb una pregunta sobre els orígens del Sol i la Lluna, als quals descriu viatjant sobre els homes. Vafþrúðnir respon que Mundilfari és el pare de Sól i Máni, i que han de recórrer els cels tots els dies perquè els homes puguin explicar els anys: En l'estrofa 39 del poema Grímnismál, Odín (sota la forma de Grimnir) relata que tant el Sol com la Lluna són perseguits a través del cel per llops; Sol, anomentat com el "déu brillant" és perseguida per Sköll fins als "boscos protectors", mentre que Lluna és perseguit per Hati Hróðvitnisson. En l'estrofa 13 del poema Alvíssmál, el déu Thor interroga al nan Alvíss sobre la Lluna, preguntant-li com és cridada en cadascun dels mons. Alvíss respon que és cridada "lluna" pels homes, "flama" pels déus, "la roda" en Hel, "el precipitat" pels jotun, "el brillant" pels nans i "el comptador d'anys" pels elfs. En Gylfaginning, Edda prosaica, Máni és esmentat en tres capítols. En el capítol 8, se cita la cinquena estrofa de Völuspá, on s'esmenten el Sol i la Lluna durant la creació del món. En el capítol 11 s'esmenta que Máni i la seva germana són els fills d'un home anomenat Mundilfari. Els nens eren tan bells que Mundilfari els va cridar "Lluna" i "Sol", la qual cosa va ser vist pels déus com un acte d'arrogància que va molestar tant als déus que els van col·locar en els cels. Allí Máni "guia el camí de la lluna i controla el seu creixement i minva." A més s'esmenta que Máni és seguit a través dels cels pels germans, Hjúki i Bil "tal com pot veure's des de la Terra", a qui va prendre de la terra mentre es trobaven recollint aigua en un pou. En el capítol 51, es relaten els esdeveniments del Ragnarök, incloent que Máni i la seva germana seran devorat pels llops que els persegueixen. En Skáldskaparmál, Edda prosaica, Sól és esmentada en el capítol 26 com a "germana de Máni", i en el capítol 56 se li donen noms a la Lluna: "lúnula", "creixent", "minvant", "comptadora d'anys", "clipped", "brillant", "crepuscle", "precipitat", "squinter" i "lluent".

books

-No, però ja veurà. No em recordo com se deia i ho tinc al cap de la llengua. Aquell és el que va tenir el plet amb el pare del minyó, vamos; que fins van anar per justícia i tot; que tothom n'anava ple… Que per això al pobre de son pare… Oh, li van fer mil picardies! Per això sempre dic: «-Coses de justícia? Ai, Déu nos en guard.» Què es pensa? Estava d'allò més bé. Vaya! Miri: jo em recordo que era noia… (Ai, Senyor, sembla que era ahir!…) que sentia contar a l'avi que a casa dels seus avis d'aquest xicot tenien un armari de Girona ple de roba blanca que de llençols, de camises, de mitges de teler… demanin! Tant, que com va morir l'àvia -Ai Senyor! Era per la pidèmia, encara que ella va morir d'una caiguda! que bé se'n va parlar prou per tot el carrer de Sant Pere! -doncs quan va morir aquella senyora, Déu la tingui al cel, van trobar sis dotzenes de coixineres amb unes puntes de pam sense estrenar, i dues dotzenes de llençols encara amb l'empesa. Ca! Si li dic jo que era una casa que, vamos, se'n feia cabal!

bios

Maria Josep Ragué Arias (Barcelona, 1941- 18 de juny de 2019) fou una investigadora, crítica cultural, especialista en la contracultura catalana dels anys 70, assagista, autora teatral i professora universitària. Doctora en Filologia Hispànica, llicenciada en Ciències Econòmiques i en Ciències de la Informació, també va estudiar a l'Institut del Teatre. Entre 1968 i 1970 va viure a Califòrnia (EUA). A Berkeley conegué de prop els moviments alternatius de l'època: el moviment d'alliberament de la dona i la contracultura. Involucrada activament des d'aleshores en el moviment feminista, fou una de les fundadores del Partit Feminista de Catalunya. Des de 1990 exercí com a professora titular d'Història de les Arts Escèniques a la Universitat de Barcelona. La seva tesi doctoral tracta dels mites femenins grecs en el teatre espanyol del segle XX i un bon nombre dels seus assaigs versen sobre història i crítica del teatre. Col·laborà en revistes de teatre com Yorick, Primer Acto, ADE, Hamlet, Assaig de teatre i Artez, i es feu càrrec de la crítica teatral de Destino, Diario 16, El Independiente i El Mundo. L'any 1982 participà com a ajudant de direcció en l'espectacle Dones i Catalunya, que dirigí Ricard Salvat. Com a traductora, l'any 1988 obtingué l'accèssit del premi Nacional Josep Maria de Sagarra de Traducció per la seva versió d'Annie Wobbler, d'Arnold Wesker. També és l'autora de les obres teatrals Clitemnestra (1986) i Crits de gavines (1990). I també I Nora obrí la porta, amb Armonía Rodríguez i Isabel Clara-Simó (1990). I del recull de narraccions I tornarà a florir la mimosa (1983).

books

El pagès, sense adonar-se'n ell mateix, caminava a voltes de puntetes. Els cruiximents de la fullaca sota els seus peus li causaven una impressió alarmant i desagradable, que instintivament procurava evitar. Quan hi parava esment, s'estremia. Era un sacríleg furtiu i tremolós, que anava a forçar tres sagraris, els cors de tres santes. Tres sagraris? Per què aquesta idea, evidentment falsa? No eren més aviat tres urnes de pecat i de sutzura? Les protegia tal volta un guardatge diví? Qui sap? Però, què importava? Ell es sentia home d'infern. Havia nat per a condemnar-se. Amava la ira i la destrucció. El seu destí havia d'acomplir-se.

bios

Teresa Bonal i Bastons (Palafrugell, Baix Empordà, 8 de setembre de 1959) és una mestra catalana. És filla de Lluís Bonal i Salabert i Marta Bastons i Fàbrega, i la petita de quatre germans. Cursa estudis de primària a l'Escola Santa Teresa de Palafrugell, ara desapareguda, i a l'aleshores Acadèmia Sant Jordi. Després de fer els estudis de batxillerat al recent inaugurat Institut Frederic Martí Carreras de Palafrugell, marxa a Barcelona a estudiar magisteri a l'Escola Universitària Blanquerna, on s'especialitza en Educació Primària i obté el títol de Mestra de Català. Més endavant també adquireix l'especialitat d'Infantil, aleshores anomenada Preescolar. Oposita a magisteri en l'especialitat de filologia francesa i posteriorment es llicencia en Filologia Hispànica a la Universitat de Barcelona.[cal citació] Després d'uns quants anys exercint a l'escola privada, s'estrena com a mestra a l'escola pública fent substitucions en diverses escoles del Vallès Occidental i el Barcelonès. Ja com a funcionària entre el 1983 i el 1989 treballa a l'Hospitalet del Llobregat, Badalona, Barcelona i Ciutat Badia. Són anys de grans canvis en el món de l'ensenyament que viu el repte d'haver d'introduir per primera vegada el català a l'escola i d'haver-se de fer càrrec d'un alumnat majoritàriament procedent de la immigració i amb greus dificultats socials i econòmiques.[cal citació] L'any 1989 torna a Palafrugell on continua exercint de mestra, primer en una escola rural unitària a Palau-sator, i després ja definitivament a l'Escola Josep Barceló i Matas de Palafrugell fins a l'any de la seva jubilació al 2019. Dins d'aquesta escola, forma part durant anys de l'equip directiu com a cap d'estudis (1999-2012) i, entre altres coses, en coordina la revista La Xerraire entre el 2006 i el 2012.[cal citació] A banda de la seva tasca docent, des de fa anys participa activament en la vida cultural de la vila de Palafrugell tot col·laborant en diverses revistes i publicacions locals. Entre el 2002 i el 2011 fa de col·laboradora assídua a la Revista de Palafrugell, de la qual n'és secretària entre el 2002 i el 2005. D'aquesta etapa de la revista, en parla el seu director del 2002 al 2007, Paulí Martí, a l'article "Moments de canvi" dins monogràfic sobre la Revista de Palafrugell titulat Revista de Palafrugell 1962-2012, editat per l'Associació Cultural Pou d'en Bonet a l'abril de 2012. Paulí Martí en destaca la seva eficiència com a secretària, sempre cercant el consens i la seva aportació de noves incorporacions.[cal citació] L'abril de 2006 Teresa Bonal col·labora també, juntament amb d'altres autors locals, en el llibre El paisatge de Jordi Turró i Paco Dalmau de la col·lecció Àlbum de records d'Edicions Baix Empordà. Es tracta d'un intent de recollir la història recent de la vila a través d'imatges gràfiques, en aquest cas més de 200 postals que van de principis del segle xx fins al 1965. Entre els anys 2006 i 2008, forma part del consell de redacció del volum anual Crònica d'un any que edita també Edicions del Baix Empordà, i és coautora amb Oriol Oller del volum Josep Bastons. Taller de l'havanera publicat a la col·lecció Galeria de Personatges, 7 que editen conjuntament l'Ajuntament de Palafrugell i la Revista de Palafrugell. Es tracta d'una biografia de Josep Bastons, oncle de Teresa Bonal, compositor i cantant de Palafrugell considerat un dels pares de l'havanera i de la Cantada de Calella de Palafrugell. Des de l'any 2004 fins a l'actualitat, col·labora assíduament, conjuntament amb Núria Sàbat, a la revista Gavarres de l'Editorial Gavarres, dedicada a divulgar el patrimoni natural, cultural i etnogràfic del massís de les Gavarres. Teresa Bonal s'hi estrena al volum 5 de la primavera-estiu del 2004 on publica, conjuntament amb Núria Sàbat, el perfil de "Josep Cofan. Factor de Palamós a Flaçà en temps del tren petit". També ha col·laborat en d'altres revistes, com ara Vèlit. Revista de tot l'Empordà, ja desapareguda, i Descobrir Catalunya, encara en curs.[cal citació]

vilaweb

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha assegurat que no ha parlat amb la canceller alemanya, Angela Merkel, sobre la situació de Puigdemont ‘ni té pensat de fer-ho' perquè ‘aquesta és una qüestió dels tribunals' i un tema ‘absolutament judicial'. ‘Això és la separació de poders, i els governs no intervenen per a res en aquesta qüestió'. Aquesta és la resposta de les preguntes sobre les declaracions de la ministra alemanya de Justícia, Katrina Barley, la qual va qualificar ‘d'absolutament correcte' la decisió del jutge d'alliberar Puigdemont. L'executiu espanyol s'ha afanyat a destacar que Barley ha sortit del guió que ha mantingut fins ara el govern de Merkel. El ministre espanyol d'Afers Estrangers, Alfonso Dastis, l'ha criticada, n'ha qualificat les declaracions de ‘desafortunades' i li ha retret que hagi abordat políticament una decisió que és ‘judicial'. Rajoy ha ofert declaracions a la premsa a la Convenció del PP, durant la qual ha afirmat que el govern espanyol ha ‘assumit les seves responsabilitats' per restablir ‘la legalitat' a Catalunya mitjançant l'aplicació del 155, i que ‘a partir d'ara cal que es formi un govern a Catalunya i que els qui el poden fer assumeixin la seva pròpia responsabilitat'. Segons Rajoy, el nom que proposi el president del Parlament, Roger Torrent, ha de ser el d'un candidat ‘viable' que ‘ho pugui ser' i que ‘compleixi la llei'. La resta, segons Rajoy, són ‘decisions judicials' que es compleixen i s'acaten quan les emeten tant ‘tribunals espanyols com els altres, cadascú en l'àmbit de la seva competència' perquè ‘això és l'estat de dret i l'imperi de la llei'. Per aquest motiu, ha afirmat que ‘ara hi ha una situació judicial a Alemanya en la qual tant el Tribunal Suprem com la fiscalia espanyola estudien la possibilitat de recórrer la sentència al Tribunal Europeu'. Precisament Rajoy ha recordat que la fiscalia alemanya dóna suport a les peticions d'extradició, que Puigdemont ‘és processat i pròfug de la justícia', però que ‘això ja són temes en què el govern espanyol no ha d'entrar'. A banda, ha insistit que ell mateix intentarà aprovar el pressupost malgrat que el PNB encara no vol votar-hi a favor mentre Rajoy mantingui el 155. ‘És un bon pressupost i estem animats', ha dit.

bios

Dolores Muñoz Marceli (Alacant, 14 d'octubre de 1967), és una actriu de teatre, televisió i cinema. És coneguda especialment per haver actuat en les sèries de televisió SMS, sin miedo a soñar (2006), El súper (1996) (en el paper de Mercedes) i en Amar en tiempos revueltos. És la parella de l'actor Juanjo Puigcorbé a qui va conèixer l'any 2001. Va néixer a Alacant, tot i que als 15 anys es va traslladar a Màlaga, ciutat d'on era originària la seva família. El seu segon cognom, Marceli, és d'origen italià. Lola Marceli va estudiar interpretació a l'Escuela Superior de Arte Dramático de Málaga i també Filologia anglesa a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Màlaga. A Madrid va continuar la seva formació al Laboratori Teatral de William Layton i l'escola de Cristina Rotta. Va treballar també com a model. Entre els seus papers en el cinema destaca la producció australiana "La Spagnola" de Steve Jacobs, per la qual és nominada com a millor actriu en els AFI´S Awards, (2001). També ha participat a "Lo mejor que le puede pasar a un cruasán" (2003), de Paco Mir; "Besos de gato" (2003), de Rafael Alcázar; "Los ladrones somos gente honrada", d'Eduardo Toral i la coproducció italiana "Attenti a qui tre" dirigida per Rossella Izzo i protagonitzada per Christian de Sicca i José Coronado. Acabats els seus estudis secundaris, amb la vocació ja clara, es va matricular a l'Escola Superior d'Art Dramàtic de Màlaga, on va estudiar interpretació.Encara que anteriorment havia fet alguna petita intervenció en sèries com "Brigada Central" o "Colegio Mayor", es pot considerar que el seu debut professional a la pantalla petita va tenir lloc l'any 1996, quan va ser contractada per participar en la sèrie "El súper", que li va donar una gran popularitat, i on va romandre fins a l'any 2000. Posteriorment, ha format part del repartiment de sèries com "Hospital Central", "Un chupete para ella" o "SMS", així com en capítols solts de diverses sèries, entre les quals podem destacar "7 vidas", "El comisario", "Los Serrano", "Abuela de verano" o "Los misterios de Laura". L'any 2007, i fins al 2009, forma part de l'equip d'actors de la telenovel·la "Amar en tiempos revueltos", donant vida al personatge de Julieta, i l'any 2011 la fitxen per la sèrie "Bandolera", en la qual interpreta Adela Oria.L'actriu ha participat també en diverses pel·lícules, mitjà en el qual, de fet, va debutar abans que a la televisió, ja que el 1984 va participar ja a "Locas vacaciones" d'Hubert Frank, a la qual va seguir, ja el 1993, "Tierno verano de lujurias y azoteas", de Jaime Chávarri.Entre la resta de la filmografia de l'actriu podem destacar alguns títols com "El pez", "Sinceridad", "Besos de gato", "Lo mejor que le puede pasar a un cruasán", "La monja" o "Los ladrones somos gente honrada".

mitologia

Kítej (rus: Ки́теж) és una ciutat mítica presumptament situada a la riba del llac Svetloiar, al districte de Voskresenski, a la província de Nijni Nóvgorod a la Rússia central. El nom apareix per primera vegada a la Crònica de Kítej de P.S.Meledin. La llegenda s'hauria originat entre els Vells creients. Segons la llegenda, Iuri II, Gran Príncep de Vladímir-Súzdal a principis del segle xiii, va construir la ciutat de Mali Kitej (Petita Kítej) a la riba del riu Volga. Sovint s'identifica erròniament amb Gorodets, fundada uns 30 anys abans del naixement de Georgui l'any 1189. Més endavant el príncep creuà els rius Uzola, Sanda i Kerjenets i trobà un bell paratge a la riba del llac Svetloiar, on decidí construir la ciutat de Bólxoi Kítej (Gran Kítej). Durant la seva incursió en terres russes, Batu Khan s'assabentà de l'existència de Kítej i ordenà al seu exèrcit que es dirigís cap a la ciutat. Els Mongols capturaren ràpidament la Petita Kítej, forçant la retirada de Georgui als boscos, en direcció a la Gran Kítej. Un dels presoners revelà el camí secret cap al llac Svetloiar. L'armada mongola aviat arriba a la ciutat, que per a la seva sorpresa no disposava de cap fortificació. Els ciutadans ni tan sols intentaren defensar-se, simplement pregaren a Déu per a la seva redempció. En veure-ho, els Mongols iniciaren l'atac, però de sobte l'aigua començà a brollar de la terra al seu voltant. Els atacans recularen i veieren com la ciutat sencera es submergia dins del llac. La llegenda va donar peu a molts rumors increïbles, que ha perdurat fins avui. Es diu que només aquells amb una ànima pura són capaços de trobar el camí cap a Kítej. Hi ha qui diu que quan l'aigua està calmada es poden sentir els sons de les campanes i dels cants dels habitants de la ciutat. També es diu que els més purs poden veure els edificis al fons del llac. La descoberta recent d'unes restes d'habitatges de fusta al fons del llac Svetloiar obre la porta a l'existència d'una base històrica de la llegenda. És possible que els habitants de l'antiga ciutat l'abandonessin després que les tropes de Khan Yedigei devastessin la província de Nijni Nóvgorod l'any 1408. Construïda en una zona propensa als esllavissaments, el poblat abandonat deuria submergir-se, amb el temps, dins del llac, on nous colons van trobar-lo, donant lloc a la llegenda.

mitologia

Ino, d'acord amb la mitologia grega, fou una heroïna, filla de Cadme i d'Harmonia. Es casà amb Atamant i fou mare de Learc i de Melicertes. Era la seva segona esposa, ja que Atamant havia estat casat amb Nèfele. Gelosa dels dos fills grans del seu marit, Frixos i Hel·le, intentà que els sacrifiqués fent creure que era un manament de l'oracle, però la seua conspiració fou descoberta i els dos joves aconseguiren escapar. Per haver estat una de les nodrisses de Dionís, nebot seu i fill de la seva germana Sèmele, i criar-lo juntament amb els seus fills, va patir la còlera d'Hera, que va veure com acollia el fruit de l'adulteri de Zeus. Per això va tornar bojos els esposos, enviant-los-hi la fúria Tisífone. Ino va posar Melicertes dins d'una olla amb aigua bullent, i Atamant, creient que Learc era un cérvol, el va matar d'un cop de llança. Després Ino, amb el cos de Melicertes, es llençà al mar, on els déus marins, compadits, la van transformar en Leucòtea, la deessa Blanca, protectora dels mariners. Aquí les llegendes d'Ino i de Leucòtea es barregen. A diverses parts de l'antiga Grècia se celebraven uns festivals en honor seu anomenats Inoa. A Mègara, on se suposava que era enterrada, era honorada cada any amb un sacrifici. Altres festivals dedicats a Ino de certa rellevància eren els d'Epidaure Limera a Lacònia (a la vora de la qual hi havia un llac anomenat d'Ino on es feia la festa) i el que es feia a l'istme de Corint.

books

Aquesta prèdica, amb tot i la mesura amb què fou feta, trastocà el curs de les seves idees. Malfiances que eren gairebé condormides, a l'encís de la passió creixent, tingueren una revifalla. Era nit alta i ell no podia cloure els ulls. En la tenebra, els seus pensaments es deformaven d'una faisó fantàstica. A moments es veia convertit en una joguina: tota la família del primer pis es devia haver confabulat per suggestionar-lo enganyosament. Berta representava una comèdia infame. Llavors, en el gran silenci, sentí clarament el soroll d'un balcó que s'obria… Un soroll molt pròxim. Potser era el balcó de Berta. Saltà del llit, es mig vestí i tragué el cap al defora. Era ella, era Berta, serenament recolzada en la barana. -On vas?- li digué. -Tampoc vols dormir? -No. No puc. He sentit com obries el balcó, i he vingut a veure què et passava.

books

La canya vibrava de cap a cap, es doblegava del cimerol i sofria batzegades violentes. Perquè no es trenqués, en Temme la inclinà en el mateix sentit de la resistència, i després va anar-la curtejant i allargant successivament, a poc a poc, a fi que, amb aquell estira i afluixa, el peix exhaurís les seves forces abans de treure'l del mar. Ensems va anar evolucionant: davallà a intervals, pas a pas, pel declivi de la roca, fins a assolir-ne la vora més baixa, que saplanejava a flor d'aigua. Un cop allí, va decidir-se: cobrà canya i guarniment a tall de fluixa, i, en tenint el peix a bon punt, l'alçà a plom i, d'una revolada, el llançà roca endins. Allò no era un congre: era una morena colossal, serposa, negra, clapejada ací i allà de taques d'unes blancors llordes i d'unes grogors estridents. Encara estava plena de vigor. En caure sobre l'aspre sòl, debategà amb una horrible ondulació. Després va arronçar-se i botir-se monstruosament, i, desplegant-se de sobte, brollà aires amunt; i, mig arborada, les ganyes panteixants, esteses les aletes, oberta la boca, esquitxant sang i foc pels ulls, corregué de llisquentes com duta a vent pel mateix alè de sa ràbia. En Temme es cregué escomès de net a net, i, obrint-li pas, fugí, esgarrifat, per la vorera més apartada; però va revenir-se tot seguit, i, comprenent que anava a perdre el fruit principal de la seva pesca, es girà, decidit al combat si encara hi era a temps. Sí, encara hi era a temps. La morena no havia pogut arribar al mar. El guarniment, del qual estava clavada a l'ham, havent-se enganxat en un esgardís del roquer, l'havia retinguda, obligant-la a caure allargassada en terra; mes la llinya o el pèl de seda podien segar- se d'un moment a l'altre amb el fregadís i les estrebades: calia evitar-ho. El xaval s'apoderà del seu gec i d'una de les grosses pedres que suara li havien servit per a estrebar la canya, i, armat així, va atansar-se a la llòbrega bèstia ondulosa. En tenia basarda, i en repugnava, sobretot, el contacte directe; però esperava defugir-lo. Ja havia ideat la traça de què s'havia de valer. Va inclinar-se, vacil·lant, sobre el monstre, i, sobtadament, acotxant- lo amb el gec, s'hi precipità al damunt i s'hi abraonà maldant amb totes ses forces per mantenir-lo abrigat i escanyar-lo; però el monstre, onejant com un doll líquid, se li escorria d'entre les grapes i els plecs de roba, i ara treia a fora la cua amb una remor com d'esvoletec, ara alzinava al descobert l'horrible cap silenciós. Amb la brega, el gec va anar-se replegant i apilocant, i a l'últim ja no servia de res. El xaval i la serposa bèstia forceguejaven cos a cos, a la barreja: ell pegant-li grapades a dues mans, procurant subjectar-la i atuir-la; ella fuetejant-lo amb la cua i girant-se enfurestida a mossegar-lo. En Temme, perduda ja la seva primera repugnància, no pensava sinó a defensar-se i atacar. Arpeja que arpeja, a la fi pogué arrapar fortament el monstre pit avall per sota les ganyes, i, samarrejant-lo, el baté i rebaté de cap contra la roca fins a esmortir-lo.

mitologia

L'ureu (llatí: ūraeus; grec antic: οὐραῖος), és una representació de la deessa Uadjet. La imatge de l'ureu va constituir l'emblema protector preferent de molts faraons, que eren els únics que podien portar-lo com a atribut distintiu de la reialesa. El mot ureu va ser el terme que va emprar Horapol·ló, un filòsof alexandrí estudiós de l'Alt Egipte, a finals del segle v dC, en el seu tractat Hieroglyphica , escrit en copte, on mostra una interpretació de 189 jeroglifs, i des de llavors es va mantenir aquest nom. El mot sembla una adaptació al grec de l'egipci antic „iaret (uaret)“ que se sol traduir com „la qui s'està escarpant, la qui s'està dreçant", una referència a la cobra dreçada per a l'atac. L'ureu tenia forma de cobra dreçada i, algunes vegades, portava la corona vermella del Baix Egipte i la corona blanca de l'Alt Egipte. La deessa cobra Uadjet (Wadjet, també Wadjit, Uto, Edjo o Buto), solia figurar junt amb la deessa voltor Neḫbet, com a representants de l'Alt i Baix Egipte. La deessa Uadjet, originària del delta del Nil, simbolitzava el Baix Egipte, era la deessa protectora del faraó, i era una cobra que actuava protegint déus i faraons a la mitologia de l'antic Egipte i hom li atribuïa la característica de ser molt poderosa. Encarnava les deesses solars. La deessa Nekhbet, representada com un voltor, era símbol de l'Alt Egipte; deïtat protectora faraó en els naixements, la coronació, les festes de jubileu i a les batalles. Un dels cinc títols del faraó, el nom de Nebty o Les Dues Deesses (en referència a Nekhbet i a Uadjet) conté l'ureu. L'ureu també apareix representat a la part superior de molts temples i formant part de les corones egípcies, com a diadema subjectant el Nemes (cobricap dels faraons), i en joies o amulets de faraons i déus. La cobra i les serps en general eren símbols de resurrecció i estaven associades als mites solars del viatge del Sol pel cel i l'inframon egipci, la Duat. Hom les venerava principalment a Buto i en morir es dipositaven en caixes de bronze o fusta, gravades amb relleus d'imatges de serps, que algunes vegades tenien cap humà cobert amb la corona Doble i l'ureu.

bios

Maria Favà i Compta (Barcelona, 1949) és una periodista catalana del barri del Poblenou de Barcelona. Va començar a treballar als 14 anys a la ferreteria Balius i a l'empresa Vieta mentre feia el batxillerat nocturn. Va començar a fer de periodista a la revista Garbo, el diari Tele/Exprés i va fer algunes suplències de Margarita Rivière al Diari de Barcelona. El 1976 va ser una de les redactores fundadores del diari Avui d'on va ser jubilada anticipadament contra la seva voluntat el 2010. Hi va escriure principalment sobre l'actualitat social i política de la ciutat Barcelona i els seus barris. Durant aquests anys també va col·laborar puntualment a Vindicación Feminista, Opción, Lecturas, Interviu, Catalunya Cultura, Catalunya Ràdio o Time Out. Va ser corresponsal de la cadena Ser al Marroc (1990-1993) i va fer un espai de consum al programa Bon dia de TV3 (1996-1999). Ha estat membre i durant uns mesos degana accidental de la Junta del Col·legi de Periodistes. El 2010 va formar part de la trentena de persones que van presentar un recurs d'empara impulsat per l'Assemblea Nacional, al Tribunal Constitucional espanyol per la suspensió dels diputats que havien estat processats del Parlament. El 2017 va publicar Diari AVUI, 1976-2009, entre el somni i l'agonia, on explica en detall i honestedat la història del diari. Abans havia publicat dos llibres de Barcelona paisatges, el 2003 i el 2008, sobre els establiments emblemàtics i l'skyline de la ciutat, respectivament.

mitologia

Diana i una nimfa sorpreses per un sàtir és una obra d'Anton van Dyck pintada a l'oli sobre llenç amb unes dimensions de 144 × 163 cm. Datada entre els anys 1622 i 1627, actualment es conserva al Museu del Prado de Madrid. Pertanyent a les col·leccions reials, la seva primera ubicació coneguda va ser al nou Palau Reial de Madrid, al costat del Guardajoies, on va estar fins a l'any 1747 en que va passar al Palau del Buen Retiro, a la cambra de l'infant don Lluís. El 1772 el quadre es va traslladar al Casón del Buen Retiro i allí va romandre fins al 1794, en que va passar a formar part de les col·leccions del Prado. En un principi, aquesta obra va ser erròniament catalogada, i era coneguda com a Diana i Endimió sorpresos per un sàtir. No va ser fins a l'any 2002 en què definitivament va quedar aclarit que el personatge representat al costat de Diana era una nimfa, ja que es tracta d'una inequívoca figura femenina, res a veure amb el clar aspecte masculí amb el qual s'identifica a Endimió. El motiu d'aquesta equivocació va ser un error que es va produir a l'inventari del Museu del Prado l'any 1857 en el qual l'obra va ser mal catalogada, ja que en referències anteriors a aquest any, l'obra és anomenada amb el correcte episodi mitològic. A l'obra, representats de cos sencer, hi apareixen una nimfa i Diana caçadora que dormen després d'una jornada de caça. Les peces cobrades en la cacera jeuen al costat dret del llenç mentre que a l'esquerra es pot veure un gos i l'arc i les fletxes, símbols de la deessa caçadora. A l'escena irromp un sàtir amb la llengua fora i els ulls fixos en Diana amb expressió luxuriosa. El seu dit índex assenyala el que possiblement és el motiu dels seus desitjos. Van Dyck fa d'aquest dit el centre de la composició, obligant a l'espectador a dirigir la mirada al cos nu de la dona. Així, l'observador, en sentir-se partícip de l'escena, percep amb claredat tant la luxúria del sàtir com la indefensió de les dones. Per realitzar l'obra, Van Dyck es va recolzar en referències italianes, especialment de l'Escola Veneciana i possiblement es va fixar en el treball de mestres com Ticià o Tintoretto.

bios

Anna Surinyach Garcia (Barcelona, 1985) és una fotoperiodista especialista en migracions i drets humans i editora gràfica de la Revista 5W. També és professora universitària. En un primer moment volia estudiar medicina, com havien fet els seus pares, però finalment va estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona i posteriorment fotografia perquè volia "fer fotografia per explicar el món". Va començar la seva trajectòria professional durant sis anys a Metges Sense Fronteres, coneixent i documentant els moviments de persones derivats de conflictes com els de Síria, Iemen, la República Centreafricana i el Congo, entre d'altres. En aquesta etapa va conèixer i va estar influenciada pel fotògraf Juan Carlos Tomasi. Els seus treballs estan relacionats amb l'arribada de refugiats que travessen el Mediterrani, que ha cobert a Grècia, Itàlia i Espanya, tant en les costes com en el seu seguiment dels moviments posteriors d'aquests immigrants que acaben d'arribar a Europa. Sense deixar la fotografia va ser una de les fundadores de la Revista 5W i hi treballa com a editora gràfica. També és professora de periodisme a la Universitat Internacional de Catalunya. Ha coordinat projectes com Tierra sin ellas, que va guanyar el premi Desalambre 2019, i Éxodos, amb Metges Sense Fronteres. Ha realitzat dos curts documentals: Misbah amb Revista 5W i #Boza amb l'artista visual Severine Sajous. Les seves imatges s'han exposat en ciutats com Buenos Aires, Montevideo, San Francisco, París, Barcelona i Madrid.

books

-És veritat- (llegint:) -«Per a la gentil Adelaida.» Vet aquí un Rei galant. Vejam.- (Desembolicant: primer un paper gruixut; després un paper de seda; encara un altre paper. A la fi apareix un estoig de pell: a dins hi ha un collaret de perles.) -Ah! Molt bé! Has tingut un moment de lucidesa. Potser era la joia que em convenia més. Però, vaja, és millor que no et refiïs del teu instint. Un altre cop consulta'm, abans: així no t'exposes a errar. Surten tots dos del menjador. Ella està satisfeta de l'obsequi, però troba que el seu marit podia prescindir perfectament de l'aparell escènic. Pensa que el misteri de l'Epifania escau només en l'època pueril: és una niciesa, estrafer-lo fora de temps, entre persones grans. El collaret presentat simplement, sense embuts, a l'hora d'anar a missa o al moment d'entaular-se a migdia, era una gentilesa digna i oportuna.

mitologia

Esfòdries (en llatí Sphodrias, en grec antic Σφοδρίας) fou un polític i militar espartà. Cleombrot I d'Esparta, en tornar de la seva invasió de territori de Tebes l'any 378 aC el va deixar com harmost de Tèspies, a Beòcia, amb una tercera part del contingent militar i amb tots els diners de què disposava. Una mica després, estant Esparta i Atenes en pau, Esfòdries va ser induït a envair territori atenenc. Segons Diodor de Sicília ho va fer per ordes rebudes secretament de Cleombrot, sense l'autorització dels èfors, mentre que Xenofont i Plutarc diuen que va ser convençut per Pelòpides i Gòrgides de Tebes que volien enemistar Atenes i Esparta, i el van subornar. Va treure les seves tropes de Tèspies i va anar cap a Àtica amb la idea de sorprendre el Pireu, però quan es va fer de dia no havia avançar prou i el van descobrir. Segons una anècdota de Plutarc, els seus soldats estaven aterrits per unes llums que sortien dels temples d'Eleusis. Es va veure obligat a retirar-se, però no ho va fer en pau sinó que va saquejar el territori i va agafar els ramats. Els èfors el van portar a judici, i la seva culpabilitat era tan clara i a més havia enterbolit les bones relacions amb Atenes, que no es va atrevir a tornar a Esparta. Va ser jutjat en absència i contra tot pronòstic va ser absolt per la influència d'Agesilau II, pressionat pel seu fill Arquidam (futur Arquidam III), amic i amant de Cleònim, el fill d'Esfòdries. A la Batalla de Leuctra Esfòdries va ser un dels escortes del rei Cleombrot I d'Esparta i va morir a la lluita l'any 371 aC.

books

Una vegada el Mutis era, immòbil com un estaquirot, en un hostal ben enllà del seu poble, a Escloselles del Girat. Jo m'estava bevent un got d'un vinet àcid, i només mirant el Mutis ja em reposava de tota la darrera campanya electoral. Feia tres hores que nevava; el gruix de la neu començava de fer respecte. El meu company de viatge era en Vallcebre, un minyó que va estudiar un any per apotecari, a instàncies del seu pare, i després, aconsellat per una tia seva que li havia de fer una deixa, va encetar els estudis per a passar-se de mestre normal, però que al cap de dos anys i mig va descobrir la seva veritable i folla vocació, de la que no s'ha pogut desempallegar mai més, que és la de fotògraf artístic. En Vallcebre, com tots els artistes, és un exagerat, un cap-calent; aquells pobres infeliços es pensen que d'una llambregada arriben al capdavall de les coses; parlen amb aplom; estan segurs que amb una frase ho mapen tot. I és clar, aquesta gent són aquells mateixos que s'asseuen sempre damunt la cadira on hi ha un copalta, i quan volen riure's d'algú sempre resulta que han contat la seva facècia a un germà bessó de l'interessat. Però jo ja hi estic fet, a En Vallcebre, i, en el fons, és un bon subjecte que quan se'l coneix bé resulta inofensiu; fins de vegades us convida a pendre alguna cosa; a mi -és casualitat- m'ha convidat dos dies últims de mes, i que us convidin el dia que cobren és una cosa que fa alegria: us fa l'efecte que aquell dia tot se vessa. En Vallcebre va dir-me, en aquell hostal: -No pots pensar-te si en són de recelosos, la gent d'Escloselles del Girat. Jo vaig venir-hi l'any passat a fotografiar un penyalot que s'assembla a En Maura, i t'asseguro que mai he conegut gent més evasiva i més partidària d'anar amb compte. És absolutament segur que se'n duen la palma entre aquella mena de gent que quan et miren sempre sembla que et mirin per una escletxa i que et fan gruar cada paraula com si l'haguessin de fer venir de l'altra part de món. Poc hi ha ningú que els passi la mà per la cara, en aquestes aficions, del pic d' Aneto al Canigó. -Ei, mestre-, vaig dir-li jo, -no corris tant. Mira aquell hereu d'allà baix.- I vaig assenyalar-li el Mutis. -Vejam qui serà més expansiu, si ell, que no és pas d'aquí, o bé aquest altre pagès malcarat que seu al costat d'ell i he sentit a dir que és l'enterramorts, d'aquest poble. Anem a dir que fins ara no s'ha sentit la veu de l'un ni de l'altre. Vejam qui trencarà el glaç.

mitologia

D'acord amb la mitologia romana, els déus indígets eren divinitats tutelars romanes. El seu nombre era incalculable, ja que cada lloc i cada fet de la vida quotidiana tenia el seu déu específic. Tenien una funció limitada a un acte en concret, fora del qual no tenien entitat. Els Indígets són, per exemple, les potències que acompanyen les persones des del naixement, o des de la concepció, fins a la mort, des de "Conseuius", déu de la concepció, fins a "Nenia", la deessa del lament fúnebre. Hi havia la deessa que ensenyava a caminar els infants, "Abeona", que guia els seus primers passos fins lluny de casa seva, i "Adeona", que el fa tornar a casa. "Potina", la deessa que el fa beure, etc. També hi ha els déus del camp, que vigilen les diferents fases del cultiu i de la vegetació: "Segetia", la sega, "Lacturnus", que fa arribar la saba a l'espiga en formació, etc. Algunes d'aquestes divinitats van adquirir una personalitat més marcada, per influència de la mitologia grega: Flora, per exemple o Prosèrpina. Altres divinitats formen part de llocs: Janus, de les portes, "Clivicula", amb les baixades... Hi havia déus d'aquest tipus per tot arreu, a les presons i a les cuines, i alguns es dedicaven de guiar els viatgers, i l'ajudaven a no equivocar-se de camí. Aquestes divinitats estan molt a prop de la mentalitat màgica, que exigeix l'existència d'un principi sobrenatural en cada acte que es fa. També van entrar en aquesta categoria alguns herois divinitzats després de morts, especialment Eneas.

vilaweb

S'ha mort David H. Koch, a setanta-nou anys. Juntament amb el seu germà Charles, van crear el segon conglomerat d'empreses més gran dels Estats Units i, a més, van exercir una influència política única. Els Koch, amb els seus diners, són al darrere de la revolució extremista de la dreta nord-americana i britànica que després s'ha estès a tot el món. Temuts i odiats alhora, han redibuixat el Partit Republicà dels Estats Units i l'han allunyat de les posicions moderades. Als anys vuitanta, David H. Koch, un dels homes més rics del món, va sorprendre tothom presentant-se com a candidat a vice-president a les eleccions amb el Partit Llibertari dels Estats Units –que no té res a veure amb l'anarquisme, com a Europa, sinó que és una ideologia clarament ultraconservadora. Després de fracassar en aquest intent, va finançar el sorgiment d'allò que s'anomenà Tea Party i va ser un personatge clau en l'elecció de Donald Trump com a president dels Estats Units l'any 2016. Segons The New York Times, la família Koch ha gastat més de cent milions de dòlars a convertir la dreta més radical dels Estats Units en un moviment sòlid amb capacitat d'influir a la Casa Blanca. I ho ha fet sobretot finançant Americans for Prosperity i més grups que han estat el motor de candidats a les diverses eleccions. La seva influència s'ha fet sentir també amb l'American Legislative Exchange Council, un grup format per a aplegar legisladors i lobbistes, amb l'ambició d'aprovar lleis que impulsin la revolució conservadora. Darrerament, els Koch han estat especialment actius mirant d'eliminar el transport públic als Estats Units, amb l'argument que és una despesa inútil. Al llibre Dark Money: The Hidden History of the Billionaires Behind the Rise of the Radical Right, l'escriptora Jane Mayer diu que aquesta campanya contra el transport públic en realitat és motivada pels interessos comercials de la família Koch: les seves empreses són considerades en conjunt la primera font de contaminació industrial dels Estats Units.

mitologia

Les cartes del Pare Noel (en anglès: The Father Christmas Letters) són una col·lecció de cartes escrites i il·lustrades per J. R. R. Tolkien entre 1920 i 1942 destinades als seus fills, provinents del Pare Noel. Van ser publicades pòstumament per la Tolkien estate el 2 de setembre de 1976, el 3r aniversari de la mort de l'autor britànic. Van ser editades per Baillie Tolkien, segona muller del seu fill petit, Christopher. El llibre va ser rebut molt càlidament pels crítics, i es considera que alguns dels elements de les històries van inspirar algunes seccions de l'obra de Tolkien El Senyor dels Anells. Les històries s'expliquen en el format d'un seguit de cartes, exposades totes des del punt de vista del Pare Noel o del seu secretari elf. Allí es documenten les aventures i desventures del Pare Noel i dels seus ajudants, inclòs l'os polar i els seus dos cadells, Paksu i Valkotukka. Les històries inclouen descripcions de focs artificials massius que creen les llums del nord i com l'os polar no para de ficar-se en problemes en més d'una ocasió. En la carta de 1939 el Pare Noel fa referència a la Segona Guerra Mundial, mentre que algunes de les cartes posteriors representen les batalles del Pare Noel contra els gòblins, que més tard van ser interpretats com un reflex del punt de vista de Tolkien sobre l'amenaça alemanya. Les cartes van ser escrites en un període de 20 anys per mantenir entretinguts els fills de Tolkien cada Nadal. Començant el 1920, quan el fill gran de Tolkien tenia tres anys, cada Nadal Tolkien escrivia una carta del Pare Noel sobre els seus viatges i aventures. Cada carta era entregada en un sobre, incloent segells del Pol Nord i marques de correus dissenyades per Tolkien. Abans de la seva publicació, es va realitzar una exhibició dels dibuixos de Tolkien a l'Ashmolean Museum. Alí s'hi van incloure obres d'El hòbbit, El Senyor dels Anells i Cartes al Pare Noel. La primera edició la va publicar Allen and Unwin el 2 de setembre de 1976, tres anys després de la mort de l'autor. L'edició de Houghton Mifflin es va publicar aquell mateix any, el 19 d'octubre. Era la tercera obra de Tolkien publicada des de la seva mort, després d'una col·lecció de poemes i de Guide to the Names in The Lord of the Rings. Editat per Baillie Tolkien, la segona muller de Christopher Tolkien, s'hi van incloure il·lustracions de Tolkien a gairebé totes les cartes; no obstant, es van ometre moltes cartes i dibuixos. Quan es va reeditar el llibre, el 1999, es va titular Cartes del Pare Noel (Letters from Father Christmas), i es van afegir moltes cartes i dibuixos que no hi havia a l'edició original. Una edició publicada a principis de la dècada de 2000 representava les cartes i els dibuixos col·locats en sobres individuals, per ser llegits tal com es va concebre originalment.

bios

Paula Grande (Girona, 1986) és una compositora i cantant catalana. Va debutar el 2016 amb l'àlbum musical Viatge interestel·lar. El seu estil és una fusió de jazz amb influències de soul i música hip-hop. Paula Grande va néixer en el si d'una família de parla castellana a Girona. El seu pare és originari de les Illes Canàries i la seva mare d'Extremadura. Va créixer a cavall entre l'Empordà i el Maresme, tot i que també ha residit a Veneçuela. A principis de la dècada de 2010, Grande va intensificar el seu interès autodidacta per la música, participant en festivals de jazz a Montreux i Lituània, i havent guanyat diversos premis internacionals. Els anys 2014 i 2015, va estudiar jazz a la Montreux Jazz Academy. El 2016, va completar el seu primer àlbum musical, Viatge interestel·lar. Les deu cançons contenen lletres en català, anglès, castellà, francès i portuguès, amb reminiscències tant de música jazz com de flamenc. «Cançó gallega de les illes Medes», del poeta Enric Casasses, fou el seu primer videoclip a mode d'avançament del disc. Durant el 2017, va fer una gira de concerts que la va portar a Colòmbia i Cuba. El 2018, va publicar el seu segon treball discogràfic titulat Sóc, un àlbum amb una major presència de música hip-hop i melodies pop, en què ens parla d'ella i els seus ideals, però també d'amors viscuts i desitjos. Grande té clar que «l'important és el missatge» i per això les reflexions del seu darrer disc tenen una bandera principal: la lluita feminista transversal. Defineix la seva música com «un canal de transformació vinculat a un consum responsable i a una economia solidària, ecològica i vegana».

vilaweb

La batllessa de Barcelona, Ada Colau, ha rebutjat la celebració d'un referèndum unilateral d'independència a Catalunya: ‘La unilateralitat no és efectiva, no funciona per interpel·lar al conjunt de la ciutadania'. ‘És una ingenuïtat pensar que es pot fer de manera unilateral i que serà reconegut a Europa sense suport de l'estat', ha assegurat en una entrevista al diari Ara. Així, Colau defensa la celebració d'un referèndum ‘ben fet, perquè sigui vinculant, vàlid per poder fer passos endavant en la direcció que decideixi la ciutadania'. ‘Quan vam passar del 80% al 48% tot el país hi va perdre. El PP se'n va alegrar molt', ha dit. A més, ha recordat que fins a la celebració de la consulta del 9N el moviment sobiranista no parava de créixer a Catalunya. Per desblocar el país opina que fa falta ‘tornar al 80%'. Preguntada per la posició contrària del PSOE a la celebració del referèndum, ha dit sentir-se trista perquè els socialistes prioritzin ‘interessos de partit per no enfrontar-se amb les diferents ànimes que tenen dins'. Assistirà a la Diada Després que anunciés a final d'agost que preveu anar a la manifestació de la Diada organitzada per l'ANC i Òmnium, ha confirmat que efectivament assistirà. ‘Només vaig deixar d'anar l'any passat perquè hi havia un context electoral en el qual s'estava demanant el vot per a determinats partits', ha argumentat Colau. Alhora, ha asseverat que el moviment polític que encapçala està ‘plenament compromès' amb els qui defensen que Catalunya exerceixi la seva sobirania a través d'un referèndum.

bios

Pura Montoro Rodríguez (València, 1892 – Barcelona, 12 de febrer del 1915), també coneguda com a Purita Montoro, va ser una tiple lleugera molt popular del Paral·lel. Artista popular i molt estimada, se la coneixia com la «reina del Paral·lel». L'any 1908 va arribar a Barcelona, on alternà la sarsuela, la revista frívola i l'opereta. L'any 1911 al Teatre Còmic va estrenar, amb la companyia dirigida per Pepe Viñas i Espeitia, el sainet líric Gente menuda de Carles Arniches i Enrique García i amb música de Quinito Valverde. Va rebre nombroses ofertes per tal d'actuar arreu de l'Estat espanyol, i fins i tot per treballar a Amèrica, però, llevat de viatges esporàdics per diferents teatres de la Península, va treballar principalment als teatres del Paral·lel barceloní. Els èxits més rellevants els obtingué actuant amb la companyia de Joaquim Montero en revistes com ¡Arriba el telón! o Monterograf. Una de les seves creacions més importants va ser el personatge de la valenciana a El casament d'en Tarregada, de Juli Vallmitjana. Una revista de l'època, El Teatre Català, lloava la interpretació de la Montoro: Un escapament d'aigües que hi va haver a Barcelona a finals del 1914 va provocar una epidèmia de febres tifoides a la ciutat. Purita Montoro va morir el febrer de 1915 d'aquesta epidèmia quan assajava Cuando el amor muere, del mateix Montero, amb qui estava lligada per una relació d'afecte profund. Els diaris de l'època com Mundo Gráfico li van retre homenatge en la seva mort. A un número de La Ilustració Catalana s'hi diu:

vilaweb

Les negociacions per la investidura de Pedro Sánchez arriben als moments de més intensitat i els partits comencen a posar en pràctica sengles tàctiques per afavorir els seus interessos. Ahir al matí el dirigent d'Unides Podem, Pablo Iglesias, feia pressió sobre ERC i demanava una investidura abans de Nadal: ‘Després crearia inquietud i malestar', deia. A la tarda el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, completava la tenalla demanant ajuda al PP. Això el dia abans que ERC i el PSOE facin la segona reunió al congrés espanyol. ERC manté el no a Sánchez després de la primera reunió amb el PSOE Parlant de la negociació amb ERC, Sánchez va fer una amenaça subtil: va dir que el desblocatge de la situació ‘depèn de totes les forces polítiques' i va allargar la mà directament al PP: ‘Ningú no demana a cap partit que renunciï a ser alternativa', va dir Sánchez, que no està disposat a fer unes terceres eleccions ERC de bon matí havia marcat la seva posició, i hi va respondre d'Iglesias, que va voler pressionar marcant el termini per a arribar a un acord per Nadal. ‘A nosaltres el temps no ens preocupa, ens interessen els continguts i per això negociarem amb fermesa, amb voluntat d'entendre'ns, perquè hi hagi una mesa de negociació política entre dos governs on es puguin fer totes les propostes, i que tingui garanties i calendari', va dir Aragonès. Les tres línies vermelles que allunyen ERC i el PSOE abans de la reunió sobre la investidura de Sánchez El portaveu d'ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, es va pronunciar en la mateixa línia, sense descartar cap opció: ‘Necessitem crear un bon instrument', va dir. I afegí: ‘Un bon acord és incompatible amb la pressa. Per la pressa no ens podem avançar a coses que després pagaríem.' JxCat i PSOE es reuniran avui per primera vegada després de les eleccions espanyoles del 10 de novembre per parlar de la investidura, segons que van confirmar fonts de JxCat la setmana passada. Serà a les quatre de la tarda al congrés espanyol. Per part de JxCat hi haurà Laura Borràs i Míriam Nogueras i l'equip negociador del PSOE serà encapçalat per Adriana Lastra.

mitologia

Focos (en grec antic Φῶκος) fou un heroi grec, fill d'Èac i de Psàmate. Natural d'Egina, emigrà a la regió que després, en honor seu, s'anomenà Focea. El nom de Focos era una recordança de la metamorfosi de la seva mare, filla de Nereu, i per tant germana de Tetis. Per escapar-se dels braços d'Èac, Psàmate, que igual que altres divinitats marines es podia transformar, es va convertir en una foca, cosa que no va impedir que Èac aconseguís el seu objectiu i que ella li donés un fill. Quan es va fer gran, Focos es va embarcar i va marxar de Salamina, el país del seu pare, per anar a la Grècia central. Va conquerir un país que anomenà Fòcida i es va aliar amb un indígena, Iaseu, per altra banda desconegut, es va casar amb Astèria, filla de Deíon i Diomede, que pertanyia pel seu avi Xutos a l'estirp de Deucalió. Astèria li va donar dos bessons, Crisos i Panopeu. Més endavant va tornar a l'illa d'Egina per participar en uns jocs atlètics, però fou mort pels seus germanastres Telamó i Peleu, els fills d'Èac i d'Endeis, gelosos de les seues victòries i potser per gelosia de la dona legítima d'Èon. Psàmate venjà la seva mort enviant un llop per delmar els ramats de Peleu a Tessàlia, on s'havia refugiat després que el seu pare l'exiliés. Però, accedint als precs de Tetis, Psàmate va consentir en convertir aquest animal en pedra.

bios

Margarida Sans i Jordi (Barcelona, 1911 - Barcelona, 25 de juny de 2006) fou una escultora catalana de prestigi reconegut, activa entre els anys trenta i els seixanta. Les seves escultures van obtenir múltiples guardons en certàmens de l'estat espanyol i va rebre la distinció de Chevalier de les Ordres de les Arts et les Lettres. Quan encara era adolescent ja modelava el fang i tallava petites figures de fusta i motius decoratius en caixes En començar a esculpir, usava eines domèstiques fins que va conèixer l'escultor Àngel Ferrant, que li va ensenyar la tècnica i l'ús d'eines específiques. Després va estudiar amb Josep Llimona i fou la seva alumna preferida i la seva successora, segons el mateix artista. Amb vint-i-un anys va realitzar la seva primera exposició individual a Barcelona l'any 1932, a les Galeries Laietanes, on va exposar de nou al 1934. En dues ocasions participà en l'Exposició de Primavera, Saló Barcelona, que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art de Barcelona. L'any 1933 hi va presentar un tors de guix i el 1934 una peça feta en marbre, anomenada Retrat de nena. Després de la mort de Josep Llimona, esdevinguda l'any 1934, i gràcies a una beca d'estudis, va viatjar durant cinc anys per Europa (Londres, Brussel·les, Itàlia, França, Grècia) i Àsia Menor, fet que li va permetre conèixer l'obra d'altres escultors i altres cultures. Els anys 1935 i 1936, va ser pensionada per la "casa Velázquez" i el 1936 obtingué a Madrid una beca Conde de Cartagena, i es traslladà a París, on rebé classes de l'escultor Charles Despiau i, més endavant, de Marià Benlliure. Va col·laborar amb Josep Maria Sert en el Pavelló Pontifical de l'Exposició Internacional de París de 1937 i va participar en diverses exposicions col·lectives al museu Jeu de Paume i a l'Académie des Beaux Arts. Acabada la Guerra Civil, consta entre els participants a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1941, on va presentar una escultura en marbre titulada Reposo i una escultura de grup en bronze, i en la de Barcelona de 1942, en la qual es van poder veure un nu i l'obra titulada Primavera. Així mateix, el 1943 va prendre part en la de Madrid amb un tors i un cap de noia de guix i el 1948 ho va fer amb l'obra titulada Madona. Participà en moltes exposicions col·lectives a Barcelona, Oviedo, Madrid i París. El seu prestigi va arribar a ser tan alt que va guanyar el Premi Nacional d'Escultura Conde de Cartagena concedit per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. També va rebre altres distincions, entre les quals destaca la tercera medalla a l'Exposició Nacional de Barcelona el 1944, així com la condecoració de l'estat francès com Chevalier de les Ordres de les Arts et les Lettres. Consta entre els participants de l'Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona l'any 1960, en la qual va presentar un nu. A Sitges se li va ver una exposició-homenatge, a la seu del Grup d'Estudis Sitgetans, poc abans del seu traspàs. Va fer molts busts, nus femenins i figures de temàtica religiosa que sovint li arribaven per encàrrec. Així, l'any 1942 va realitzar les figures de l'Abad Oliva i de Sant Benet, destinades a presidir la Sala Capitular del Monestir de Montserrat, i anys més tard, el 1954, i també pel Monestir, el conjunt monumental del Via Crucis. Igualment, va esculpir dues talles per a l'asil de Convalescents de Madrid i un grup escultòric per a un cementiri de Madrid. L'any 1956 va esculpir el misteri Jesús en el camí de l'amargura, que participa en la processó del Divendres Sant de Sitges. Els treballs de Sans mostren una clara influència llimoniana. Es podria dir que les seves escultures són el resultat d'una síntesi o esquematització de l'estil del seu mestre. Es conserven obres de Margarida Sans al MNAC i al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona, així com en col·leccions de Nova York i París.

books

Les parets s'esberlaren, la volta va obrir-se com si fos la boca del temple que es badés per a fer el darrer sospir de la vida. Ses Imatges tan velles, amigues de tothom, anaven caient entre terratrèmols esfereïdors i cruiximents terribles; fins els morts del cementiri foren descolgats per les canonades i els ossos anàven pels aires amb les estelles de les caixes i aquella sentor de temple que reviscolava l'ànima, era esvaïda per la fumera pestilenta de la guerra i la fetor de la mort! I vingué la nit i amb la nit la pau. I de l'església de cloquer humil, punxegut i negre no se'n veu rastre. Els altars desfets, les sacres per terra, el cap barbut de sota l'orgue donava voltes dins la pica baptismal, la rella de Sant Isidre clavada en un banc, la clau de Sant Pere dalt d'un finestral, la custòdia de Sant Ramon sota una cadira trossejada, el cap de Sant Sebastià caigué a la pica d'aigua beneïda i va esquitxar el Sant Crist de la ferida fonda que es veia intacte amb el ciri que hi deixà l'Elena encès al seu davant i la llàntia abonyegada que brandava espargint un fum blau. Talment semblava un ofici funerari ofert per la solitud. El ciri exhalava una oració de claror plena, de misticisme, la llàntia espargia l'encens, la cera plorava pels morts i tots els estels del firmament feien la pregària pel temple obert al cel on el Sant Crist, heroi, romania reblert de gotes d'aigua beneïda que davallaven lentament aturant-se per les ferides i tenyint-se de vermell. La taifa maleïda dels enemics torbà aquella oració sense paraules, aquella cerimònia solitària. Els soldats hi entraren fent una cridòria victoriosa i grollera amb veus de cansament i mots d'embriac. Un soldat, el més jovencell, va atansar-se encuriosit al ciri encès de la flama dreta, immòbil, com un dit autoritari posat davant els llavis per imposar silenci, i de sobte recolà esfereït, cridant amb esglai: -¡El Sant Crist sagna!… Sua!… És viu!… És ferit!… Tota la taifa emmudí i es remogué davant d'aquell misteri, esmaperduda, estemordida. Aquell ciri encès, aquell Sant Crist enlairat entre runes fumejants, aquelles gotes que lentament devallaven com si fossin vives, els anà acorant, i un a un, consirosos i avergonyits, amb els cors petits i llurs ànimes tremoloses van allunyar-se muntanyes enllà. El temple restà sol. La nit fou a cada respir més quieta i fosca. El Sant Crist com el jorn suprem en que el crucificaren fou voltat de mirades temeroses en un silenci ple de majestat. Un a un, els soldats, tot esguardant-lo deixaven caure els fusells i fugien per les carenes agullonats per la fiblada del pendiment!

books

L'aspirant a llogater. -Molt bé, gràcies. Sento un poc de calor. L'amo de casa. -No m'entén, vostè: m'informo de si gasta bona salut. ¿Quin temperament té? L'aspirant a llogater. -Limfàtic, me sembla… Sí, limfàtic. L'amo de casa. -Aveiam, tregui's la levita. L'aspirant a llogater. -Què diu, ara? L'amo de casa. -Sí, home: faci el que li dic. Això és de molta importància per mi… ¡Què caramba! No vui tenir gent malaltissa a casa meva. No hi ha res que desacrediti una finca com el veure-hi sovint el cotxe de morts a baix a la porta… Vui gent ben conformada, que tingui el pit ben alt… Vaja, tregui's la levita. L'aspirant a llogater (indecís). -Home… L'amo de casa. -Això mateix!… Ara l'altra màniga. Malo… Em pensava que era més robust. Deu pesar molt poc, vostè!

bios

Concepció Tarruella i Tomàs (Benavent de Segrià, 10 de desembre de 1949) és una política catalana, diputada al Parlament de Catalunya en la IV i VI Legislatures i al Congrés dels Diputats en la IX i X Legislatures. Ha estat delegada territorial del Departament de Justícia a Lleida i portaveu de CiU a la Paeria. Diplomada en infermeria per l'Escola Universitària Santa Maria de Lleida i en sanitat per l'Institut Carles III de Madrid, ha treballar com a coordinadora dels dispensaris municipals de Magraners, la Bordeta, i Pardinyes. De 1984 a 1988 fou presidenta del Col·legi Professional de Diplomats en Infermeria de Lleida i vicetresorera del Consell Català de Col·legis Professionals d'Infermeria. Fou 1989 a 1992 fou cap d'àrea de Serveis Socials de la Diputació de Lleida. Responsable de la Fundació Esclerosi Múltiple a Lleida. Promotora i fundadora de la Federació d'Entitats per la Salut de Lleida (FESalut). Sòcia fundadora i secretària de l'Associació Entorn Solidari; sòcia d'ASPID i d'ADIMA i pertany a la colla "Els Lleidatans" des del seu inici. Militant d'Unió Democràtica de Catalunya, fou escollida diputada a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1992, i va estar secretària de la Comissió d'Estudi sobre la Situació a Catalunya de la Immigració de Treballadors Estrangers, vicepresidenta de la Comissió d'Estudi de les Dificultats de la Utilització del Llenguatge de Signes, vicepresidenta de la Comissió d'Estudi sobre la Sida. El 1994 renuncià al seu escó quan fou nomenada directora general d'Atenció a la Infància, càrrec que va ocupar fins a 1997. De 1997 a 1999 fou delegada territorial del Departament de Justícia a Lleida i membre del Consell de l'Audiovisual de Catalunya. Fou elegida novament diputada a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1999, i va estar vicepresidenta de la Comissió de Control Parlamentari de l'Actuació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i de les Empreses Filials. Després fou paera de Lleida (2004-2007) i diputada a les eleccions generals espanyoles de 2008 i 2011. Des de 2011 ha estat vocal suplent de la Diputació Permanent i portaveu titular de la Junta de Portaveus del Congrés dels Diputats.

mitologia

Clinis (en grec antic Κλεῖνις) va ser, segons la mitologia grega, un babiloni pietós i ric estimat per Apol·lo i Àrtemis. Estava casat amb Harpe, que li havia donat tres fills, Lici, Ortigi i Harpas, i una filla Artemica. Acompanyava amb freqüència Apol·lo al país dels hiperborisi allà va veure com s'oferien ases a aquest déu en sacrifici. Retornat a Babilònia, volgué oferir sacrificis al déu tal com ho feien els hiperboris i organitzà una hecatombe d'ases vora l'altar. Però Apol·lo li ho va prohibir sota pena de mort i li va dir que es limités a les víctimes ordinàries, ovelles, bous i cabres. Clinis va apartar els ases i va explicar ala seus fills allò que el déu li havia dit. Però dos dels seus fills, Lici i Harpas, no van obeir i es van presentar a l'altar amb uns ases. Apol·lo va fer embogir els animals, que van començar a devorar els nois i els seus servents, i també Clinis i la resta de la família, que havien acudit en sentir el soroll. Ells, veient-se perduts, van invocar els déus. Posidó se'n va compadir i transformà Harpe i Harpas en aus rapinyaires, potser en falcons. Leto i Àrtemis van transformar Clinis, Artemica i Ortigi, que no havien comès actes impius. Clinis va convertir-se en àliga, Ortigi en corb i Artemica en phiphinx, un ocell estimat dels déus i dels humans (potser un pinsà o una alosa). Lici va ser convertit per Apol·lo en mallerenga.

books

-I com, mare de Déu! se't va esgarriar? -Esgarriar dius? -Ho diuen! Sí, mira; fan córrer que la jova us ha tret perquè diu que estava com ella! La Clàudia va quedar-se espalmada i obrí els ulls amb un esfereïment de boja, i, plena d'angoixa, va dir amb un prec enternidor: -Pelat, diga'm què vós dir! -Sí, mira; res, no en facis cabal. -Pelat, per Déu t'ho demano ¡no em deixis amb aquest corcó! -No en facis estat!… Jo ja ho veig! males llengües diuen que van veure la Rosa festejar amb un sagal i que la jove va dir que amb ella ja n'hi havia prou de prenyades a casa. -Reina del cel!- La Clàudia va sentir una onada de rancúnia que li féu cuidar perdre la raó. Va asseure's en el tirant d'una carreta amb un panteix terrible i una tremolor de feblesa va escampar-se per tot el seu cos. -Clàudia, aquí teniu les unces dels bous. La carreta el noi de can Xiró potser se l'emporti.